(Barcelona), 1985
L'ermita de Sant Sebastià
La nit plana serena. La llum crepuscular
reposa en el silenci d'un món acondormit.
Les cales són penombres roentes, vora el mar.
Damunt de la més alta, l'ermita hi ha florit;
més alta que ella, encara, des de l'ermita al mar
s'estén la Via Làctia, camí de l'Infinit.
Des d'eixa soledat, la fe que és dolça i bella!
Quina ànsia de resar: «Senyor, feu-me pietós
perquè, camí del mar, com qui segueix l'estrella
del Nord, pugui seguir-vos per sojornar amb Vós.
I entendre, al fons de l'ànima del món, el vostre obrar:
aquest Amor immens que viu totes les coses,
que encén els estels d'or, que fa florir les roses
a vora de l'ermita, i fa adormir el mar...!»