Lo Pi de les Tres Branques

Preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l'arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al Papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
—Que torne el Rei a Aragó
i als Pirineus la seva àliga.—

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.

Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l'arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l'abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l'Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d'estels
i al cim lluna minvanta.

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.—

A la mort de la meva mare

Tristicia implet cor vestrum, sed
tristicia vestra vertetur in gaudium

Joan, 16, 6-20

Lo rossinyol entre els arbres
ha cantat tota la nit,
del presseguer a l'heurera,
de l'heurera al romaní.
Quines passades tan fines!
Quin refilar tan bonic!

Mes, ai!, ma estimada mare
està expirant en son llit,
i més que el cant d'alegria
jo escolto los seus sospirs.
Mon pare al peu de l'espona
va plorant de fil a fil,
al veure apagar la flama
que ell no trigarà a seguir:
plora el germà i la germana,
ploren parents i veïns,
i fins los sants en sos quadros
que foren, ai!, sos amics.

Dintre la casa tot plora,
tan sols ma neboda hi riu,
ma neboda de pocs mesos,
aucell nial d'un matí
que arribat ahir a la vida
no sap que s'ha de morir.
Saltirona, riu i canta,
i ses rialles i crits
bescanvia amb refilades
lo rossinyol del jardí.
¿Per què els aucellets refilen
quan lo cor està tan trist?
Mes, consol d'aquest desterro,
cantau, rossinyols i nins:
en aquesta vall de llàgrimes
recordau-me el paradís,
lo paradís que és per viure
com la terra per morir.

L'arpa

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una Verge
d'aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i més humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.
Un cap-al-tard, tindria alguna pena
puix ella féu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l'amor de la seva ànima.
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa els dits per los bordons de l'arpa,
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s'enllaça,
murmurioses urnes que s'aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d'amor i crits d'hosanna.
Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passerells que a voladúries
hi solen refilar al trenc de l'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí!
¡Per la finestra de reixa d'or
si jo els vegés encara!
Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d'una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l'església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l'aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n'obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar formosa
plena per mi de resplendors de l'alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l'hort, a rua feta,
papallons joguinosos d'hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s'hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d'innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa, 
crescuda amb sa suor. Vegí l'obaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
I al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un Vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana.

Plor de la tórtora

Lo rossinyolet s'és mort;
tres dies ha que no canta;
jo d'ací me'n tinc d'anar,
que l'enyorament m'hi mata.
Cançó popular

Vora voreta el riu
me n'heu guarnit un niu,
que el sol hi toca;
lo cobrecel n'és d'or,
veniu, somnis d'amor,
bressau-m'hi a l'ombra.

Qui em fa de cobrecel
n'és d'un Colom del cel
l'aleta hermosa;
que hi fa de bon estar
si es posa a refilar
místiques trobes!

També n'hi refilí
darrera el cant diví
de brosta en brosta:
l'Aucell ara no hi és:
corrandes que hi he après
les canto sola.

Mes, ai!, no hi canto, no;
com cantaria jo,
si el cor s'enyora?
n'enyora el bes suau
d'aquell Amor d'ull blau
i cella rossa.

Refile el rossinyol
refile al raig del sol
que a mi no em cova;
des que no em cova mai
m'estic sota un desmai,
plora que plora!

Abelles que hi veniu,
fugiu d'ací, fugiu;
la flor n'és fora;
cercau jardins del cel,
que al món ja no hi ha mel
que us sia dolça.

Los papallons se'n van,
que no hi llambreguen tant
lliris i roses;
los papallons se'n van,
mai més hi tornaran,
puix Ell no hi torna.

Adéu, abril i maig,
també d'ací me'n vaig,
que hivern s'acosta;
aucells i flors, adéu!
quan a alegrar em torneu
ja seré morta.

L'aucell refilarà,
la flor reflorirà
sobre ma fossa;
sols m'aconhorta
a mi que a refilar i florir
seré a la Glòria.

Allí amb mon dolç Amor,
abella sobre flor,
gosa que gosa,
n'endolciré, feliç
amb cants del paradís
ma veu de tórtora.

Oh, verges, qui hi rieu
amb qui ferí el cor meu
d'amor tan dolça;
dieu-li que al verger
qui tant cantà i rigué,
sospira i plora.

Dieu-me-li que al niu
de vora vora el riu
ja el sol hi toca;
mes ai!, no hi fa claror;
des que no hi tinc l'Amor
sempre és nit fosca!

Vora el Ter, 1872

Virolai

Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d'or los Angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del cel que els Serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d'estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d'Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu lo cors que l'han deixat.

Mística Font de l'aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s'obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
Arbre d'encens, Palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l'escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat, Estel
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

L'emigrant

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes,
adéu-siau!

II
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes ai!, mes ai!, on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me'n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, tornau-me a terra,
que hi vull morir!

Lo temple d'Ausa (fragment)

¿Te plou del cel o et brota de la terra,
Ausona mia, eix Temple gegantí?
¿Dins ta acròpolis magna que s'aterra,
decrèpit Castell d'Hèrcules,
qui dos mil anys te l'ha estotjat així?

Dels Pirineus, oh règula superba,
trobares, tanmateix, ton noble escut,
als peus del temple sant lo de Minerva,
de genollons en terra,
com en lo circ gladiador vençut

Sentinelles robustes de la dea,
sis columnes guardaven lo portal:
damunt seu lo frontó, com una idea,
prenia la volada
vers orient, de l'alba finestral.

Era talment una àliga romana
que amb les ales esteses sobre Vic,
crida a beure les tribus de la plana,
guerreres i ferotges,
la saviesa en eix gimnasi amic.

Grans camins a ses plantes confluïen
com lo Gurri en les teves i el Mèder;
de son encens los caminants s'omplien
i Ilerda, Empúries, Tàrraco
respiraven olors de ton verger.

A Vic, en l'aniversari de la mort de Balmes

Voltada de turons, oberta i franca
me sembles, gran ciutat,
un niu de flors penjat en una branca
del Pirineu nevat.

Dintre tos murs ses àligues covaren,
i quina n'hi ha nascut!
quan per ton cel ses ales s'eixamplaren
semblava un gran escut.

Un gran escut pels tronos i pel temple,
pel món un llibre obert,
pels segles a venir un gran exemple,
llavor que mai se perd.

Del roure de mil anys prengué la saba,
son vol de l'aquiló,
quan al fort de la lluita se llançava
rugí com un lleó.

Seguí la terra amb sa volada llesta
com un pagès son camp,
i entre els núvols que apila la tempesta
vegé els camins del llamp.

Vegé els errors, fills de la nit, alçar-se
de rats-penats com vol,
i unir-se ales amb ales i eixamplar-se
fins a tapar lo sol.

Sa ploma d'aquells núvols formidables
desemboirava el cel,
a capbussons, com ne tragué els diables
l'espasa de Miquel.

Les idees sortien de sa pensa
com brolladors de llum,
i es desplegà una resplendor immensa
on era abans tot fum.

Aprés escorcollava el negre abisme;
seguia el resplendor
que deixa en les edats lo Cristianisme
com una estela d'or.

Mirava els serafins de cara a cara,
lo sol de fit a fit;
los diamants comptava de la tiara
de l'estelada nit.

Sentien los cels angèlica harmonia
i allí aixecava el vol;
més ai! més ai!, oh dolça pàtria mia,
tu veies pondre el sol!

La mort de Balmes (fragment)

9 de juliol 1848

Qui vol veure viu a Balmes
corra, corra cap a Vic,
lo veurà en ses darreries
agonitzant en son llit.
Oh soldats de la fe santa,
s'aterra vostre cabdill,
aquell que brandà el nou glavi
dessota l'arnès antic;
aquell que pel nou Golia
té la força de David!
S'apaga el far que semblava
lo far de l'esdevenir!
A Espanya donà una estrella
lo cel donant-li aqueix fill,
i aqueixa estrella s'aclucà
quan arribava al zenit!

En sa cara de cadavre
només los ulls semblen vius,
aquells ulls que tot ho veien
i la mort va enterbolint!
Son cos era branca dèbil
per son gegant esperit,
i adés al prendre volada
l'ha deixat romput aixís.
Fins li estreteja la cambra
d'on l'ample balcó fa obrir
i al vell Montseny que s'hi aboca
li parla com un amic:
-Noble front de Catalunya,
marxapeu de l'infinit,
bé me n'has dites de coses
que jo al món no podré dir!
Jamai ni en somnis te munto
sens baixar-ne esbalaït
i amb lo front fet una flama
com Moisès del Sinaí.
Oh! Del ramat d'eixos pobles,
de Barcelona, Madrid,
de les serres catalanes,
de Puigmal a Montjuïc,
del Montserrat, nial d'hèroes,
despedeix-te'n tu per mi!
Ah! Si volant a la Glòria
pogués posar-me en ton cim
per dir-li adéu a ma terra,
la terra que tant a mi!
Oh Catalunya! Oh Espanya!,
per què us he amades aixís?
La cadena amb què volia
en un cor los cors junyir,
d'amor la dolça cadena
me l'han trencada pel mig!
I veig la guerra que torna
muntada en un trebolí,
i veig armats en batalla
los pares contra els fills,
i els camps patris sadollar-se
de sang d'Abels i Caïns!

***
Oh! Aturau-vos, aturau-vos,
prou de matar i morir;
jo us porto el ram d'olivera
que agermana els enemics.

La Creu de Catalunya (fragment)

Catalans tots, de genollons en terra.
Mireu allí lo signe de la Creu,
com de la Pàtria en la més alta serra
eixampla avui los braços,
per acostar-la amb tots sos fills a Déu.

Del castell de Don Jaume en l'alta torre
s'ha enarborat avui aqueix penó;
de son vaixell, que cap maror ensorra;
al cim de l'arbre mestre
brilla la Creu de nostra Redempció.

Mira-la tu, Mallorca: és la bandera
que de l'urpa et tragué del sarraí.
Mira-la tu, València: és la senyera
amb què lo gran En Jaume
se féu senyor de tan reial jardí.

Mira-la tu, ma dolça Catalunya;
altre Jaume Major te la portà;
és l'estendard que mai de tu s'allunya,
puix per son pal corria
la sang de Jesucrist que et batejà.

Ella al nàixer t'isqué com una estrella,
l'estrella virginal de ton matí;
te feres gran i altívola prop d'ella,
i aprés segles i segles,
te va guiant per gloriós camí.

Era en tes mans, era en ton cor fins ara;
deixa-la avui posar sobre ton front;
apar que Déu, en ella viu encara,
ne faça esplèndid trono,
des de Montseny per beneir lo món. [...]

Avet plantat al cor de nostra terra,
enfonsa més, enfonsa-hi tes arrels;
arriba fins als cors que et fan la guerra,
per entre branques deixa'ls
veure somriure l'ull blavís dels cels.

Eixampla més tes branques gegantines,
amb tes ales sopluja als catalans,
l'espanyola niuada i les veïnes;
abriga a tots los homes,
a tots la Creu de Crist nos fa germans.

Plantació de la Creu del Montseny

Endreçada al senyor bisbe de Barcelona don Josep Morgades, en la vetllada que li dedicà l'Associació de catòlics la nit de Santa Teresa de 1899.

Fa una cinquantena d'anys que l'apòstol de Catalunya, mossèn Claret, seguia d'una a una ses ciutats, viles i pobles, sembrant pertot arreu la sagrada llavor de l'Evangeli. Anant per un camí, una vegada vegé que unes males mans havien aterrada una creu de terme, d'aquelles tan primorosament esculturades, que sembla talment que hi hagin treballat los àngels. Caigué de genolls en terra, abraçant i adorant aquelles pedres, que havien sigut quatre-cents anys la guia i lo consol dels viatgers, havien sentit tantes oracions i eixugat tantes llàgrimes: -Creu santa, creu de Jesucrist -exclamà-, a qui feies nosa, tu, en aquesta vall de dolors? És possible que mans cristianes t'hagin tirada a terra? És possible que t'hagin trossejada los homes ingrats, que has vingut a redimir, los fills cruels a qui has donat la vida? Des d'aquell dia féu pensament d'aixecar una creu en alguna altura, des d'aon la vegessen los caminants bons, i aon no arribassen les pedres dels dolents.

Baixant de la Plana de Vic vegé l'alt Tagamanent, aon son amic Balmes havia pujat a pensar uns quants dies, lluny de tothom, en completa soletat, entre el cel i la terra. Li vingué la idea de plantar la creu allí dalt, mes li semblà que seria solament la creu del camí de Vic. Arribant al pla de Barcelona, pensà coronar amb la desitjada creu lo cim del Tibidabo, que allavors era nu; mes, per la que ell somiava plantar, trobà que era una peanya poc alta. Missionat per lo Vallès, se fixà en Sant Llorenç del Munt, mes vegé que estava dominat per lo Montserrat, com aquesta sagrada muntanya, que també ullà, estava dominada per la Verge Maria i providencialment consagrada a Ella. Predicant als pobles de l'Empordà, volgué acimar la creu en lo Puig Neulós, o en Santa Magdalena, mes ho deixà córrer al recordar que no la veurien los de Lleida i Tarragona. Evangelitzant los pobles del camp de Tarragona, resolgué plantar-la en l'Albiol, mes, com la veuran los de Girona i de Vic? Portat com sant Pau d'un poble a l'altre per l'esperit de Déu, se trobà un dia a la mateixa soca del Montseny i es digué tot cofoi a si mateix: «Vet aquí un bon pedestal per la teva Creu.» Dit i fet: s'hi enfilà amb uns quants llenyataires de Viladrau, aterrà un avet i aquella muntanya, que és lo cap de totes les muntanyes catalanes, abaixà humilment lo front i es deixà coronar amb la Creu del Salvador.

Aquella enorme Creu que jo havia vista i adorada fa trenta anys, encara que plantada i beneïda per un sant, se féu vella i caigué esbocinada per la neu de l'hivern i per los temporals de l'estiu. I Vós, Excel·lentíssim Senyor, fóreu providencialment lo plantador de la nova, per això, donant-vos de bon grat la muntanya un altre avet, lo més alterós que li quedaria.

Coronada que fou la superba muntanya, quedà enorgullida de si mateixa, com si en una estona hagués crescut cent braces. Cent braces dic? Per meitat havia crescut pels homes i sobretot per Déu. L'espadat cingle del Far vegé avergonyit en lo Montseny un far més lluminós que el seu. Lo Montserrat, que amb tot i ser bon tros més baix d'estatura, moralment li era superior, ja no el senyorejava com abans. Si l'un era el camaril esplèndid de la Verge Maria, l'altre era el pedestal majestuós de la Creu de son Fill. Si Montserrat hagués dit: «Jo só la muntanya del Carmel», Montseny li hauria respost: «Jo só el Calvari.»

Un dia del meu pare en la vessana
a solc i a eixam sembrava el sègol d'or;
després seguint la Musa Catalana
també sembrí, però sembrí en lo cor.

A la Verge (fragment)

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes quina font tan pura sa doctrina!,
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d’aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: –De tan savi
–deia a la mare–, n’hi ha cap més al món?–

En sa grossa cadira de baqueta
encara em sembla veure’l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellíssima, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans:
–Ameu-la, és mare nostra –apar que ens deia–,
los nois que l’aimen bé són mos germans.–

Mon colomar
Oh, què s'han fet els anys de ma infantesa?
Fugiren, ai!, amb nostra imatge impresa,
com onades d'un riu del paradís.
En elles una estona nos miràrem,
mes, ai!, sols ens quedàrem
amb son record llunyà i esborradís.

Ta casa de la meva era veïna,
mes era blanca, hermosa i gegantina;
jo l'anava sovint a voltejar.
Me plavia mirar-te sobre d'ella,
amb una faixa vella
banderejant al cim del colomar.

Pel colomar jo un trono dat hauria,
un trono d'or cobert de pedreria,
amb sos coixins, cortina i cobrecel
per veure'm allí dalt sols una estona,
duent una corona
de blancs coloms en la blavor del cel.
Els blancs coloms, vessant dolces cantúries,
voltejaven llur niu a voladúries,
llur niu de colomins parrupadors;
els colomins cridaven a ses mares,
parlant-se fills i pares
amb la màgica llengua dels amors.

Bellugadissa en la serena volta,
a cada cop, la voladúria solta
canviava de forma i de caient;
eren talment constel·lacions novelles
d'efímeres estrelles,
que esmaltaven de dia el firmament.

I els càntics i l'amor i lo misteri
me poblaven de dia l'hemisferi
de visions d'or, de vols de serafins,
que em cridaven al cel a son seguici
com papalló novici
que encara no ha rodat per los jardins.

Mon esperit naixent aletejava,
els seguia pels aires i cantava
cançons de la infantesa que he oblidat,
i del vol de coloms als vols d'estrelles
passant, volava amb elles
pels camps de llum que Adonai[1] ha sembrat.

Tu llançaves o atreies les colomes,
estela que enviaves a les bromes
com iris canviants de lluentors,
que al davallar dels núvols se desfeia
i per los aires queia,
com pluja d'harmonies i colors.

Al baixar los coloms a casa teva,
jo baixava pensívol a la meva:
no hi havia coloms ni colomar,
sols hi havia un terral cobert de branques,
i, per colomes blanques,
jo feia allí mos somnis voleiar».

[1] Adonai significa senyor. Era l'apel·latiu donat a Déu pels hebreus i els altres pobles semites.

Què és la poesia?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la ignocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles,
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta.
Qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena.
Lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts;
cap d'ells la dolça melodia ha apresa.
Qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa.
Jo l'he sentida la gentil cançó,
per ço m'és enyorívola la terra.

15 maig 1896

Records i somnis

Tuus est dies et tua est nox.

Cada gota de rosada
té son arc de Sant Martí,
cada aucell sa refilada,
cada palau son jardí.

Té sa llum cada capella,
cada bosc sa fontanella.
Lo dia clou sa parpella,
mes tingué son dematí.

De l'albada de la vida
també he vist l'abril i el maig
abocar-me llur florida
sobre el front a raig a raig.

Quan recordo ta bellesa,
sol hermós de la infantesa,
a l'ocàs de la vellesa
que de pressa i trist me'n vaig!

Quan recordo l'hermosura
d'aquell cel asserenat,
on cercà ma ànima pura
somnis bells i veritat;

somni bell que m'hi somreies,
flor divina, com te deies?
Si allí encara t'assoleies,
com mai més jo t'he obirat?

Frescos anys de la ignocència,
com fugiu sens dir-me adéu,
amb l'albor de l'existència
primavera del cor meu.

Oh dolcíssimes onades,
d'aquell Edem davallades,
per mon prat ja sou passades
i mai més hi tornareu!

Aquell córrer per les hortes,
aquell rodar pel jardí,
ai!, com eixes fulles mortes
que hi apila el trebolí!

Aquella odor de poncelles,
aquell cel vessant d'estrelles,
nits, trencs d'alba, caramelles,
qui tan d'hora us esvaní?

A on són mes companyones,
a on són mos companyons?
Qui esfullà vostres corones?
Qui esbullà nostres cançons?

Què s'és feta l'alegria
que del cor nos sobreixia,
adollant-se'ns nit i dia
com les aigües de les fonts?

Ja són blancs los cabells rossos,
ja s'emboira l'ull blavís,
i aquell bosc de pins i arboços
és un prat conreadís.

Ja mai més per les boscúries
correrem a voladúries;
adéu, somnis i cantúries,
i aleteigs del paradís!

Per què el cor, com la coloma
fent volades i cantant,
de ses ales perd la ploma,
de sa llengua perd lo cant?

Ah!, tal volta és una lira
que com més canta i sospira,
mes a l'aire que la inspira
va ses cordes trossejant.

Tan joiosos, ai!, que foren
mes albors, com han fugit!
Les roselles com se moren
l'endemà d'haver florit!

Per què els dies més hermosos
van a pondre's més pressosos?
Per què el cel d'ulls més blavosos
s'emparpella amb negra nit?

Los rosers perden la fulla,
les roses perden l'olor;
lo temps, que els arbres despulla,
d'il·lusions despulla el cor.

Tan sols una a mi me'n resta
que no esfulla cap tempesta:
la llum de l'eterna festa,
lo cant de l'etern amor.

Oh!, que trist seria el viure
si el paradís celestial
no es vegés com ull somriure
de la terra en lo capçal:

si del clot en l'altra vora
no s'alçàs novella aurora,
front diví del jorn que enyora
la nostra ànima immortal!

Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d'heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre,
se'n porta gaires pedres del seu mural antic?

Castells de Savassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?

Sant Jordi guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

COBLES DE LA MARE DE DÉU DEL ROURE

QUE ES VENERA EN LA MASIA DEL BAC,
SUFRAGÀNIA DE SANT LLORENÇ DE DOSMUNTS,
PARRÒQUIA DE PRUIT, BISBAT DE VIC

Verge del Roure
de Pruit estel,
feu-nos-hi ploure
gràcies del cel.

Sota una branca
d'un roure ombriu,
coloma blanca,
féreu lo niu.

Tan alt niàreu
per veure el pla,
pla que rosàreu
bé florirà.

Quan se moria
l'arbre envellit,
per vós, Maria,
ha reverdit.

Si el vent l'espolsa,
pom de verdor,
com arpa dolça
llença remor.

Des de Cabrera
fins a Rupit
rosa més vera
no hi ha florit.

Rosa boscana,
blanc gessamí,
feu d'eixa plana
vostre jardí.

Les cogullades
i el rossinyol
vos fan albades
al sortir el sol.

Les pastoretes
vos porten rams,
rams de floretes
d'aqueixos camps.

Nois i donzelles,
portau-li flors,
portau-li amb elles
los vostres cors.

En eixa plana
tothom vos diu,
oh Sobirana,
que ens beneïu.

Beneïu serra,
poble i conreu,
i aqueixa terra
plena de Déu.

I eixes masies,
horts catalans
de satalies,
d'hèroes i sants.

Estau, Maria,
vora el camí
per ser la guia
del pelegrí.

Al cel guiau-nos,
estel de Pruit,
i a Jesús dau-nos
que és nostre fruit.

Cançó del raier

So fill del Noguera,
dins un rai nasquí;
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

Lo bon temps del fadrinatge
lo passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D'eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a la ribera
vaig dient: pas al raier!

Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada,
s'esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.

De cinc trams los raigs avio
de la Pobla a Balaguer,
los empenc i los arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint lo rai s'apunta;
¡quin treball si es desconjunta,
trabucant a aquell que el munta
com cavall al cavaller!

Un matí la gent d'Esterri
m'alça el coure tot cridant,
que m'enduia cap a Gerri
lo feixuc Mall de Roland.
Jo, veient que al meu darrera
la vall tota s'esparvera,
part damunt de la ribera
lo llencí del rai estant.

De les bigues que he enraiades
se'n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions;
pins i faigs duc cada dia,
d'avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons.

Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
ne té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.

A la Verge de la Gleva

Mare del bon Déu,

Verge de la Gleva;

Mare del bon Déu,

siau Mare meva.

Ribera del Ter,

ribera ditxosa,

ditxós lo roser

que cria eixa Rosa.

Oh Rosa dels cors,

que us feu vigatana,

de vostres olors

ompliu eixa plana.

Baixàreu dels cels

del Ter a la vora,

per ser dels fidels

divina Pastora.

Guardau la ciutat,

lo poble i masia;

aqueix blanc ramat

de la pàtria mia.

Seguiu-la pastors,

honrau-la, pagesos,

donau-li los cors

d'amor ben encesos.

Maria és lo sol

d'aqueixa encontrada;

als homes consol,

als camps dona anyada.

Oh terra feliç

la terra que tria

per son paradís

la Verge Maria.

Vetllant Ella el pla,

lo pla i la muntanya,

jamai hi entrarà

del mal la sisanya. (419-420)

Dia 6 [juliol]
A Sor Eulària Anzizu

Quasi columba nidificans
Jr. 48.28

Oh coloma perseguida,
ja has trobat ton colomar,
ja has trobat, cerva ferida,
la dolça font de la vida
que et feia tant sospirar.

Un bri de llum tu obirares,
la llum se't tornà un estel,
com los tres Reis t'hi guiares,
i aqueix portal, quan hi entrares,
te semblà el portal del cel.

Dia 17 [setembre]
Impressió de les Llagues de Sant Francesc

In foraminibus petrae.
En los forats de la pedra.
Ct.2, 14

A sor Eulària Anzizu
—Oh coloma sense fel,
coloma d'aletes blanques,
que et plavies al matí
vora el torrent de les aigües,
com te'n voles tan dejorn
a les celdes solitàries?
Que voldries fer-hi niu
com les tórtores boscanes,
in foraminibus petrae
de la pedra de Pedralbes?
—Les clivelles on niu faig
de Sant Francesc són les Llagues,
roses que el pobre d'Assís
al bon Jesús ha robades.—