Columna/Albí (Barcelona/Berga), 1995
Patum, Patum, Patum
La tarda tota resplendeix de festa
que il·lumina els carrers de la Ciutat;
els contorns s'endomassen de ginesta
i en els rostres la joia s'hi ha abocat.
La plaça de Sant Pere ja es prepara
per gaudir d'una festa, la més gran!
La multitud, frisosa per dir: Ara!,
veu arribat el moment palpitant.
I tot de cop, la música comença
llançant a l'aire un ritme marcial:
Els Turcs i Cavallets, amb cara tensa,
reviuen un combat medieval.
Després, les Maces, l'Àngel desafien
entrecreuant-se amb foc i explosions;
vénen les Guites, que a la gent atien,
i no salven la plaça ni els balcons.
L'Àliga arriba, lluint la corona
de gran ducal que tan bé li escau;
duu la sang del Casal del Barcelona,
i dansa un ritme brodador de pau.
Han sortit, ara, els Nans de castanyoles,
somrients, molt lleugers i virolats;
innocents, van armats de banderoles;
diríeu que són nobles destronats.
I els Gegants, tots sorruts, de pell morena,
amb el pas assenyat i el gest altiu,
satisfets, giravolten a balquena
com duent dintre el cor un nou caliu.
També entren a fer la competència
molt trempats, juganers, els altres Nans;
les rotllanes que salten amb cadència
prenen l'aire amb festius repics de mans.
I per últim, els Plens: la gran follia
de diables, guspires, foc i fum;
espetecs dels fuets en magna orgia.
És la plaça un Infern! És la Patum!
Reialesa de Queralt
Aquell llunyà dia
que us vam coronar,
de festa es vestia
tot el Berguedà.
Mareta, marona!
Quin goig que ens doneu
lluint la corona
dalt la vostra seu.
Teniu el reialme
del cim de Queralt,
que és tot pau i calma
—llum celestial.—
L'amable oreneta
ha parat el vol,
i resta quieta
entre el vol i dol.
Prou que volaria
si no hi fóssiu vós,
oh Verge Maria,
al seu grat redós.
Se sent tan segura
a la vostra mà,
que ja cap fretura
l'empeny a volar.