Editorial Columna - 1988 - Barcelona
17 de maig
Un bell pretext, el concert de l'Orfeó Català en homenatge a la memòria del Mestre Pujol, m'ha permès de reveure Tremp, bressol de la meva mare. Quantes vegades hi he estat? Tres o quatre, i sempre en passades brevíssimes. L'església on regna la Verge de Valldeflors, avui sense les roses blanques, de roba o de paper, que la voltaven quan, per primer cop, la vaig veure; el carrer Major i el passeig de la fira, tan plaents, i la placeta de la Verdura, íntima i reclosa, i els vells casals avui abandonats, amb les llargues galeries vidrades, anaven desfilant, i al meu costat, una ombra enyorada. Diria que el temps ha reculat, i que la Serra és plena de carboners, i que els camins fressats, en altres dies, pel bandoler i el soldat, aconsellen encara de posar, i ben estret, el forrellat a la porta dels masos de muntanya. Recordo la meva mare i la seva alegria, que la feia cantar i feinejar, travessada de tant en tant per un llampec que venia de lluny i arrossegava, talment un tro sord i llunyà, la por i l'angoixa d'altres dies.
Algú m'ha mostrat a Tremp l'indret on hi havia la fleca comunal. La gent pobra, de l'Arrabal —encara distingireu les rònegues teulades dels seus carrers no lluny de la plaça de la Creu—, hi duien a coure els pans pastats a casa, els grossos pans, la provisió per vuit o quinze dies. I si el pa es floria, en la casa ombrívola i humida, i la meva mare, als seus dotze anys, es resistia a menjar-ne, l'àvia li deia: —Menja, menja, Maria, d'aquest pa. Que la floridura fa venir color a la galta de les nines—. I aleshores ella, presumida, convençuda, en menjava.
Arrabal, carrer del Mig... Lluny, a la muntanya, vora aquella ampla i fonda collada que m'assenyalen, hi havia els horts de la gent humil de Tremp.
29 de juny [1962]
Escapada a Illa del Riberal. Record vivíssim de Josep Sebastià Pons, mort fa prop d'un any i mig. Aquesta tarda de Sant Pere, han obert per a mi la casa del poeta. El jardí era ple de geranis vermells, un xic abandonats. El magraner, les pereres de sempre. El rec eixut, amb el seu pont de llosa. Sota el teuladell dels porxos, els nius, i les boies de vidre verd de la xarxa que Pons portà del Cap de Creus. Quan ja ens n'anàvem hem sentit, com pel juny de l'any passat, el cant del rossinyol i el crit de la granota.
14 d'agost [1973]
La Selva. Quant de temps que no plou! La secada comença de fer estralls. La fruita és menuda: figues, llimones, escarransides. Els grans de raïm sota la verda pampolada semblen magres lledons. Arbres i plantes s'assequen al jardí. El pitjor és que l'aigua de la font, normalment abundosa, és ara només un rajolí que es va aprimant de dia en dia. L'aire no es mou. Quan vindran les pluges? Les esperem, sense creure-hi massa. Sembla que el temps no hagi de canviar mai. S'ha plantat. I ens angoixa com un infant rabiüt quan perd l'alè.
1er. de maig [1974]
Som a La Selva des d'ahir a la nit. Aquest matí, amb bon sol i una mica de tramuntana, he anat fins als Gorgs, al peu de la pujada del coll de Sant Genís. La riera encara porta un fil d'aigua, que de vegades s'amaga sota el pedruscall, després de les darreres pluges. Que verda, la muntanya! L'alzinar del Mas d'en Cervera rosseja de fulla nova. El camí passa entre llargues catifes verdes, a banda i banda. Un esclat de flors silvestres: timó, estepa (blanca i negra), mil coixinets de farigola rosada, i botons d'or, vernissats i lluents. Algunes ginesteres comencen a florir. Passat Quiendalt, els esbarzers destorben una mica, però no punxen. Són tendres, tot és tendre, com el cant del primer rossinyol que he sentit en tornar. Semblava un ocell nounat, que s'assagés tímidament. Fins he dubtat que fos un rossinyol.
Ho era, però. Quan després de seure una estona a les roques dels Gorgs, que fan com una mena de resclosa natural, i d'haver escoltat la tranquil·la cançó del petit salt d'aigua a la meva vora, he tornat pel mateix camí, la Lola del Mas de l'Estela, carregada de lilàs, i més lleugera que un isard, m'ha confirmat que sí, que era un rossinyol. Que cada any arriben i els senten quan comença el treball d'ensulfatar les vinyes, en aquestes primeries de maig.
14 de maig [1982]
Quan som a Llançà, del taxi estant, la bella sorpresa del mar que, impacients, esperàvem, i avui és d'un blau vivíssim. A casa, el jardí, que ens temíem desolat pel vent, és ple de geranis en flor i de malva-rosa.
Les plantes que hi vàrem dur el Dissabte Sant (llorer, menta, farigola) creixen i s'aguanten. Les cabeces de dàlia ja treuen fulla. De les arrels soterrades de la mimosa, sota l'esvoranc que l'arbre va deixar, surten uns brots esperançadors.
Collim una rosa groga. En l'angle esquerre d'una de les portes d'entrada al «claustre», tocant a la reixa, el niu d'ocell que havíem vist formar-se ja és ben arrodonit: rogenques fulles seques de vinya verge el protegeixen. A l'altra banda de la riera, la muntanya. Les grans clapes cremades del novembre es comencen a emmascarar de verd. Són d'un verd molt viu les ratlles de castanyers als còrrecs.
Tres o quatre puputs, amb un crit ronc, passen ran de teulat.
I ara, mentre escric a les golfes, les sento picotejar damunt les teules rovellades.
Així que entreu a la fageda d'En Jordà, si el viarany esquerp us hi menava, comença aquell «verd d'aigua endins» que temptà el poeta com un somni teixit de fulles fines, desplegades, i de troncs blanquinosos que es multipliquen talment presos en una galeria de miralls. Aquest verd silenciós i tendre no enlluerna ni ofega. La seva il·lusió de profunditat marina no us dóna l'enyorança ni el deler de la superfície. Sojorn de pau, a mesura que us hi endinseu es va espesseint el silenci. Ja a penes es dibuixa cap corriol en la catifa seca, deixalla de l'hivern, que posa cendra amarga en les flors i les herbes de la primavera. Trobeu potser un pradell escàs, on el sol, després de ferir amb sagetes d'or impalpable el fullam entrecreuat que l'ocultava, dibuixa pàl·lides rodones morades. Ara el silenci és una remota fressa d'ones o, millor, la bonior, filtrada, d'un alat estol innumerable. El trenquen, pausats, la gorja apassionada del rossinyol, el crit desdenyós del pica-soques, la melangia clara del cucut. Déu meu, aquí, la vostra paraula em colpiria, de tan entenedora. La joia en sembla un missatger, la joia, que és, enmig dels arbres verds i alts, que us fan rodona sense estrènyer, un inefable gust d'eternitat.