Editorial Políglota (Barcelona), 1992
Llevants de taula (fragment)
De tots, el més bell és aquest carrer
a un cap hi té el pont que li dona entrada
a l'altre hi cimbeixa l'Església i cloquer
i en rengle les cases hi son retallades
com orla romana d'escaient dosser.
Al cap del cimal hi alça el fervor
les tres Creus humils, record del Calvari,
al mig del carrer al dolç patri amor,
oneja l'ensenya que el poble va alçar-hi
barrada per Jofre amb sang del seu cor.
Hi brilla un cel blau que és sobredaurat
i l'or en polsim hi vessa sens mida,
de sol xafogós tan fort l'ha amarat,
que ni un sol balcó hi guarda florida,
i hi canta la guatlla dessota teulat.
I al bat de mig jorn que el va caldejant,
rumbegen cortines, s'ajusten les portes,
els passos hi encalma l'últim vianant,
les veus dels saluts devenen somortes,
i passa un portal ja l'últim infant.
El plor de Maria
Ara que és tant de bon matí
que dins la capella fonda
la nit hi governa encar...
Una llàntia tremolosa,
parpellejant com estel,
trenca la dura penombra,
amb un llum tan desmaiat
com cantarella, qui aboca
la darrera aigua que va
regalant de gota en gota.
Son bleixar d'estel morent
que d'en tard en tard colora
els vells daurats d'un altar,
encén una estrella nova,
cercle resplendent d'argent,
en el front de Madona
qui té el gest tot desmaiat
i la faç tota plorosa.