Editorial Pòrtic (Barcelona), 1984
El vaig tornar a trobar a Sant Salvador. Els plàtans feien fresca i la riera duia molta aigua. Feia dies que en Jep no venia.
— Llavors, aquest parc tan bonic com sempre. No saps les vegades que el recordo. Però en el record no és pas com ara. No sé. Ni el situo aquí. El tinc situat en alguna fase del meu cervell en un lloc profund sense un límit concret.
En Pere Estany volia que li parles del poble.
—Ha canviat molt tot això, Pere. Tot aquell caciquisme, te'n recordes? Ara als cacics de sempre els ha sortit un fort contrincant, una nova gent. Una gent que transformen els antics conreus en cases i les cases en diners. Vine... t'ensenyaré un lloc que no coneixes. Vàrem passar pel pont de la font picant i vàrem travessar la carretera de Sant Hilari. En Pere es va quedar amb la boca oberta.
—Aquestes cases... si això tot eren camps... vinyes, si no recordo malament. Si hi veníem a espigolar raïm, el mes de setembre després de les sardanes... En Pere no se'n sabia avenir.
—M'agrada tot això— va dir en Pere i no havia dit res més en tota l'estona. Això va dir-ho quan passàvem per Sant Pere Petit. L'antiga capelleta de granit de cara al poble. Vàrem deixar el cotxe i vaig atansar-me a mirar el nínxol buit com tantes vegades havia fet. En temps de guerra havien cremat el sant i ara molt sovint hi havia animalots a dintre. Ens enfilàrem a les roques. Les sentia sota els peus les pedres velles i només calia procurar que la sorra del granit no et fes relliscar. I de cop les roques ens van rodejar i jo vaig asseure'm ben arrupida i les roques eren calentes sota les meves mans. I em vaig ajeure de mica en mica damunt les roques que eren rodones i agafaven el meu cos i Pere era al meu costat estirat com jo i l'estimbada de granit no s'aturava fins a baix de tot.
—És sempre una sorpresa totes aquestes roques apilonades fent equilibris, com si no haguessin acabat de caure.
Vaig agafar un grapadet de sorra i me'l deixava caure a poc a poc damunt la cuixa.
—Mira que bonica que és, ben rosada
—És sauló. La muntanya de granit que es descompon de mica en mica.
I en Pere també va agafar uns granets i se'ls mirava al palmell de la seva mà
—Aquest granit que ha estat sotmès a la pressió del foc en el més profund de la terra i ara aquí obert a l'atmosfera descomponent-se pas a pas. Vaig mirar en Pere i la seva cara una boca, un nas. I uns ulls que ja no coneixia. I jo estava sola amb les roques i de mica en mica vaig sentir-me els peus de roca també i les mans i els braços i després el meu cos. I el cap. I existia només amb el granit esdevingut sauló. I damunt meu un immens cel de calor entortolligant-se en una espiral de rojos de violeta d'estiu amb un gran peix escarlata i rodava cada vegada més i més de pressa i havia d'arrapar-me fort a la terra per no caure definitivament daltabaix.
Aleshores vàrem enfilar Argimon i tot va ser diferent. El camí donava voltes i havíem aparcat el gip a baix. El poblet de l'Esparra ben deixat anar amb el campanar i el roure de la plaça «un roure que sis homes no el volten» al mig d'aquelles suredes reganyudes, que lluitaven en va per vèncer la misèria en la qual el foc de feia sis estius les havia deixades. La Margi estava molt callada. Per això li vaig dir
—Vine, preciositat, mira la sorpresa
Darrera els boscos, enllà de la plana i després de les muntanyes blaves del final del cel, una escapada de mar.
La Margi va dir
—És allà on voldria ser jo, al mar. Lluny d'aquest malson de desert d'arbres.
Ja quasi érem a dalt i l'espai del nostre entorn era cada cop més minso.
La Lina va dir
—Em sembla que caurem daltabaix amb la muntanya i tot.
I va asseure's perquè deia que li rodava el cap.
Recordo aquella sortida com un gran silenci. Un dia de gran quietud en nosaltres i en el bosc.
A dalt, només hi havia una ermita mig enrunada i una esplanada davant, petitona. I no et podies moure gaire i la punxa de la muntanya s'acabava en el campanar.
Vàrem dinar totes tres a la roca que donava al buit.
No dèiem res i els camps feien onades de boscos i rostos, al capdavall de tot.
Elles dues, ara ja sense cap impediment, s'agafaven pel coll i de tant en tant es besaven amb petons curts i la Lina passava la mà pel cabell de la Margi.
Les vaig deixar i vaig entrar a l'ermita. I no vaig poder-me estar d'agafar l'escala de cargol. «Aneu en compte que amenaça ruïna», m'havia dit l'home que guardava la clau. I l'escala pujava estreta ara un peu ara l'altre i s'enfilava forat amunt i el cargol volta que voltaràs l'el·lipsi se m'enduia ben atrapada a la molla amunt i avall i era negre el forat i un pic brillant al fons de tot de dalt. Vaig arrapar les mans a la paret i em vaig anar ajupint de mica en mica. Aleshores vaig fer un crit molt llarg i l'escala va deixar de donar voltes.