Editorial Selecta (Barcelona), 1965
Després, més enllà, el riu pren un aspecte trist i desolat. Les seves aigües, d'una verdor intensa, somogudes pel formidable colpejar de les rompents properes, branden embassades en l'estretor dels marges alts i dels camps esllavissats. Ni una herba, ni un pollancre, no interrompen la monotonia d'aquells desmunts d'argila on revolen garses i corbs enllaminats per la carronya d'algun xai o algun porcell que flota entre arrelamentes i deixalles arraconades per la ressaga. A vegades un gros llobarro passa a flor d'aigua perseguint un vol de llisses que salten i brillen al sol en un llampec d'argent.
Prop de les goles cal desviar-se del curs del Fluvià. Llavors, trencant la monotonia de les userdes i els sembrats, s'albira la ratlla grisa dels tamarius que voregen els recs, amagant les brosses de les «llaunes» i els «fangassos», i part d'allà, la sorra groga i una franja blava del mar en calma, el qual pren verdositats d'atzavara a l'indret de la desembocadura del riu. I sols cal travessar la passera del rec Sirvent, un tauló sostingut per dos pilots de gleves, i us trobeu ja en aquest terrer fals i misteriós que s'estén entre la platja i els conreus en tota la immensa amplària del golf de Roses.
Però la rufa s'ha estès; el núvol de Requesens ja no és sol; a la cresta de la Mare de Déu del Mont i al llarg del Pirineu en morregen d'altres. Són núvols apilotats i flonjos que clapegen d'ombres les vessants de les muntanyes i se'n volen cel amunt com un ramat dispers a cops de fona. Alguns s'esfilagarsen desfets per la mateixa força invisible que se'ls emmena. I heus aquí que de sobte noteu quelcom insòlit. No és res encara. Tal volta una polseguera al lluny, a l'indret de Figueres; potser una ratlla d'escuma sobre el mar o una estranya desorientació en el vol de les gavines; qui sap si l'aleteig d'una vela vora el sorral, vela que és plegada amb precipitació mentre el llagut avança a força de rems; i els bous, en una closa, aixequen la testa i ensumen de cara al nord, vibrant a intervals les orelles entre la cornamenta, un poc astorats per quelcom que s'apropa i ells pressenten.
Llavors vosaltres pareu esment que les saules branden, que els joncs belluguegen, que en els cimals de les figueres seques les garses oscil·len amb la cua enlaire i que arran dels marges s'arremolinen les aloses.
Una falconada brusca us empeny de traïdor. Bufa la primera ratxa tramuntanal a les vostres orelles, freda com neu i penetrant com agulles.
De seguida en llunyanança totes les coses prenen un aspecte mustinat: empal·lideixen, s'oculten o es destaquen en l'encortinada de polseguera que torna a aixecar-se al llarg de les carreteres, allà baix, en el límit de la plana.
Alhora la mar, sense una vela, es cobreix de bromera i ronca foscament; les aigües embassades, que abans lluïen com espills, s'entelen d'un glauc intransparent, brut i sinistre, i els bous, prop de les cledes, es reviren d'esquena a l'oratge. Els veureu amb el llom estarrufat pasturant les herbes marines que sota el morro es remouen a batzegades intermitents.
Sant Pere Pescador està enclavat a la ribera esquerra del Fluvià, a tres quilòmetres del mar. Com tots els pobles que s'aixequen en l'extensió immensa de conreus i de maresmes que circumden el golf de Roses, s'albira de lluny; griseja entre la verdor dels camps enrondat de pallers, de tàpies, de poalanques i figueres. Les seves cases són baixes; mai no tenen més de dos pisos; algunes, bastides de menuts rierencs, s'esquerden i s'enrunen. Hi ha fems i palla pels carrers. Les fatxades blanques, grogues, blaves, els balcons engingollats de panotxes i les finestres amb testos de moraduix i alfàbrega, els comuniquen un aspecte festiu i rioler. El sol hi bat, i pel cim de les teulades el cel lumínic, estenent-se sense noses, us fa endevinar, a fora, l'amplària d'uns horitzons puríssims, esbandits per l'alè tramuntanal o per l'oreig salabrós del mar llatí. I, al mig d'aqueixa claror i d'aqueix ambient oxigenat, hi veureu passar els homes més alts i les dones més desimboltes i cridaneres de tot l'Empordà. Uns i altres reneguen i es barallen per no res. Elles, sobretot, s'embranquen en terribles palestres, de les quals, en l'abundós brollar de paraules que s'encreuen i entrecreuen, no entendríeu pas altra cosa que insults i flastomies vibrants i esquerdades entre un viu accionar elàstic i descarat.
El riu profund i esmaragdí, embotit pel mar, davalla amb sopitesa; amarrades en la ribera dreta les barques dels pescadors es gronxen suaument; grans ramats d'ànecs i d'oques blanques neden i es capbussen amb platxeriós aletejar, i les dones, de peus a l'aigua, inclinades sobre les altes banquetes, amb les faldilles arrebossades entre cames, més amunt dels genolls, esbandeixen la roba bugadejada amb un gràcil oscil·lar de cintura vagament voluptuós. El sol ressegueix de llum albors de plomatges i enrosades morbideses impensadament aristocràtiques que l'aigua reflecteix cabrejant, entre lluïssors de picadores molles, bromera de sabó, esquitxos i xarbotades. Alhora esclaten, en la serena transparència del matí, rialles i xerradisses, avalots d'aviram i sainets d'eugues que van a l'abeurada, un xic més avall, mentre galopen els pollins enjogassats.
I aquell pont de Maçanet, el pont més sinistrament empatinat i llòbrec, de carreus més ronyosos i més abrigats de molses i falgueres que jo hagi vist en ma vida; i aquells turons, de més enllà enrodonits i bruns com cràters apagats, on s'encasten casalots de mala mort; estranyes terres de conreu, llises i sense una mata, de color de pedra tosca; i aquell famós hostal de l'Arrupit, d'enfront, a l'altra banda de riera, avui desemparat, a la porta del qual els gossos, poc avesats a veure-hi gent, aborden com mals esperits i on sols de tard en tard s'arrisca a entrar un carreter per demanar una tirada d'aigua; i aquelles tres creus de més amunt, gravades en el frontis d'una penya, al peu mateix del camí ral abandonat, memòria tràgica d'un afusellament, que mans pietoses i inconegudes curen d'enfondir a mesura que les pluges van menjant-se la greixina roja de la roca; tot això, i la vella torre heliogràfica en runes, alberg d'esparvers que domina la immensa llargària dels serrats plantats de carolins, bé justificaven el meu vagar fantasiós.
Oh!, no tinc pas cap dubte que l'aspecte dels llocs influeix en les ànimes perverses i que les premeditacions criminoses esclaten en acció en trobar-se en un escenari apropiat.
Així m'explicava que aquells fondals, plens de reclots, d'insòlites boscúries, de vestigis lacustres, de terres vulcanitzades, de sorres falses, de llots i aigües verdes tan condormides que difícilment podríeu endevinar cap a on s'escorren, redossats per gegantines serrallades de gresers i penyalars, sumits en ombra eterna, fossin propicis a suggerir els crims i embruixaments.1
Teoritzant teoritzant, tocaren dotze hores en un campanar llunyà: segurament el de Maçanes. Ni un raig de sol no m'havia desentumit.
1 Recentment, en una casella de la via, a un quilòmetre de l'estació de l'Empalme, un minyó de l'Esparra, que tornava d'Hostalric, va ésser mort a punyalades i després cremat per un escamot de vagabunds. Heus aquí una gesta esgarrifosa que difícilment s'hauria comès en cap altre lloc de la província de Girona. (Nota de l'autor.)
El poble de l'Esparra és un poblet de quatre cases situat entre dues afraus, enmig d'un bé de Déu de serres emboscades.
Només és fa albirador pel seu campanar banal, restaurat estúpidament, que sobresurt amb petulància, dins la frondositat de les suredes, com el coll d'una oca blanca en un camp d'userda.
Un gros lledoner ombreja la plaça, on plana el mateix silenci de les boscúries veïnes. A l'estiu, però, els pardals xeriquen en els ràfecs de les teulades, i els papallons revolen, entre els fonolls del cementiri, pel cim de les xamoses campanetes blanques. També l'esclopeter, en cos de mànegues, fa anar la seva gúbia a la porta de casa seva, i el rector conrea l'hortet amb la verdosa sotana arrebossada pel cim dels malucs, congestionat i lluent. A l'entrada de l'hostal, les mosques ennegreixen l'enrajolat i el caduc fustam de la porta mig closa, on el sol cau de ple a ple, fent plorar la reïna dels nusos. De tant en tant passa un carro; un d'aquests carros de muntanya lleugers i desballestats, amb grans bosses de cordam i sàrries velles que escombren el camí, rodes primes de llanta esmussada, galga de roure i mula pacient i escardalenca. Dels guarniments, plens d'afegits i lligadures, pengen uns quants branquillons de boix o ginestell que fan la servitud d'esquivamosques, a desgrat de la protecció dels quals la panxa grisa de la mula, solcada de venes tumefactes, degota sang.
El diumenge el poble s'anima. A l'ombra del lledoner, els pagesos morigerats, amb la brusa nova al muscle, esperen la missa, comentant la saó de les terres. A l'hostal hi ha el jovent i els vells intemperants, que es juguen el beure a la bescambrilla. Les cartes, ensutjades i enganxadisses, acanalades i repugnants, reboten damunt la taula amb un espetec somort com el que produiria en saltar una llagosta.
Sovint se'n desvia alguna, anant a raure entre les potes del banc, d'on la cull una manassa deforme, d'ungles revingudes i ferestes el mateix que la cornamenta d'un brau.
Tres campanades argentines vibren i es perden al lluny en la majestuosa calma de la serra. Els jugadors fineixen la partida. Tant els que han guanyat com els que han perdut, traguegen del vi comú i van a ajuntar-se amb els del lledoner. Lentament, mandrosament, uns i altres acoblats, tot posant-se els gecs i les bruses, pugen la rampa de l'església i s'hi endinsen arrossegant els peus.
El menjador de l'hostalot és desert. El vidre blau dels porrons reflecteix la parra i les carabasseres del celobert; les cartes simulen una escampadissa de teules revellides; les mosques s'aquieten aferrant-se, goludes, a les engrunes de pa blanc; i el gat es situa a l'ampit de la finestra, lluca mandrós al defora, s'arrupeix i s'adorm.
Tots els parroquians oeixen, entretant, la missa, refrigerant-se en l'ambient penombrós de la petita nau, uns dient parenostres i altres pesant figues.
El rector hauria de dir-la a les nou, però la diu segons li plau. Tot depèn de la gana i del que li guisa per a esmorzar la majordona. Els feligresos ho saben i no se'n fien. Els que viuen una hora lluny emprenen el camí dues hores abans; els que són mes a prop ho fan així que senten les campanades del primer senyal. I com entre el primer toc i l'últim no hi ha pas sempre un espai de temps parell, car el campaner l'amida a belles utes, tots van de pressa. Això fa que ningú no hi arribi tard. Ça com lla, a l'ombra del lledoner de la plaça, hi fa de bon estar i per a plànyer-se de la secada tan bo és aquell lloc com qualsevol altre.
El lledoner és el ver arbre comunal. L'alcalde hi planta els edictes del Govern que només llegeix el moliner, únic que sap lletra. La primera autoritat els clava a la soca amb puntes de París, i, quan no en té, el deixa senzillament allí a la vora, damunt la paret que feren per terraplenar la plaça i que sobresurt a manera de seient, atermenada per grans llosanes. Dos trossos de rajol els subjecten perquè el vent no se'ls emporti.
Els diumenges que hi ha tals paperets els bons pagesos no gosen seure, i si seuen procuren no tocar-los, car els impressiona massa el segell verd de l'alcaldia. Els miren i els remiren procurant endevinar quina mala nova els és vinguda.
Entretant, arriben noies pel corriol vorejat de magraners. Duen la clenxa partida, la cara roja del sol i fressegen llurs vestits nous de crotones ramejades. Passen molt esquerpes i es fiquen de dret a l'església tot posant-se la mantellina. Com que la rectoria és enfront, els homes romanen encara sota el lledoner fins que el rector traspassa. Ell sol fer-ho corrents, tal com estar per casa, sense res al cap i amb sotana lluent, d'un to de pruna negra a mig verolar.
Els feligresos llavors s'atansen cap al llindar de l'església. Alguns es posen el gec, altres van a cercar cadires a l'hostal i tots plegats s'agrupen silenciosos en l'obac de la paret del cementiri.
Fins que veuen lluir l'or de la casulla en la penombra de l'altar major no entren. Un cop han sucat les unglasses brunes i deformades en la pica de l'aigua beneita, es dispersen amb més respecte.
Els més devots se'n pugen prop de l'altar, els més galvanosos romanen al capdavall, els més ensonyats s'aclofen pels racons de l'entrada.
Comença la missa. L'església nova, detestablement enginyada per un paleta de sequer, ressona com la sala d'un casinet rural, Els devots s'hi perden i les cerimònies sembla que es facin per a les teranyines de la volta, que, essent tan alta, no hi ha pas esteranyinador que hi arribi. L'altar també és modern, d'un gòtic vil de tallista novell. Els sants, carregats d'espatlles, tenen un aire grotesc de bonhomia reflexiva: sembla que els en passa alguna.
Com que la porta és esbatanada, entra un torrent de llum que s'esfuma i mor al peu de la tarima on el celebrant es belluga pausat i solemnial, fent grinyolar tes sabates noves.
Els dos únics ciris que cremen entre les tenebres del fons empal·lideixen en rebre la claror del cel, les reverberacions càlides d'una cinglera d'enfront i el viu reflex solar de les parets blanques i els parrals veïns. I ja no semblen llums, semblen dues ditades de cadmi posades damunt les fosquedats aurífiques del retaule.
De fora entren ensems els bruits i les remors profanes. Se sent com una dona renya una criatura, com els pardals xeriquen a la teulada de la rectoria —això fa tombar el cap als escolanets— i com uns godalls es barallen en un cortirol proper.
No sé com, ni en quina ocasió, en Busqueta esdevingué el meu company. Era simpàtic, en Busqueta, sempre tan intrèpid, tan ponderatiu, amb aquella endiablada fantasia que s'abrandava per no res, com una gatosa seca al contacte de la petita flama d'una cerilla. A mi ell m'admirava perquè sabia matar les perdius al vol. De primer antuvi ja volgué emmenar-se'm a la seva afrau, allà on ell cometia veritables hecatombes. Això era una gran mostra de confiança, car el brau bosquerol no descobria mai a ningú els llocs sortosos per a un caçador.
Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble, ell, cada diumenge, venia a trucar a la meva finestra, a les tres del matí. Abans ja em deixondia el glapir impacient de la canilla voluntària que en Busqueta comandava.
Partíem. No vulgueu pas saber-ho, a quins deserts ni a quines maleses. Crec que en deien el Sot d'Infern. Una hora llarga de caminar entre la negror dels suros, per corriols aixaragallats que muntaven drets, intransitables, on la planta de les espardenyes d'en Busqueta s'encastava d'una manera especialíssima, amb una graciosa elasticitat de moviments i una admirable fermesa. Les estrelles parpellejaven en la profunda blavor del cel. Les vèiem guspirejar entre els brucs i arboços més alts que nosaltres que formaven laberíntics passadissos humits i frescos, embaumats per l'efluvi misteriós de les molses i sajolides.
I barranquejàvem molt, pujàvem sense prendre alè, ens apressàvem de valent i sempre fèiem tard. En arribar a lloc, el dia naixent empolsava ja de llum grisa les verdejants faldes dels turons. En Busqueta pretenia que sempre era millor de sobtar els conills en plena fosca, quan transitaven confiadament abandonant-se a la platxèria orgíaca de les nits caldes.
I començava la batuda. Ell em deixava de parada en alguna clariana estratègica i s'estimbava sot avall amb el seu trotar centàuric, seguit de la brivalla, trinxant mates, removent fullaraca, allunyant-se entre esgarips i udols.
En traspassar un serradet o en endinsar-se en alguna pregonesa del clotaral, la remor bèl·lica s'extingia a poc a poc, insensiblement.
Llavors jo em trobava com perdut, com abandonat al mig del majestuós escalonament de serralades brunes, encrespades, verdejants com ones formidables d'una mar immòbil.
La quietud més gran, la quietud més fantàstica, m'envoltava. Era dia clar. Però tot dormia a la muntanya. El bosc no desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sopitesa. Viu impassiblement, silenciós, adust, tràgic. No somriu al sol, i als sacseigs dels oratges respon amb un brandar d'ensonyat. ¿Com ni qui deixondirà aquelles soques grandioses plenes de molsa i d'esvorancs, aquelles penyes travades per centenars d'arrels, aquelles crestalleres dels gresers esmolades per l'aigua dels núvols?
El meu cor xic, la meva ànima xica, se sentien com estamordits, com dissolts, com contaminats per aquell son eternal.
Ningú no el sap, ningú no pot imaginar-se'l, el respecte que causen aqueixes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigües, sense remors.
Ofeguen tot pensament lleuger. En veure per un costat l'inacabable vaivé de clotarals i serres i per l'altre la immensitat de la plana perduda en les boirades de l'horitzó, inevitablement la idea de la rodonesa de la terra i de la seva pesantor aclaparant venia a inquietar-me. I que estúpidament comprensible se'm fa això, explicat amb la irrespectuosa senzillesa pedagògica, dins l'esquifida sala d'una escola primària i enfront d'un grotesc aparell geogràfic on el sol, la lluna i el planeta s'aguanten a l'extrem d'unes tiges de llautó! Però mediteu-ho detingudament dalt d'un cim, mentre els vostres ulls s'esplaien i escodrinyen el grandiós panorama, i la vostra imaginació endevina, més enllà, en l'invisible, terres i més terres, plegant-se estotjades sota la il·lusòria concavitat del cel. Sereu meravellats, el neguit d'un misteri etern, d'una ignorància eterna, d'un formidable enigma, passarà com un núvol per l'ànima vostra. No sé per què, en la humana intel·ligència, hi han llançat aqueixes llavors de petites certeses que hi formiguegen impotents, torturant-nos en va!
Ni sé per què jo, aquells matins d'agost, mentre en Busqueta sorollava la malesa, en la pau sobirana d'aquelles soledats, esdevenia filòsof i repetia com un orat, isòcronament, cruelment: —Jo visc, jo visc; que estrany és viure! I la terra roda, roda, rodarà eternament per l'espai sense fi, sense fi...