Editorial Selecta - 1948 - Barcelona
Jaume III rei de Mallorca
En motiu d'ésser traslladades des de València a la
catedral de Mallorca ses règies despulles.
Oh redimit Monarca, entrau fiadament,
que les perjures portes ja us obri la Ciutat.
son morts tots els Centelles, i us porta rescatat
la raça renascuda en noble sometent.
Per dins la Seu august, hi és passat un vent
que l'ha estremida tota i ha obert la Trinitat.
Vos serà dolç tombar-hi aquí el cos fatigat,
desfeta la lloriga, deixat l'acer lluent.
Vos voltarà de calma aquell suprem recés;
perfumaran el somni etern els encensers,
i el bressaran les ones del cant sacerdotal,
i gentilment trencada pels vidres de color
la llum de l'illa vostra, amb una muda tremolor,
vos vestirà pietosa, de púrpura reial.
Camina, caminaràs...
La Calobra té un cinyell
de penyals i petges males;
mes la pau, com un aucell, l'abrigà
amb ses dues ales.
Un capvespre hi arribí
jo, pobre infant de ciutat;
tots els batzers del camí
m'havien esquerrinxat.
Seguit havia el torrent
que allà en el cor de la serra
s'abissa profundament
com una rel de la terra.
Penyalars, commoció,
plantes armades d'espines...
Suaus entre aquella horror
florien les englantines;
mig florint i mig volant,
tremolant d'ésser collides
tenien l'espriu encant
d'innocències perseguides.
Un llorerar m'abriga
amb ses branques amargoses;
les fulles del llorerar
eren llances bel·licoses.
Coloms anaven volant
amb un vol incoercible,
coloms amb l'ala tallant
com una espasa terrible.
—On me durà el camí tort?
A on la sendera tosca?
—An el regne de la mort.
A les portes de la fosca.—
Per un trau qui se desclou
guaita la llum de defora.
—Què és allò qui se remou?
—És un degotís qui plora!
Tenc por d'aquell ull gegant
qui em mira ple de misteri!
—És l'ullada vigilant
d'un gorg d'aigua en captiveri. —
I el trau de llum se tancà,
i dins la nit espantable,
la foscor me circumdà
com amb un vellut palpable.
Dins la fosquedat sentí
suor de gel qui em traspua.
Fou que l'Esglai me ferí
amb s'espasa freda i nua;
i dins la nit sense estrelles
romanguí transverberat
corgelat, meravellat
com Fèlix de Meravelles.
Galilea, lloc ventós
Galilea lloc ventós
garrida si et cal pujar,
dia de vent han d'anar
aferrats de dos en dos.
Galilea encastellada
damunt un penyal s'asseu;
si hi puges qualque vegada,
alerta a trabucar el peu!
Quina escampadissa blanca
de cases, fora camí...
L'ametler et farà amb sa branca
pessigolles de setí.
Veuràs l'ull blau de la mar
qui et guaitarà d'entre esculls;
serà florit el favar,
i et mirarà amb cent mil ulls.
Veuràs dins la casa estreta
entre nins bruns com un gri,
nines d'ulls violeta
i cabelleres de lli.
Sentiràs la xeremia,
aquest aucell sense niu
qui porta melancolia
a les festes de l'estiu,
bandejada i tota sola
que allà dalt vessa son plany,
i l'agonia consola
cantant, cantant tot sol any.
Quan la boirada llanosa
amollarà sos moltons
qui, en guarda silenciosa,
pasturen pels horitzons;
vella com una sibil·la
i torta com una rel,
una doneta qui fila
sortirà per mirar el cel.
i amb gest qui mal temps augura,
la filosa deixarà
remugant: pluja segura!
i la bugada entrarà...
L'alta boca de la serra
mama la pluja amb anhel...
a on acaba la terra?
on és que comença el cel?
I l'endemà, la diada
se llevarà més brillant,
com molt més amb plor rentada
lluu la cara d'un infant.
Vendran fresques alenades
d'embat, bell amic del sol...
A porgar el blat, veinades,
que el molí ja infla el vol!
El prec errant del pelegrí a Nostra Dona de la Guarda
En la capella de Trinitat de Miramar, tota plena encara de Ramon Llull, redreçada de les ruïnes per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, hi ha, en marbre blanc, una escultura de Nostra Dona de la Guarda, de Marsella. És un record, que hi deixà de son passatge per aquell lloc, que li plagué més que ses possessions de Corfú, l'Emperadriu Elisabeth d'Àustria, muller de Francesc Josep, mare del suïcida Rodolf d'Habsburg, enamorada de Heine, i víctima ella, a Ginebra, immolada pel punyal de l'anarquista Lucchesi, Maurice Barres l'anomenà l'Emperadriu de la Solitud. Ses grans dissorts demanen un tràgic: el coturn de Sófocles o el gran alè de Shakespeare. L'esterilitat del prec que roman gravat al peu del marbre inspirà aquesta poesia.
I
O, Miramar de Ramon!
O, enyorança de Blanquerna!
Cenacle ardent sobre el món
encès com una llanterna?
Recer de pau i d'oblit!
Bruna capella ermitana!
O, silenci, esfereït
del so de la veu humana!
No fou sola, no, l'esquella
que polsà ta solitud:
rossa i dolça, lenta i bella,
per aquí filà amb pas mut,
i amb frec de seda suau
l'Emperadriu dolorida
qui vessà la sang pel trau
d'una gemmea ferida.
Al místic niu de l'Idil·li,
la Tragèdia un jorn muntà:
¡Qui de sa pàtria s'exili,
mai d'ell mateix fugirà!
III
¿Quina présaga basarda
son cor magnànim polsà,
que aquí, en marbre va deixar
Nostra Dona de la Guarda?
¿Pressentia enmig dels pins
lluny de la mundana febre
els designis assassins
i el fosc punyal de Ginebra?
En pregueres volanderes
s'abocà son llavi ardent;
però totes les pregueres
esquinçava-les el vent
per un cel vermell de posta
com ferida oberta al flanc
del Ponent qui per la costa
escampa rojor de sang.
I quan la nau se'n tornà
per la immensa mar deserta
tota sola queda allà
Nostra Dona, blanca i erta.
...............................................
L'Emperadriu esmortida
va caure, el jorn que un coltell
feia un esquinç, regicida,
en la seda de sa pell,
obrint un trau de robí,
joia viva de tres caires;
sanglota allà, per fugí,
la gran ànima, pels aires.
I se tornà tenebrós
ço que amb ulls errants esguarda...
I, morint, us membrà a Vós
Nostra Dona de la Guarda!