Curbet Edicions - 2016 - Girona
Hem anat, després d'un dia de primavera clar, lleument encalitjat, calorós, a veure la processó de Verges. La Setmana Santa s'ha convertit, en l'actual societat tecnològica, en les vacances de primavera, unes vacances adornades pel folklore procedent d'una religió —antany poderosa i cabdal i avui en decadència— com és la religió catòlica. Les fastuositats públiques d'aquella religió perduren en gran part en aquests anys d'agnosticisme, modificat, però, el sentit: de manifestació religiosa han passat a ser representació folklòrica; d'expressió d'una creença a tradició lúdica, per més que paradoxalment referida al dolor i a la mort.
A Verges tot és molt medieval: l'escenari de la representació —una plaça envoltada d'edificis sòlids i arcaics—, la imperícia tirant a cridanera dels actors, la dansa de la mort, un tast dels terrors del tràgic i convuls segle XV que arriba fins avui amb un aire convincent de perennitat. A l'espectacle de Verges hi assisteix un públic variat, s'hi ajunten el respectuós i el xaró, el que riu quan no s'ha de riure i el que s'emociona. Això, de vegades, és desagradable, però per sobre de totes aquestes contingències hi ha quelcom en la representació i sobretot en la processó que sempre que hi vaig m'impressiona: és el so del tambor que ordena els dansaires de la mort. Aquell so, desproveït de qualsevol grandesa, opac, insuls, monòton, expressa fins a 1'esgarrifança el tedi i l'absurd que van definint, com el rellotge sense broques i el plat de cendra, el que és etern del destí humà, la roda de carro, de fusta gastada, que va fent via pel camí polsós...