Alfaguara - 2011 - Barcelona
La nau fomentista té una zona de descompressió, que és el bar de l'Andrea, amb totes les cadires que ara ja són gairebé buides, i la sortida a l'exterior, col·lapsada per gent de totes les edats.
Els de la taula iniciem un difícil reagrupament a la zona que hem ocupat durant la mitja part.
—Tothom a Canaletes —és el crit més replicat.
La font de Canaletes d'Horta és a menys de quatre-cents metres del Foment. El trajecte és de tiralínies: Alt de Mariner, carrer Horta avall i, just abans d'arribar a la Bodega Massana, gir a la dreta fins a la plaça de Santes Creus. Allà s'alça una rèplica exacta de la font de Canaletes. Una de la desena llarga que hi ha escampades per Barcelona. També n'hi ha a Gràcia, Sant Andreu, la Barceloneta, el Clot, el Poble Sec... La nostra Canaletes està una mica amagada, però presideix un espai prou ampli per encabir-hi tres o quatre-centes persones. Des de fa dues temporades, els hortencs hi celebrem els títols del Barça. [...]
Quan arribem a la font de Canaletes d'Horta ma filla i els seus amics optimistes ja s'hi han enfilat. A peu de font hi ha instal·lats dos dels percussionistes. Molta gent balla, d'altres agiten banderes i repeteixen els càntics que no han deixat de cridar durant tot el partit, en un bucle que repassa les cinc vocals de l'eufòria una vegada i una altra. E, u, o, i, a, e, u, o, i, a, e, u, o, i, a...
Ara el veig com un immens passadís ple de transeünts que s'afanyen per arribar a llocs diversos, però amb un objectiu comú: veure la final de Champions de Wembley. S'hi afanyen els jubilats, els membres de la població activa i també els de la passiva, com ho demostren les dues adolescents que m'acompanyen a bon pas camí del Foment Hortenc: ma filla i la seva amiga de l'ànima. Molts botiguers comencen a abaixar la persiana abans d'hora. D'altres es resignen a seguir la final per la ràdio o en teles portàtils estratègicament situades. Els de la benzinera del carrer Tajo la tenen al costat dels lectors de visa. El paki que ofereix fruita i verdura en horaris amplíssims la té camuflada entre els enciams. M'adono de la gran quantitat de samarretes blaugranes que ara mateix circulen pel carrer. Calculo que una de cada tres persones la llueix. Me'n faig creus, perquè quan jo era petit només els nens teníem butlla per lluir-la. Ningú no trobava de bon to que un home ja granadet, una iaia amb crosses o una respectable mare de família es passegessin pel carrer embotits en una samarreta d'un club de futbol. Encara que fos del Barça.
A la plaça d'Eivissa el brogit ja recorda els encontorns de l'estadi en un dia de partit. Hi ha grupets de gent que fa pinta d'esperar-ne més. Rotllanes de joves que fumen i cantussegen i riuen amb una cervesa a la mà, drets al costat de les taules pleníssimes de les terrasses. Plenes de gent i plenes d'ampolles mig buides. Aquí la mitjana de samarretes blaugrana per individu puja fins a límits escandalosos. Potser dues de cada tres persones la porten. Veig que les meves acompanyants adolescents saluden molts coneguts, però comprovo alleujat que no tenen cap intenció d'aturar-se. Han entès perfectament que ens convé arribar amb temps al Foment per prendre possessió de la nostra taula a la sala del teatre. En tenim una de reservada per a dotze persones, però jo porto totes les entrades a la cartera i no seria prudent arribar-hi a última hora. A l'alçada del Bar Quimet un abanderat cridaner voleia una d'aquelles banderes bifronts que porten la blaugrana a l'anvers i la catalana al dors. Ma filla i la seva amiga reaccionen com una sola dona amb una tirallonga copulativa que sembla inspirada per Steve Jobs: i —Barça i —Barça i —BarçaBarçaBarça!!! El seu esclat d'entusiasme es revela la millor xarxa social. Al segon i —Barça s'hi afegeixen desenes de goles. El tercer ja és un clam. Aquesta nit el barri és una argamassa inflamable habitada per guspires.
El carrer del Foment Hortenc és molt estret. Tan aviat com l'enfiles ja veus les banderes o banderoles que sobresurten del balcó des de 1917. Pels volts de Nadal sempre hi diu PASTORETS, en vertical i majúscules, com si fos el rètol d'un HOTEL. Avui tot és blaugrana. La pantalla gegant del bar que regenta l'Andrea ja està estesa, amb totes les taules ben encarades. La màquina de cafè n'ocupa la part inferior dreta i interfereix la visió en alguns còrners, però en general els partits es veuen la mar de bé. A la paret on acaba la barra, sota la bufanda del Barça n'hi ha dues més. Una de l'Espanyol, tolerada amb una certa condescendència no fonamentalista per la majoria culer de fomentistes, i una altra de la Lazio, que és l'equip del romà que regenta el bar aquests últims anys. L'Andrea és un seguidor resignat de la Lazio que s'alegra moltíssim de les derrotes de la Roma, en un exemple de Schadenfreude que els culers podem comprendre molt bé quan pensem en el Madrid, tot i que la situació romana s'assembla més al que senten els periquitos.
Però avui, a banda d'aquest centenar de cadires al bar, hi ha una segona convocatòria al cor mateix del Foment Hortenc. En les grans ocasions la junta de l'entitat organitza una pantalla gegant a l'escenari del teatre i disposa a la platea el mateix entramat de taules que permeten assistir als espectacles del Tomàquet, una mena de cafè-teatre amateur que se celebra aquestes setmanes de primavera. Les taules són ovalades. De vuit, deu i dotze persones. En total, avui ens reunirem unes dues-centes cinquanta goles disposades a cantar gols i seguir cantarelles, mentre alguns percudeixen tota mena de timbals o d'altres toquen la gralla. L'entrada dóna dret a una beguda. Els entrepans van a banda. [...]
Sempre que sóc al Foment deixo anar sentències que podria haver dit mon pare. Deu ser aquest ambient de casino de poble que m'hi apropa. Ell freqüentava les taules de dòmino, manilla i carajillo. Es va passar hores i hores entre fusta, marbre, sifons, ratafia, una mica de ferro forjat i patacada seca a taula cada cop que un jugador tancava el joc amb una fitxa, posem el pito blanca o el doble sis. La primera vegada que vaig trepitjar el Foment Hortenc mon pare feia poc que havia mort, però vaig tenir una sensació molt estranya. Les taules del bar eren plenes. La gent hi jugava a cartes o xerrava. De la barra estant tots els clatells masculins em semblaven el seu. Encara que no tinguessin els cabells tan blancs. Tenia la sensació que en qualsevol moment un d'aquells caps es tombaria i seria mon pare que em diria "què fas aquí, felipneri?", o "què vols tu, sapastrines?", o una altra d'aquelles paraules incomprensibles que només em deia a mi, sobretot quan ma mare m'enviava al casinet a buscar-lo a corre-cuita perquè la sabateria estava plena a vessar i feia falta algú que es posés a la caixa. [...]
Acaba el partit de Wembley i el Foment és un clam. Tothom abraça tothom. El grup d'adolescents entre els quals endevino el cap de ma filla boten a ritme de la síl·laba le. Tots ens hem eixamplat un parell de centímetres, però els instruments de mesura també ho han fet, de manera que no som capaços de notar-ho ni seríem capaços de demostrar-ho. La canalla encara crida, els avis surten ràpidament al carrer per encendre's un puret de premi i les taules comencen a buidar-se.