Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors - 2006 - Barcelona
Barcelona, 21 març 1919
Al meu millor amic Emili Badiella:
A hores d'ara, la meva muller es troba a la Bonanova a portar un ciri a la Verge, amb motiu d'una prometença feta la darrera vegada que jo vaig sofrir hemoptisis. El metge va demanar tres mesos de temps per a emetre una opinió seriosa sobre el pervindre de la meva salut. (Això, naturalment, devia contestar-ho a la meva bona mare i a la meva Carmeta, doncs jo no en sabia res.)
Ahir el metge -abans del temps convingut- donà l'opinió de que jo em restabliré per complert, només en fer la mateixa vida o norma que faig ara: vol dir, bona alimentació i repòs. I això sí que m'ho han posat en coneixement.
Tot això, amic Badiella., ho dec a vostè, el meu millor amic i veritable i sant amic Badiella. Sense el pedaç de la muntanya, amb cistells d'ous, carn a dojo, bon abrigall i, sobretot, el seu reconfortador optimisme (vostè qui també sabia segurament la veritat de la meva salut); sense tot això, jo ja potser no cantaria gall ni gallina... Què més puc afegir? El metge, quan el dia 4 de gener vaig sofrir la darrera hemoptisis, diu que jo estava més malalt del que em creia. Darrerament, les tuberculines han obrat prodigis amb mi! I això també ho dec a vostè, doncs el seu darrer reforç de betum (deixi'm també que torni doncs a fer broma) va permetre'm comprar una capsa completa de les dites tuberculines.
Diré que li dec la salut? Per què no? Una abraçada de cor.
Seu,
Salvat
Les Escaldes, 9 d'abril 1922
Bon amic:
[...] Ara bé: com sigui que jo vaig escriure unes targes a l'amic Badiella, de Terrassa, donant-li compte de la meva millora i aquesta confiança que em curaré del tot, he rebut una lletra d'ell en la qual em demana si és que en aquest sanatori hi poden venir noies. Es proposa l'amic Badiella enviar-hi una noia que està un xic atrapada, a veure si aquí acaba de curar-s'hi d'un cop. No cal dir la meva resposta, i espero que aviat hi vindrà.
L'amic Badiella ha fet molt i molt per mi. Ara darrerament, però, semblava poc disposat a subvencionar, tot sol, la meva cura. Vós ja en sabeu el reste. El vostre exemple, però, penso que l'ha corprès. Ell té molts cèntims i és molt cristià, i aquesta vegada sembla que es tracta d'una treballadora de la seva fàbrica. A l'amic Badiella difícilment se li prega res que no doni. A mi, en alguna ocasió, puc dir que m'ha fet de pare. Així, «allà on no n'hi ha no en pot rajar», així a ell li fóra i li és impossible de desentendre's del tot d'aquells qui el necessiten. Us dic, amic, que només podria compensar el que dec -a vós, a en Badiella, a la memòria d'en Segura i tot-, fent-me en trossos de trossos. [...]
Us abraça, en
J. Salvat-Papasseit
La casa que vull
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l'istiu
niui l'orenella
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
Coses ni començades ni acabades
a Daniel Cardona
I aquells sis homes —els quals podria il·lustrar-vos de peus a cap com eren, i què eren i tot— es decidiren a muntar una guarda de salvació a la Pàtria, que ells creien afeblida per lo que li era més car, això és, la independència. I muntaren la guarda. I un a un, tots aquells qui en passar no mostraven les mans netes de culpa, eren occits per ells, en el més fosc misteri. I ja era veu del poble que era finit l'adagi de: "mala herba, mai mor". Perquè ara la mala herba, en algun cas pregon, s'havia tornat herba de punició als contraris, car els de les mans brutes s'havien acordat de no pactar mai més, ni per esperit pràctic, amb el cantó opressor. Però això no durà tant com la Pàtria opressa ho havia menester, ja que els nostres sis homes —dels quals il·lustraria, si volguéssiu vosaltres, en llur interior, els sis rostres intensos— acabada la feina que els semblava, desguarniren la guarda. I un dia, hom no sap com, aquells sis homes braus foren menats al pal, i de nou l'enemic avilia la Pàtria. I ara us diré les armes que l'enemic gastava, que eren les dels honors, i els títols i els diners, que a ells no costaven res, per tal que res no suaven però que eren feblesa dels germans d'aquells sis als quals gloriava el pal. I per la tal feblesa un gran partit hi havia que entretenia al poble amb tortuoses promeses d'un alliberament no massa lluny sols amb la condició que els homes de seny —en un poble d'un seny extraordinari— fossin els qui actuessin prop dels homes del rei qui els havia fet seus per la violència bruta. (També era veu del poble que aquests homes de seny havien delatat els sis obscurs patriotes). I la Pàtria caiguda no podia aixecar-se, ni mai més no ho faria, si no li fos muntada una altra guarda nova i cent més que se'n fessin. Perquè els qui la punien no eren els enemics sinó els seus propis fills, que a cada cantonada hom podia trobar-ne disposats a trair-la, per títols, per honors i per diners. Amb la mà al cor, la Pàtria creia que bé hi hauria qui faria la guarda, almenys al seu fossar. Contra els mals fills... i els altres.