Editorial Destino - 2002 - Barcelona
Navegació fins a Cabrera, amb mar de xots i ratxes de pluja. Profunda mar blava i el velam ben estès. Silenci enmig del fragor marí. Corbs marins i gavines depredant les xarxes tirades. Mar densament blau fosc ennegrit. Magnitud de l'illot de Cabrera, per primera vegada, el canal revoltat i amb olla de vents. Presència del castell llegendari que neix del rocam, com a culminació d'una mola protohistòrica. Quedam a dormir-hi per la tempesta. L'endemà, tots els iots i les llanxes cerquen refugi. Dia brut, amb tempesta elèctrica i hores de pluja. A la nit, tothom abarloa al moll després de voler fondejar, però les ancores llauren. Fosca plena, a mitjanit entra al port un veler silenciós, ombra llunyana i les llums de situació: cerquen fondeig amb un gran focus. Un somni de Cabrera: un actor secundari del film To be or not to be amb túnica celest, puja per una escala interior del castell de Cabrera —oníricament transparent— i declama: «Vive la France! Vive la honte!»
Als cinquanta anys de la mort de Joan Alcover, llegesc per mil·lèsima vegada Cap al tard. No sé trobar cap poeta mallorquí que tengui més vibració sentimental, més emoció instantània, una més convincent imatge de la pàtria i de la tradició —això bell que hem decidit conservar, com diu Pound. És un Leopardi pare de família. La prosa del pròleg és mallorquina, vellutada, suau, amorosa, modulada i melòdica —i incisiva, clara, definitòria. Alcover és home de pocs poemes, intensos. Al contrari de Carner, tot d'una decau i pot anar a parar a un parany prosaic. És, tal vegada, la màxima excel·lència del poeta com a amateur. Ara bé, quan l'evocació i l'elegia tenen el dring autèntic, Alcover és un poeta per sempre, fet a la mida per mantenir aquesta pàtria en el punt d'ebullició lírica. (Per contrast, Costa és un professional massa esforçat.)
Només entrar al carreró de Santa Eulàlia m'envest la vella aroma de la murtra. La trepig, escampada damunt la porta lateral de l'església. Que avui trepitgi aquesta murtra és una de les estratègies de la memòria que mai no sabré agrair prou. Em retrotreu a la meva imatge agafada de la mà de monpare, per davant d'una església amb murtra escampada enterra. La verdor dels branquillons escampats per terra i les fulles petites encara tenen la flaire intacta d'una commemoració religiosa arrelada en segles de murtres i gent. Monpare volgué ensenyar-me a apreciar les sensacions exteriors de la litúrgia —és a dir, allò que pot arribar a fer-la interior— i les relacionava com un lligam amb les primeres fascinacions i sorpreses de la seva infància. Dins la complexitat inconnexa de les ciutats que han crescut massa o malament, les esglésies són redossos que conserven aquelles sensacions. Mai no sabré si pertanyen a la meva infància o a la de monpare o si precisament per això fan l'instant més intemporal quan retornen.
Nova casa per l'estiu, encimbellada a un turó que domina la vista ampla de la vall d'Alaró. En prenc possessió un dia gris i plujós de maig, amb núvols blancs d'espessor cotonada que embolcallen les dues muntanyes d'Alaró. Des de la terrassa, quan el sol de capvespre guaitava entre núvols, el verd fosc s'il·luminava cap al to lavanda. Abans de la nit silenciosa, tot ens predisposa a la letargia que alguna vegada pogué preservar una engruna de vida genuïna.
D'auba, vermellor apocalíptica de les muntanyes que encara amagaven el sol: meditant apuntalaments de la voluntat. Més tard, la campana de la parròquia toca a foc. Gran flamarada que s'aixeca des del vessant amagat del puig d'Alaró. El decurs de la natura, impenetrable.
El Mediterrani d'un diumenge de tardor, embranzit, escumós i salvatge als rocams de Sa Foradada. El verd tardoral de la foresta d'oliveres amb els fruits verds de l'oli mil·lenari mallorquí. De sobte, a ponent, un incendi abrupte, com una culminació de dies plujosos i de la tarda ventosa i humida. Un capaltard gloriós, com un retorn natural de l'ordre diví. Des dels miradors de la costa brava mallorquina, sobre la mar embranzida, mirant el feble reflex solar sobre l'escuma del ponent, qualsevol voldria posseir el doll verbal inestroncable, anomenar el món per complet, fer-ne l'oda suprema. Crear el gran simulacre veral, l'èpica definitiva del paisatge. A la ment, l'esca de l'instant, la imatge portentosa de la naturalesa en estat real, només m'hi feia espurnes sense potència ígnia, només cagaferro sentimental, astorament fatigat, impaciència massa humana.