Plans de futur

Edicions Proa - 2013 - Barcelona

Autor: Màrius Serra i Roig
Indret: Casa de Josep Puig i Cadafalch (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Els dos criats ens fan passar al vestíbul amb una certa celeritat i allà ens adonem que la festa és a la planta noble, accessible per una gran escalinata blanca. Un desnivell que només la força de braços pot salvar. Dit i fet. Entre els dos criats i dos convidats endiumenjats se t'enduen escales amunt, sense haver-te de treure de la cadira. La senyorívola amplitud de l'escala i el seu traçat en espiral ho permeten sense grans fatics. Nosaltres tres et seguim amb dificultat, perquè el pes mort que traginen els teus portadors els provoca el desig d'acabar aviat, i pugen com un coet.

Quan arribem al principal traiem la llengua per la boca. La Teresa ens demana suport amb un panteix ofegat i ens posem una a cada banda per falcar-la. Som en un saló de música espaiós en el qual es poden encabir còmodament una cinquantena de persones.

Autor: Màrius Serra i Roig
Indret: Casa de Josep Puig i Cadafalch (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Quan arriba l'hora de la veritat ja fa estona que no tenim ni ulls ni orelles per a res que no tingui a veure amb el teu premi. L'amfitrió, l'excel·lentíssim, segons diu la invitació, Puig i Cadafalch, també exerceix de mestre de cerimònies. Ens ha cridat molt l'atenció que abans de començar la concessió dels premis ha repetit tres vegades que ens abstinguéssim d'aplaudir per raons de seguretat que no cal especificar, o això m'ha semblat que deia. La Maria i jo ens hem mirat amb cara de no acabar-ho d'entendre. A què juguen? Si es reuneixen desenes de per­sones vestides de fosc per lliurar uns premis en nom de la ciència, com pot ser que no es pugui aplaudir els guardonats?

Autor: Màrius Serra i Roig
Indret: Casa de Josep Puig i Cadafalch (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Finalment, superes l'estridència de les cadires lliscants i arribes a l'altura de l'Excel·lentíssim President de l'Institut d'Estudis Catalans. La Teresa s'atura, et deixa de biaix perquè no donis l'esquena totalment ni al premi ni al públic, i s'asseu en una cadira que li acosten sense fer soroll, a una distància prudencial. Puig i Cadafalch llavors s'ajup una mica per mirar de salvar la diferencia d'alçada i abraçar-te, tal com ha fet amb els altres guardonats, excepte amb l'escriptora Cèlia Sunyol, a qui ha petonejat.

Però la maniobra no acaba de funcionar. Després de dos o tres intents fallits que gairebé l'aboquen al ridícul, assumeix que no sap com fer-s'ho i finalment t'acaba oferint la mà. Estesa. Oberta. La Maria i jo contenim la respiració, perquè endevinem en la teva cara que estàs gaudint del moment i que pot passar qualsevol cosa. I encara ets discret. Et limites a exagerar la posició de les mans i alces la dreta, tombada cap endins i més garratibada del compte, de manera que el senyor president es troba amb el seu palmell sobre el teu dors sense saber com completar l'encaixada.

Estic convençuda que això és el que buscaves. El president no vol tornar a fer-se enrere, com amb l'abraçada, t'agafa la mà per allà on pot amb la punta dels dits i te la sacseja amb vigoria. Una vegada. Dues. Tal com fa cada cop que encaixa amb aquella energia varonil que amena­ça de desencaixar el braç de qui la rep. La veritat, Ferri, és que aconsegueixes forçar una situació una mica còmica, o potser som nosaltres que ja ens ho mirem tot amb ulls sardònics, o com tu ens has dit més d'una vegada, carbònics. Al voltant nostre ningú no riu ni fa cap gest d'aguantar-se el riure. Això sí, sembla que tothom estigui més atent que amb els altres guardonats, com si n'esperessin alguna.

I no els deceps, perquè ets tu qui decanta definitivament la situació cap a la comicitat quan, en l'exercici del teu torn de paraula, acabes els mots d'agraïment pel premi rebut d'una manera inoblidable. Una de les teves ferriades més delicioses.

—Ja em disculparan que no m'aixequi...

El silenci comença a esquerdar-se. Alguna rialleta somorta com un mar de fons sobre el qual només suren els estossecs.

—Però és que a casa sempre hem estat contraris a l'Alza­miento.

Ara la riallada és general, i hi ha un inici espontani d'aplaudiments a un ritme creixent, bandejant l'autocen­sura... Una ovació inesperada que inunda joiosa la sala, esquitxada amb algun bravo entusiasta durant dos, tres, cinc segons, fins que el president Puig i Cadafalch desperta de la seva atonia i, encara bocabadat, alça els braços amb la vehemència d'un director d'orquestra i va reconduint totes les repercussions del cor de mans cap al silenci més absolut. Com un tap quan es destapa un escumós. Que fa pet i després minva.