Edicions Proa - 2003 - Barcelona
L'Atlàntida (fragment)
Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
en altre temps d'alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.
Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d'aucells;
ara en palaus de marbre les foques s'hi congrien
i d'algues se vesteixen les prades dels anyells.
Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;
quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;
lo sol, però, que mida d'un colp d'ull l'hemisferi
era petit per veure'l a pler de cap a cap.
Era el jou d'or que unia les terres ponentines
i, cor de totes elles, com font del paradís,
los dava clares aigües a beure i argentines,
i en sos immensos braços dormia el món feliç.
Era en les primeres volades de ma jovenesa, i per lo tant més perdonable, quan, poc satisfet de mes cançons i corrandes, gosí posar les mans en aqueixa obra, arraconat com vivia en un mas de la plana de Vic, sens haver vist mes terra de la que s'obira des d'un merlet de les serralades que l'enrotllen, i coneixent la mar com si sols l'hagués vista pintada; mes això i mon poc seny me posaren la ploma a les mans; altrament, mai m'hi hauria arriscat. Mon apartament dels grans centres i ma falta d'experiència literària, i, més que res, l'espectacle sempre nou de la naturalesa, que amb les coses més petites dona imatge de les coses més grans, me feren pendre el vol a la bona de Déu, sens adonar-me del poc delit de mes ales. Les antigues cròniques de Catalunya i d'Espanya, de què m'agradava escartejar sobretot les primeres fulles, m'ompliren la fantasia d'aquells fets que, de tan llunyers i embolcallats amb la calitja dels temps primitius, la història va oblidant i perdent-ne el compte, i en una obra ascètica de Nieremberg llegí per primera vegada, entre els grans càstigs amb què Déu ha flagel·lat la terra, l'enfonsament de la que tants savis geòlegs i botànics veuen jaient al fons de la conca de l'Atlàntic.
A l'ombra de sos tarongers, que enciseres me semblaren les Hespèrides, amor de l'antiga Grècia, que feren sospirar tan dolçament les lires de sos poetes! Que esgarrifós lo Pirineu entre les flames, però que temptadores i belles les ones d'or i plata que de ses foses entranyes regalaren! Que gran Hèrcules allargant amb lo sepulcre de Pirene la cordillera a què ha dat nom, batent a colps de clava los gegants de la Crau en la Provença, atuint a Gerió i al líbic Anteu, esparverant les Harpies i Gorgones, i, en son darrer treball, esportellant la muntanya de Calpe, tanca del Mediterrani, i abocant-lo com un riu en la veïna Atlàntida, aqueix pont llevadís que Déu trencà per incomunicar en èpoques de corrupció els mons, tornats a unir en lo més hermós dels segles moderns pels titànics braços de Colon!
Aqueix, aterrant les columnes del Non plus ultra i esqueixant la cortina de la Mar tenebrosa, me semblà la més gentil corona del poema que amb massa coratge gosí empendre, començant-ne d'escriure els primers cants.
Cent vegades volguí recular, com qui entra en una balma esglaiadora d'on ningú ha escandallat los abismes; cent vegades deixí caure, defallit, lo món de mes pobres inspiracions rostos avall, i altres cent vegades, com Sísifo, torní a pujar vers l'alterosa cima lo feixuc pes tan mal midat a mes espatlles de poeta. En eixa lluita terrible en què, vençut o vencedor, sempre era jo qui rebia les espurnes, una malaltia em féu deixar los dolços aires de la pàtria per les ones de la mar, no tan amargues per a mi d'ençà que bressaven mos flairosos somnis, i amb càntics i música m'hi cridaven hermoses visions de jovenesa. Passaren falagueres o aterradores davant mos ulls enlluernats, i, caigudes les barreres de mes muntanyes enyorades, mon horisó poètic s'eixamplà com un cel que s'esboira.
La cançó del rossinyol
Per cantar amb la tonada de:
A la torre xica, a la torre gran...
Allí a l'Establia
devora el Portal,
rossinyol hi canta
la nit de Nadal:
Flor de lliri lliri,
flor de lliri blanc.
—Per què cantes ara
si plora l'Infant?
—Si canto i refilo,
per aconhortà'l.
—Refiles i bresses,
de què està plorant?
—Lo món que tant aima
l'ha anat oblidant;
los tres Reis són fora,
los pastors se'n van;
si pastors lo deixen,
anyells, què faran?
Aucells de la Glòria,
volem a adorà'l,
que els homes no hi vénen
la nit de Nadal.
Allí a l'Establia
devora el Portal,
rossinyols hi canten
si plora un Infant;
tant plora i sospira
que s'hi van posant.
Flor de lliri lliri,
flor de lliri blanc.
La de Fontargent
Noguera i Garona
De Beret la immensa plana
té la forma de bressol,
té muntanyes per barana
on com mare aguaita el sol.
Té per alta capçalera
la muntanya de Cabrera.
La geganta cordillera
per bressar sos fills la vol.
La Noguera i lo Garona
són los fills que Déu li dóna,
que ja al nàixer s'empaitaren,
corregueren i saltaren,
com dos nins joguinejant
Noguera per Alòs
tot joguinós,
Garona per Aran
tot rondinant.
La Noguera Pallaresa
se llevà més de matí;
quan del nord la vista ha presa
de migjorn pren lo camí.
Son germà, que anava a Espanya,
veu a l'altre que l'enganya,
que li deixa sols muntanya,
fent-se seu tot lo jardí.
Com voluta que se'n torna
en lo ver plafó que adorna,
decantant-se cap a esquerra,
se rebat des de la serra,
de Beret fins a Tredòs.
Garona per Aran
tot rondinant.
Noguera per Alòs
tot joguinós.
De Bordeus i de Tolosa
l'un abeura el gran verger,
mentres l'altre du a Tortosa
l'argent fos de Montvallier.
Travessant més d'un gorg negre,
fa el camí saltant alegre,
fins que es casa amb lo riu Segre
part damunt de Balaguer.
Tot passant pel pla d'Esterri,
pel camí que baixa a Gerri,
malclavada en un llis d'herba,
ha obirat fèrrea i superba
la gran Maça de Roland.
Noguera per Alòs
tot joguinós,
Garona per Aran
tot rondinant.
Espanyol que s’afrancesa,
lo Garona, mal paisà,
du a la França la riquesa
que en Espanya atresorà;
i de fonts veient-nos pobres,
a l'Atlàntic du ses sobres,
mentres poques i salobres
l'altre en du al Mediterrà.
Ah! per garba mal lligada
la d'aqueixa bessonada,
que retrau a la memòria
de més d'uns bessons la història
avinguts com gat i gos.
Garona per Aran
tot rondinant.
Noguera per Alòs
tot joguinós.
Entre ells m'afigurí veure als Atlants alçapremar aquelles roques i esculls, llançant-los contra el cel, i amb brams i cridadissa pujar, caure i, amb los bocins de llur pelàsgica torre, rodolar a l'abisme de les ones; i, no cal dir-ho, mon poema s'acabà per ell mateix, com una d'eixes petxines que cada dia, cansada de brunyir-les, la maror llança a la platja, i, bé o mal arrodonit, veu's-el aquí.
Hauré deslluït i fet malbé aqueixes esbalaïdores tradicions, tresor de les centúries, escampat com les perles en les marines espanyoles? Hauré esfullat aqueixes flors collides la matinada de ma vida en les valls i garrigues de la pàtria? Oh! Si l'àliga m'hagués deixat ses enlairades ales, si hagués tingut la cadena d'or de la inspiració dels grans poetes, d'aqueixes perles, malaguanyades en mes mans barroeres, li n'hauria fet un collaret de sultana, i amb eixes i altres més ben triades flors hauria coronat son front de reina. Ara ella em perdó si goso posar a ses plantes mon manadet d'espigolera vora les daurades garbes del camp, sempre assoleiat i beneït de Déu, de sa literatura.
L'Atlàntida (fragment)
Muntat de tos navilis en l'ala beneïda
busquí de les hespèrides lo taronger en flor;
més ai!, és ja despulles
de l'ona que ha tants segles se n'és ensenyorida,
i sols puc oferir-te, si et plauen, eixes fulles
de l'arbre del fruit d'or.
Lo naixement (fragment)
Corpresa per l'amor de l'etern Pare
que dins son cor se torna amor de Mare,
pren en ses mans al Déu que la creà:
humil l'adora amb sos puríssims llavis,
i Ell que plorava ja nostres agravis
amb aquell bes d'amor s'aconhortà.
Amb fi llenç i candíssim embolcalla
l'hermós Anyell que bela entre la palla,
i amorosa l'estreny sobre son cor,
i entre sos braços, tendra i amorosa,
com l'hòstia santa en son altar la posa,
les entranyes fonent-se-li d'amor.
Aprés li mostra el pit, casta poncella
de rosa que entre lliris s'esbadella
per dar son calze de rosada al sol.
Font de l'aigua puríssima i sagrada
amb què el Déu d'Israel que l'ha sellada
de Salomó els jardins arrosar vol.
Aquell que l'univers omple de vida,
del sol esplèndid a l'humil calcida,
aquella mar d'on brollen tots los rius,
com los coloms que ronquen dintre l'heura
si en eixa font davídica s'abeura,
com floriran, Betlem, tos regadius!
A la rosa penjat de sa mamella
xucla mel l'infantó com una abella:
tremolen de plaer les flors del prat,
Àngels i Sants de baix en baix s'ho diuen,
los set cels s'estremeixen i somriuen
veent somriure al bell cim la Trinitat.
Mes, ¿què hi veuen al fons d'aqueix misteri
que en lo porxe blavós de l'hemisferi
los Serafins s'aboquen a mirar?
Hi veuen la bellesa sobirana
caiguda al clot de la misèria humana
com una estrella en fanguillós joncar.
L'arç i la canya
Al sortir del Santuari
passaren per lo Calvari,
mes la Verge no sentí
la Canya amb un Arç parlar-hi
al vent del Getzemaní.
L'Arç negre diu a la Canya:
—Per què estàs trista, companya?
¿No et canten tan falaguers
los aucells de la muntanya
com de Sion als xiprers?
—Tu tampoc estàs alegre—
la Canya diu a l'Arç negre.—
¿Una abella d'ales d'or
no hi ha en lo jardí que alegre
amb son murmuri el teu cor?
La Canya li responia:
—No hi ha dissort com la mia;
lo Messias arribà
i jo tinc de ser un dia
lo ceptre dur de sa mà.
—Ma dissort és més funesta—
l'Arç espinós li contesta—:
jo tinc de ser, quin afront!,
corona d'aquella testa
d'on baixa l'aurora al món!—
Passant la Verge Maria
la conversa no sentia,
mes la Flor del seu abril,
que mot per mot la collia,
plorava de fil a fil.
Follia santa
Puix diu que un boig ne fa cent,
oh Francesc, flor de la Umbria,
vós qui passàreu per boig,
dau-me vostra bogeria!
Un jove marxant d'Assís
ha fet bancarrota:
s'ha quedat sense diners,
mes ai! sense bossa.
Un príncep semblava ahir
i avui és un pobre,
qui a les fleques de Jesús
va de porta en porta,
dient que per qui la pren
com per qui la dóna,
la divina caritat
del cel és penyora.
És un sac lo seu vestit,
un sac i una corda,
que ha trobada ara tot just,
i encara d'almoina.
Rumbeja el rústec borràs
com si fossen joies:
si algú va més pobre que ell,
ne té gran vergonya,
i, com si el restituís,
son vestit li dóna.
Tot lo que falta als demés
a Francesc li sobra.
Desitjant fer reflorir
la vida apostòlica,
en l'edifici que fa
de la gran reforma
la pobresa n'ha de ser
la clau de la volta.
De ser tingut com a boig
poc o res li importa:
la bogeria dels sants
és Déu qui la dóna:
qui un ram n'arriba a tenir,
ha guanyat la joia.
Francesc ha vist que en lo món
tot és fumarola,
i en les befes i menyspreus
posa la seva honra.
I els vilipendis i afronts,
l'insult i la mofa
preu li semblen molt petit
per comprar la gloria.
Los monjos de Banyoles
Quan Carlamagne deslliurà a Girona,
se vegeren exèrcits per los aires
uns amb altres lluitar, com llenyataires
amb llurs destrals dintre l'afrau pregona;
plovia sang per dar-li nou baptisme;
llampeguejà i en hòrrida tempesta
senyà una creu de foc sa ebúrnea testa.
Los moros la revenja encomanaren
a un drac del negre abisme
que devorava nines i infantons,
i, arreu, los cavallers que amb ell lluitaren,
amb sos cavalls, ses armes i penons.
Era feréstec, monstruós, deforme;
amb son verí l'estany enterbolia,
i de sa cua amb lo remàs enorme
a la vila ses ones rebatia.
Lo monjo sant Emeri,
dels orfenets i viudes a les veus
deixà son asceteri
i el monstre esgarrifós caigué a sos peus.
La de Banyoles
Tota la nit he filat
vora l'estany de Banyoles,
al cantar del rossinyol,
al refilar de les goges.
Mon fil era d'or,
d'argent la filosa;
los boscos veïns
m'han pres per l'aurora.
Per debanar lo meu fil
tinc belles debanadores:
les muntanyes de Begur,
les de Begur i Armen-roda,
les serres de Puig Neulós,
les del Mont i Rocacorba.
La plana de l'Empordà
mai ha dut millor corona,
corona de raigs de llum
trenats amb lliris i roses;
semblava un pago real
obrint sa florida roda.
Mon fil era d'or,
d'argent la filosa;
los boscos veïns
m'han pres per l'aurora.
Com lo fil era daurat,
les madeixes eren rosses,
hermosos cabells del sol
encastats de boira en boira.
De les Estunes al fons
lo teixien quatre aloges;
llur teler és de cristall,
de vori la llançadora.
Veus aquí el vel que han teixit
tot exprés per una boda.
Mon fil era d'or,
d'argent la filosa;
los boscos veïns
m'han pres per l'aurora.
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada
per abelles té fades que la volten,
per papallones los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic
somni d'alosa que del cel davalla.