Poesies mallorquines

Editorial Moll - 1992 - Palma

Autor: Emília Sureda i Bimet
Indret: Mirador de la Seu (Palma)

Badia de Palma

 

(De dia)

 

Canten himnes al sol les blaves ones,

i al vent que empeny i a l'embatol que arrissa

mil veletes que semblen papallones

o blanquíssims coloms d'escampadissa.

 

(De nit)

 

Damunt la mar callada i recollida

volen cançons i queixes i rialles,

i són els llums de la ciutat dormida

els llumenerets blaus de ses rondalles.

Autor: Emília Sureda i Bimet
Indret: Residència d'Emília Sureda (Palma)

Ànimes germanes

 

(Imitació de Bécquer)

 

Dues flairoses poncelles,

totes dues d'una branca,

que es baden i moren juntes

i un mateix aroma exhalen.

 

Dos embatols que tivellen

les ones de la mar blava

i se troben i es confonen

dins una sola volada.

 

Dues gotes d'una font

que corren sempre plegades,

com a llàgrimes dels ulls

que redolen per les galtes.

 

Dos ciris que cremen junts

davant la mateixa imatge,

com a símbols d'una idea,

com a espires d'una flama.

 

Dos sospirs sortint d'un cor,

dos ais! amb què el dol s'esplaia,

dos aucells d'un mateix niu...

això són les nostres ànimes.

Autor: Emília Sureda i Bimet
Indret: Residència d'Emília Sureda (Palma)

Tot passa i se'n va

 

Cançó per Na Maria Sabater

 

Així com esclaten dins tanca florida

clavells i poncelles que el temps secarà,

així també es bada, dins l'hort de la vida,

la flor que marcida

serà l'endemà...

Tot passa i se'n va!...

 

És l'ànima nostra, mar gran sense cales,

i vents i tempestes s'hi solen alçar;

quan fuig la ventura, no li tiren bales,

que l'or de ses ales

en pols se desfà...

Tot passa i se'n va!...

 

Mirau la donzella que n'és de garrida:

ses galtes són roses, claror son mirar;

mes si amor li apunta, que prest cau ferida!...

malaire la vida

que tant de mal fa!...

Tot passa i se'n va!...

 

Per què el coret nostro té tanta oradura?

per què és que la idea sempre ha de volar?

i el món, per què roda?, per què no s'atura?

No ho sap la criatura,

no ho sap ni ho sabrà...

Tot passa i se'n va!...

Autor: Emília Sureda i Bimet
Indret: Portopí. Església de Sant Nicolauet (Palma)

Maror

 

Venc i m'assec, quan mor el dia,

ran de la mar; sent sa remor:

si tengués ales, volaria

per l'ample espai cercant claror.

 

En va, dins l'ombra de la vida,

cerc un estel que em doni llum,

destriant lo ver de la mentida,

lo que és calor de lo que és fum.

 

Són les ventures papallones

i és el penar com la maror,

que, enc que es condorma per estones,

redola sempre, com les ones,

com l'esquirol bellugador.

 

De molts de cors de moltes nines,

que més que cors són encensers,

brosta l'amor plena d'espines

com la poncella dels rosers.

 

I molts de cors d'homes i dones

són llibres vells d'intrincats fulls;

i ànimes belles, humils, bones,

són fondes mars plenes d'esculls.

 

El cos es gàbia enganyadora

que té captiu el pensament;

mes, ¿què desitja i què es que enyora

aquesta aranya filadora

que tant com tix se va estrenyent?

 

No sabrà mai la criatura

què és bo i dolent, petit o gran:

sos pensaments, a la ventura,

com la maror que mai s'atura,

redolaran... redolaran...

Autor: Emília Sureda i Bimet
Indret: Son Cladera (Pobla, sa)

Gloses pobleres

 

A Na Maria Antonia Salvà

 

De més de tres-centes coses

que em bullen dins es cervell

te'n volia fer unes gloses

com si te'n fes un ramell:

 

que quan me'n torn, horabaixa,

de Sa Pobla a Son Cladera,

cap baix, per sa blanca faixa

de sa llarga carretera,

 

tantes idees se'n vénen

a picar i borinejar,

que no sé què diantres tenen

que no se deixen glosar.

 

Me revolten com ses fulles

que amb sa pols aixeca es vent:

vénen a esser ses despulles

de l'arbre del pensament.

 

Les deix fer, que remoregen

si volen remorejar:

són tants qui rossinyolegen

i sols no saben cantar!

 

Bones i xereques gloses

fan un teixit i un embull

com ses espines i roses

que han brostat d'un mateix ull.

 

Què he de glosar?...¿ses passades

dels aucells en primavera,

o ses flors que es són badades

aquest maig dins Son Cladera?

 

¿ses formigues afanyoses

que traginen grans de blat

i que aquí són tan goloses

que les me trob dins es plat?

 

o bé ses rates-pinyades

que se solen aficar,

grandíssimes malcriades!

sense dir ¿poden entrar?

 

¿o s'esbart de caderneres

i pinsans i verderols

que mos deixen ses cireres

sense res més que es pinyol?

 

Per una que ja està farta

de lo que han dit tants i tants,

res més pesat que una carta

farcida de consonants.

 

Acabem. Ja es sol no enlluerna;

treu tu es cap per damunt Graci,

armada d'una llanterna;

que per poca llum que faci,

 

jo, també un poc enfilada,

t'afinaré des d'aquí:

mos enviam una besada

que es senta des puig Tomir,

i llavors, tasca acabada,

cadascú se'n va a dormir.

Autor: Emília Sureda i Bimet
Indret: Embassament del Gorg Blau (Escorca)

Cançó de les altures (fragments)

 

Si vas com jo endarrer de llum més pura,

si t'acuba aquest baf,

deixem la malaltissa polseguera

dels calitjosos plans.

Pugem, pugem plegats a l'alta serra

on tot és bell i sà,

on s'estenen pels troncs les barbarel·les,

les heures pels cimals.

No temis los reclaus ni les caigudes

per l'aspre penyalar:

la terra allà no embruta ni es fangosa,

la pols no puja tant.

I quan l'ombra s'estenga i l'estelada

comenci a espirejar,

damunt la terra dura i sanitosa,

davall l'espès brancam,

quin bon dormir, ma vida, que hi faria!

quin so tan reposat,

fins que la piuladissa matinera

i el picarol llunyà

i el marruqueig de los coloms salvatges

dolçament arribàs!

Autor: Emília Sureda i Bimet
Indret: Mirador Pujol d'en Banya (Sóller)

Carretera de Sóller

 

Com és aspra i voltant la carretera

així és aspra i voltant la nostra vida:

mos hi cega su-aquí la polseguera,

i allà mos umpl de fang la terra humida;

però la dolça pau que a dalt impera

jamai en terra plana l'hem sentida.

Autor: Emília Sureda i Bimet
Indret: Palau del rei Sanx (Valldemossa)

Per què els ulls acluques, per què plores?

per què gires el cap?

¿no saps que això és imatge de la vida,

que el món és ampla mar?

que no arriben les ones a l'altura

ni el dol puja tan alt?

Cerquem, aviat, cerquem les altes serres

on tot és bell i sà,

on s'estenen pels troncs les barbarel·les,

les heures pels cimals.

D'allà alçarem a Déu nostres pregàries

pels vius i pels negats...

Què mos podrà faltar? ¿què hi mancaria

enmig de tanta pau?

Tan sols les blanques, falagueres ales,

les ales per volar!

 

Valldemossa, agost de 1900