Club Editor - 1980 - Barcelona
El camí era estret i curt; arrencava de la corba d'una carretera. Estava solcat de reguerons, cobert de pedres descalçades. A la banda esquerra hi havia el jardí d'una torre vella que amb prou feines es veia de tan tapada per cedres i xiprers. La tanca era feta de llates de fusta acabades en punxa lligades les unes amb les altres amb filferro rovellat, mig dissimulada per una gran espessor de xuclamels amb un rengle de lilàs al darrera carregats de poms de llavors seques. A la dreta, després de passar una font sense aigua, hi havia el pati d'una masia molt gran voltat de geranis vermells i rosa morts de set i mig desflorits. Sota d'una parra, a la vora d'un galliner sense gallines, hi havia un gat mort. El sol queia de ple a la fatxada adornada amb un rellotge de sol de rajoles grogues i blaves amb dibuixos de branques i fulles. Era just migdia. El camí desembocava en una plaça que només tenia tres cases, enganxades les unes amb les altres, amb teules renegrides, amb els portals esbatanats com si la gent fos als camps.
Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant. De tant mirar, ja no veia res. De tant escoltar, ja no sentia res. Tot, muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi. No volia pensar en la sang: em fonia amb tot.
Al fons de la plaça el camí continuava. Mitja serp va barrar-me el pas: el tros de la cua. Alguna roda la devia haver partida i el tros amb el cap es devia haver entaforat bosc endins. El camí no era ben recte i, cap a la meitat, davant d'uns quants pins carregats de bosses plenes d'erugues, vaig sentir rajar aigua. Fins que el camí es va eixamplar per desembocar en una placeta voltada per una barana de ferro. La vall que des d'allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres esquenes... tot fet un garbuix tacat per reguerons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror tan transparent d'aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l'entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xuclamels.
Algú em seguia ja feia estona sense que pogués recordar ni on ni quan aquest algú havia començat a seguir-me. No sentia res, ni remor de passos, ni tremolor de fulles. Però estava segur que algú em seguia i no volia que jo el veiés com em seguia. No gosava girar-me. No gosava respirar. Posava els peus en els llocs més despoblats de fulles seques: que no cruixissin. Em sentia bategar els polsos. ¿Qui podia seguir-me? Si qui em seguia hagués estat de debò l'hauria sentit al meu darrera i només m'hauria calgut girar-me per veure'l. I jo no sentia res. Passaven núvols. Em vaig aturar per escoltar millor. No et giris. El bosc s'omplia tan aviat de claror, tan aviat d'ombra. ¿S'havia aturat algú en aturar-me jo? Sentir-se seguit al mig d'un bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega. No et giris, em manava. Si et gires veuràs el que més val que no vegis. Si et gires, aquest algú que et segueix veurà que t'has adonat d'ell. Has de fer que no s'adoni que te n'has adonat. No et giris! ¿Era una veu aquella remor entre branques? Volia córrer i no podia. Tenia les cames segades i no podia. Una gota de suor gelada em va relliscar galtes avall. Havia sentit explicar històries de por, d'aquelles que fan dreçar els cabells; havia viscut la nit del castell, les nits a la casa del mirall del rebedor. Estava curat d'espants. Estic curat d'espants, em deia. Però la por que sentia en aquell bosc era diferent. [...] Em va semblar que no era jo qui caminava sinó els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o ell havia entrat en mi? I em vaig trobar en una clariana que vaig travessar xisclant i amb els braços estesos com les ales d'aquells ocells que havien passat. La por ja era d'una altra mena: tenia por de mi. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d'aquella por tan grossa que m'estrenyia i m'estrenyia.