Editorial Moll (Palma), 1992
Badia de Palma
(De dia)
Canten himnes al sol les blaves ones,
i al vent que empeny i a l'embatol que arrissa
mil veletes que semblen papallones
o blanquíssims coloms d'escampadissa.
(De nit)
Damunt la mar callada i recollida
volen cançons i queixes i rialles,
i són els llums de la ciutat dormida
els llumenerets blaus de ses rondalles.
Ànimes germanes
(Imitació de Bécquer)
Dues flairoses poncelles,
totes dues d'una branca,
que es baden i moren juntes
i un mateix aroma exhalen.
Dos embatols que tivellen
les ones de la mar blava
i se troben i es confonen
dins una sola volada.
Dues gotes d'una font
que corren sempre plegades,
com a llàgrimes dels ulls
que redolen per les galtes.
Dos ciris que cremen junts
davant la mateixa imatge,
com a símbols d'una idea,
com a espires d'una flama.
Dos sospirs sortint d'un cor,
dos ais! amb què el dol s'esplaia,
dos aucells d'un mateix niu...
això són les nostres ànimes.
Tot passa i se'n va
Cançó per Na Maria Sabater
Així com esclaten dins tanca florida
clavells i poncelles que el temps secarà,
així també es bada, dins l'hort de la vida,
la flor que marcida
serà l'endemà...
Tot passa i se'n va!...
És l'ànima nostra, mar gran sense cales,
i vents i tempestes s'hi solen alçar;
quan fuig la ventura, no li tiren bales,
que l'or de ses ales
en pols se desfà...
Tot passa i se'n va!...
Mirau la donzella que n'és de garrida:
ses galtes són roses, claror son mirar;
mes si amor li apunta, que prest cau ferida!...
malaire la vida
que tant de mal fa!...
Tot passa i se'n va!...
Per què el coret nostro té tanta oradura?
per què és que la idea sempre ha de volar?
i el món, per què roda?, per què no s'atura?
No ho sap la criatura,
no ho sap ni ho sabrà...
Tot passa i se'n va!...
Maror
Venc i m'assec, quan mor el dia,
ran de la mar; sent sa remor:
si tengués ales, volaria
per l'ample espai cercant claror.
En va, dins l'ombra de la vida,
cerc un estel que em doni llum,
destriant lo ver de la mentida,
lo que és calor de lo que és fum.
Són les ventures papallones
i és el penar com la maror,
que, enc que es condorma per estones,
redola sempre, com les ones,
com l'esquirol bellugador.
De molts de cors de moltes nines,
que més que cors són encensers,
brosta l'amor plena d'espines
com la poncella dels rosers.
I molts de cors d'homes i dones
són llibres vells d'intrincats fulls;
i ànimes belles, humils, bones,
són fondes mars plenes d'esculls.
El cos es gàbia enganyadora
que té captiu el pensament;
mes, ¿què desitja i què es que enyora
aquesta aranya filadora
que tant com tix se va estrenyent?
No sabrà mai la criatura
què és bo i dolent, petit o gran:
sos pensaments, a la ventura,
com la maror que mai s'atura,
redolaran... redolaran...
Gloses pobleres
A Na Maria Antonia Salvà
De més de tres-centes coses
que em bullen dins es cervell
te'n volia fer unes gloses
com si te'n fes un ramell:
que quan me'n torn, horabaixa,
de Sa Pobla a Son Cladera,
cap baix, per sa blanca faixa
de sa llarga carretera,
tantes idees se'n vénen
a picar i borinejar,
que no sé què diantres tenen
que no se deixen glosar.
Me revolten com ses fulles
que amb sa pols aixeca es vent:
vénen a esser ses despulles
de l'arbre del pensament.
Les deix fer, que remoregen
si volen remorejar:
són tants qui rossinyolegen
i sols no saben cantar!
Bones i xereques gloses
fan un teixit i un embull
com ses espines i roses
que han brostat d'un mateix ull.
Què he de glosar?...¿ses passades
dels aucells en primavera,
o ses flors que es són badades
aquest maig dins Son Cladera?
¿ses formigues afanyoses
que traginen grans de blat
i que aquí són tan goloses
que les me trob dins es plat?
o bé ses rates-pinyades
que se solen aficar,
grandíssimes malcriades!
sense dir ¿poden entrar?
¿o s'esbart de caderneres
i pinsans i verderols
que mos deixen ses cireres
sense res més que es pinyol?
Per una que ja està farta
de lo que han dit tants i tants,
res més pesat que una carta
farcida de consonants.
Acabem. Ja es sol no enlluerna;
treu tu es cap per damunt Graci,
armada d'una llanterna;
que per poca llum que faci,
jo, també un poc enfilada,
t'afinaré des d'aquí:
mos enviam una besada
que es senta des puig Tomir,
i llavors, tasca acabada,
cadascú se'n va a dormir.
Cançó de les altures (fragments)
Si vas com jo endarrer de llum més pura,
si t'acuba aquest baf,
deixem la malaltissa polseguera
dels calitjosos plans.
Pugem, pugem plegats a l'alta serra
on tot és bell i sà,
on s'estenen pels troncs les barbarel·les,
les heures pels cimals.
No temis los reclaus ni les caigudes
per l'aspre penyalar:
la terra allà no embruta ni es fangosa,
la pols no puja tant.
I quan l'ombra s'estenga i l'estelada
comenci a espirejar,
damunt la terra dura i sanitosa,
davall l'espès brancam,
quin bon dormir, ma vida, que hi faria!
quin so tan reposat,
fins que la piuladissa matinera
i el picarol llunyà
i el marruqueig de los coloms salvatges
dolçament arribàs!
Carretera de Sóller
Com és aspra i voltant la carretera
així és aspra i voltant la nostra vida:
mos hi cega su-aquí la polseguera,
i allà mos umpl de fang la terra humida;
però la dolça pau que a dalt impera
jamai en terra plana l'hem sentida.
Per què els ulls acluques, per què plores?
per què gires el cap?
¿no saps que això és imatge de la vida,
que el món és ampla mar?
que no arriben les ones a l'altura
ni el dol puja tan alt?
Cerquem, aviat, cerquem les altes serres
on tot és bell i sà,
on s'estenen pels troncs les barbarel·les,
les heures pels cimals.
D'allà alçarem a Déu nostres pregàries
pels vius i pels negats...
Què mos podrà faltar? ¿què hi mancaria
enmig de tanta pau?
Tan sols les blanques, falagueres ales,
les ales per volar!
Valldemossa, agost de 1900