Proa (Barcelona), 2005
Paisatge de l'Ebre
Avui he tornat a la Serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume.
Un forat a les soles
i una pinta de bales,
dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla.
Des de l'any trenta-vuit
jo no havia tornat
a la Serra de Pàndols.
I a la cova han quedat
les sabates d'en Jaume.
Dins d'un plat enfangat
tres cascots de metralla.
Després d'haver passat la torbonada
vindrà el repòs malaltís i fictici
dels dies de l'oblit, si és que s'oblida
el martiri de tots els que estimares.
A Pàndols i a Cavalls resten immòbils
centenars de companys que no volien
aquesta mort tan mal pagada;
no es podriran en va i, tots els ossos,
seran garbons que prendran arborada
quan la nova alba un cel vermell encengui
que il·lumini la terra trepitjada.
Si trobéssim el tàlveg
per on passen
les irreals senderes,
vindríem decidits
a deslliurar-te.
Només al cementiri
ens has deixat
posar la petja.
Dels morts al campanar,
quanta distància!
Des del fossar al raval
les nopaleres
ens tapen els camins
de l'abraçada.
Ets a tocar i distant:
Gandesa.
L'Aspre (fragment)
Terra de l'Aspre on gira escoladís
el temps callat enllà de la bruguera,
mentre s'ou a l'estiu el piuladís
d'una amistosa guatlla venturera:
—¿Que no voldries abrigar mon cor
aconsolat amb un so d'esquella,
així com el retaule pintat d'or
s'abriga amb el sostret de la capella? —
Serrabona
Aquest monestir amb sa quietud
de pedres daurades,
així com les fulles per l'aire colrades,
domina la vall i la solitud.
Baixeta, la porta té un arquet de lloses.
En els capitells encara sencers,
uns àngels guardant les ales recloses
hi mouen per sempre florits encensers.
A dintre, en la fosca, hom veu clarejar
per sempre aplegades
les feres del bosc a cada pilar,
i apunta el centaure les fletxes malvades.
Aquest monestir s'és tot adormit.
Les arnes roseguen casulles brodades.
Amb una veu feble que plora l'oblit,
l'aigua degotina del sostre, a vegades.
L'àngel de Serrabona
Oh torre gran de llosa dura
que vas mirant tot el pendís,
en ton silenci net s'atura
el sol etern i escoladís.
Mai m'he sentit tan a la vora
del pensament trist de la mort,
mai com avui tan colpidora
l'hauré sentida al bat del cor.
Amb el meu cos ja s'avenia,
com si portés el meu vestit
de terra, i sense alè venia
a cloure el temps ara enllestit.
El temps, d'un sol color de cera,
ha esgrogueït el capitell.
L'àngel de llum s'hi està a l'espera
amb un esguard desert d'ocell.
L'eternitat encisadora
sembla clavada en son front llis.
Son encenser no es mou com l'hora
no és fugissera al Paradís.
Mentre la porta recollida
sota el seu arc ens veu deixar,
ombra despresa, nostra vida.
El sol l'eixuga en el llindar.
Oblit a Serrabona
El pur oblit per una estona
del sol abraça el marbre a Serrabona.
Si travessa mos ulls l'aire serè,
per què la vida passa, amor, per què?
Recorda, amor, recorda, oblida.
Tota la vida estesa en un record,
de la llisa carena envermellida
al tel de l'ombra en el camp de la mort.
El campanar tallat de llosa dura,
finestra oberta sempre i pura,
sembla portar a l'eternitat
el sospirar perdut dels qui han finat.
Si poguessin tornar, parpella oberta,
tot seria per ells un raig gemat,
i els feriria amb una incerta
mirada la innocència del ramat.
Si poguessin tornar, què mirarien,
desavesats com són de la claror?
Amb quina veu antiga poblarien
el monestir sense remor?
Recorda, amor, recorda, oblida.
Tota la vida estesa en un record,
de la llisa carena envermellida
al tel de l'ombra en el camp de la mort.
*
T'abandonem, Serrabona, a la lluna
que treu el seu creixent del campanar.
De sa capça verd tendre el blat moro desfà
sa cabellera bruna.
La columna era fresca a cada mà.
A l'orient s'envermellia una carena.
I ara la lluna veu dins l'ombra davallar
els camps de cendra a la serena.
Carrer de Mar avall
et ve de cara la sentor del salobre,
pots avançar pausadament i
contemplar els aparadors de les botigues.
Vigila en arribar a l'indret
del carrer de Sant Pere, car
per la banda de Llevant
a certes hores hi és permès
de circular vehicles.
És clar que de seguida
—passats vuit o deu metres—
es desvien obligatòriament cap a la dreta
enfilant pel carrer de la Granota
És aconsellable que no badis.
Al capdavall, a la darrera cantonada
a l'esquerra s'hi troba el bar Torné,
a la paret hi ha una placa que diu:
"Calle de Santa Teresa. Visitada
por su brazo incorrupto.
18-III-63"
Just un record
A les set del vespre,
al carrer de casa,
en Gil emplenava
carros de trabuc
amb buina de vaca.
No gaire més tard,
l'esquella sonava
i entrava pel carrer
en Pep de les cabres.
Comença a munyir
mamelles inflades,
curulla mesures
de tres petricons,
i una cabra boja
les hi trabucava.
En haver passat,
tota la vorera
galdosa quedava
de negres cigrons.
Llavors, jo petit,
cul espellifat
i tot ple de nafres,
jugava a cartrons
o jugava a bales.
Un xic més avall,
el noi de can Rata
componia versos
amb mètrica alada.
I la Francisqueta
duia un altre infant
a aquest món de mones
per fer-hi gatzara.
Em va fer estremir
un so de campana.
Passa un capellà
a sota un paraigua.
La truca d’acer
va quedar glaçada:
hi ha gent de genolls
al portal de casa.
Ho recordo bé,
combregaven l’avi.
EXCEL·LENTÍSSIM SENYOR:
Us adreça aquest escrit
un col·lectiu ben unit.
Que som un grup de poetes
que volem les coses netes.
Anem tots mancomunats
per combatre els disbarats.
Per exposar els nostres fins
ens valem dels rodolins.
Perquè la norma no exclou
usar d'un llenguatge nou.
I ara ja anem cap al gra
del que volem exposar.
EXPOSEM:
En un Ple Municipal
hi ha hagut un fet anormal.
Anormal és acordar
Dalt de la Vila enrunar.
I amb l'acord, Dalt de la Vila
es presa per cap d'esquila.
Que és temptació del dimoni
perdre'ns el vell patrimoni
i guanyar parasitàries
altures immobiliàries.
Tant aixecar i aixecar
tapareu el campanar.
Si es vol fer badalonisme
convé no oblidar el proïsme.
SUPLIQUEM:
Que ens feu el favor tan gran
de parar l'obra a l'instant.
I abans d'obrir un nou carrer,
de moment ho supliquem,
repenseu-vos-ho ben bé.
Mes, si cal, pledejarem.
Per no haver de prendre til·la
deixem la vil·la tranquil·la.
Pau i concòrdia volem
i res mes no demanem.
GRÀCIA:
Que de vós, que sou l'Alcalde, n'esperem l'obtenció. (Encara que no ho sigueu per via d'elecció.)
Guardat de treballs i afanys
pugueu viure molts anys.
I amb el posat gens aspriu
signem tot el col·lectiu.
«
Juny del 1978, dia 13 i dimarts,
a Badalona, amb poètiques arts.
Quatre rieres
i un altre tant
de clavegueres.
L'escut de la Ciutat
les incorpora totes quatre
pintades de blau
en el seu camp heràldic.
Cap de Riera
Plou a bots i barrals
les quatre rieres
baixen de pal a pal
i s'enduen mar enfora
tota la farda.
A la caserna,
avui pagaven les sobres
i els homes perbocaven
àcida misèria.
Preciso un mocador
com una vela
per eixugar-me els llavis.
La Casa Gran és el catau
on s'hi aglutinen negocis de trafica
i s'hi baraten estris de mercadeig,
xifres i enigmes.
Pensant-ho bé
els que hi pul·lulen
no hi ha entrat pel portal
on munten guàrdia
funcionaris vestits de roba blava,
més aviat diria
que han saltat pel badiu,
el sac al coll
com aquell qui va a
robar gallines.
La porta principal és de ferro
tirant més a presó que no pas
a entitat bancària.
Els que entren i surten
ho fan més a to de rendista
que no amb el posat de reclús.
No oblidéssiu, però, que els extrems
es toquen.
I ens tocaven els voravius
del cor
i els altres,
parlant dels pescadors
i les pesqueres,
de tot l'encís de la mar blava
amb poemes humits
de veles, xarxes i palangres.
Carrer de Mar avall
carregats de promeses
avançaven com els crancs,
a reculons,
escarabats merdaires.
Oda nova a Barcelona (fragment)
—Com més terra i més mar, i més pobles obiro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.
—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja et cal ésser una altra per ésser la que deus;
perquè ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé et falta encara molt més del que tens.
Testament nou
Tireu la xarxa a la banda dreta.
I cent cinquanta-tres peixos grassos
cuetegen panxa enlaire.
Arrossegueu les xarxes fins a terra
i veureu com no s'esqueixen
amb tot i l'abundor de la calada.
Veniu i mengeu. teniu el pa i el peix.
Petarrelleja el peix damunt les brases
i no pregunteu qui és el Patró.
Altiplà
Doneu-me només
una cas en el paisatge,
que tinc el cap enterbolit
de tanta plana
un sol que cremi poc
i vetes d'aigua.
Traieu-me aquesta font
d'aigua del front,
que em crema els ulls
de tan salada,
i estavelleu els rocs,
refugi de dragons,
i netegeu els camps
de garses clapejades.
Voldria per sostre
un altre cel,
un cel sense mans
que són tenalles.
Com un grapat de peix
us ofereixo els versos
feu compte, no se us passin
a les mans, que són pescats
amb ham de mitja mosca.
Un port de nàufrags, mal somni de grumets,
compartiments estancs migpartint l'aigua
per fer-nos del Passeig un carrer més
trencant el respirar de les onades.
L'ànima en pena de la Pepa Bous
empaita calafats per les drassanes,
s'estén l'art d'en Rosó com una mà
i ens filen un dogal, eixams d'aranyes.
Oda nova a Badalona
Maria del mar brut,
campanar de la quisca,
ciutat de corders i fabricants
d'aiguardents dolços,
qui t'ha vist i qui et veu
tan malmenada.
Aniràs a l'infern a cremar
quitrà i petroli
i els del Cristall faran
una urna funerària
per enterrar-te més enllà del Canyet,
just a Can Ruti, palau d'ambulatoris de primera
on no hi menen camins.
Òrfena de carreteres, mancada de vials,
ni clavegueres tindràs per expulsar
la pròpia farda.
Desemparada de tot,
que Déu t'empari.
Com t'han deixat, senyora de la Costa,
xinxa de fàbrica coberta amb drapots
de marmanyera!
Et cantaran tot el ventall d'indústries
i, amb tants d'oficis, esdevindràs
pobra segura.
Et proclamem pubilla del vestit de paper confeccionat amb lletres de canvi retornades.
Posa't la pell en remull,
que t'has begut l'enteniment
i, en el darrer sufragi
universal i democràtic,
has donat la victòria als pelacanyes.
La portadora dels valors més nobles,
la fe, la caritat, l'amor, la pàtria,
has caigut dins el sac dels corifeus
i l'or de Sibèria el cor et glaça.
Cal que retornis al passat nostàlgic,
fes que apareguin les meses petitòries
que presideixen opulentes dames
i els senyors de copalta.
Penedeix-te de totes les mancances
i ja veuràs com et serà atorgada
la caritat ben entesa dels sapastres.
Desarrapa't d'aquests cretins que tenen
la repartidora per programa,
vés amb els teus, els ciutadans insignes
que aixequen edificis de vint plantes,
en profit propi, per enaltir la pàtria.
Esquelles de Font-Romeu
Vingui el clar estiu, iré a Font-Romeu,
tot senzillament, per ésser poeta.
Hi mostra el Carlit ditades de neu,
hi canta una font vora la placeta.
Diré a l'ermità que em digui el lloguer
de quatre parets d'una cambra estreta,
que tingui al capçal l'aigua-senyader,
i com un ull de plata una finestreta.
I birbillejant sobre la blancor
un vell mirallet de cinta endaurada,
i per descansar un llit de pastor
amb llençols gruixuts i espessa flassada.
Mes ja truca l'alba al meu finestró,
sonant una esquella a la comalada.
Mira! El Cambre d'Ase és blau de blavor,
i avall la Cerdanya apar sepultada.
Sempre que a la font s'escau el vaquer,
para la mà al raig d'aigua saludable.
Uns mil rierols ragen pel glever,
i el silenci és tal que sembla un miracle.
Té la didalera el calze mullat.
El gerd vermelleja entre fils d'aranya,
i mon cor se'n puja en l'aire callat,
on sempre desclou l'alè de muntanya.
El gra de mostassa
Sospesaré els mots
amb unes balances,
que no pesi més
l'un que no pas l'altre.
Vaig amb peus de plom
esmerçant-hi traça,
no diré ni així-
ni en faré un gra massa,
car m'emprenc les coses
amb molta catxassa,
aniré tirant, passa
rere passa,
és allò que es diu:
el qui dia empeny
també un any traspassa.
Tinc una dicció
molt acompassada,
que el ciri és molt curt,
la processó llarga.
i jo no sé res
però he sentit campanes.
Ara fa cent anys
que vau néixer a Gràcia,
les vostres despulles
reposen a Prada.
S'ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es féu arbre
i els mots s'han posat
a les seves branques.
Ja en parlarem tost
quan torneu de Prada,
que jo no sé res
però he sentit campanes.