Semblances contra l’oblit. Retrats d’escriptors i de polítics

Edicions Destino - 1990 - Barcelona

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: Casa de Josep Iglésies (Reus)

El seu pare, Ignasi Iglesias i Casanovas (el fill signava Iglésies) era de Santpedor. De filiació republi­cana i de tendència pi-i-margalliana, fou diputat provincial i assistí a l'assemblea constituent de la Mancomunitat. De jovenet havia treballat als magatzems «El Barato» de Barcelona. En establir-se a Reus, Ignasi Iglesias obrí una botiga amb el mateix nom. I amb carro anava a vendre roba pels pobles. Bonaventura Fort i Prats, la mare, ho havia fet a domicilis particulars. Tornant enrere, recordem que Josep Iglésies i Fort va néixer el 9 de setembre de 1902 al carrer de Baldomer Galofre, de Reus. Quan el pare va posar una fàbrica de teixits a la Riba, envià el fill a Barcelona a estudiar-ne la tècnica i els secrets. La Universitat Nova bullia en esperit de renovació i Josep va connectar amb els estudiants catalanistes i n'esdevingué un líder, però se'n torna a la Riba a ocupar-se del negoci familiar.

Els pares ben poc podien ajudar el fill en les fal·leres intel·lectuals que el movien. I Josep es proclamava «fill de l'esperit del Centre de Lectura», una institució pionera, avançada i amb una biblioteca ja aleshores important. El Centre fou per a ell la segona llar. I va haver de fer de soldat de quota al mateix Reus i durant pocs mesos. Es va endur el cavall del mas del pare perquè li havia tocat l'arma de cavalleria...

Josep Iglésies tenia una gran facilitat per a escriure i per a parlar en públic. Era tribunici i enèrgic i amb una veu de tenor. De vegades era una mica emfàtic o fins i tot barroc en les descripcions literàries, perquè li agradava brodar el paisatge de les seves muntanyes. I passava sense fatic d'un gènere literari a l'altre. Si espigolem els seus primers treballs fins a l'esclat de la guerra, hi veurem l'aiguabarreig de la prehistòria, la geografia, la litera­tura, la història literària, la investigació erudita...

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: Casa d'Osvald Cardona (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Era alt, una mica hieràtic, probablement per la poliomielitis que l'havia encarcarat d'una banda i el feia vacil·lar molt quan caminava. La cara força allargada, l'expressió bonhomiosa i amb tendència al somriure continuat i de vegades a una rialla am­pla que li arribava amunt de les galtes. Tenia una veu ben timbrada i un parlar més aviat calmós i de bon jan. Home modest i treballador, Osvald Cardo­na era, insisteixo, dolç en el tracte i entusiasta en el servei als altres. No sabrem mai els articles —i els llibres!— que va corregir a fons de català i d'estil sense cobrar-ne ni cinc. Vivia molt emmarcat en el clos familiar comú; fadrí, però amb el caliu de la seva germana Rosa —Rosó en el dialecte familiar—, el marit d'aquesta, mort un any abans que ell i que es deia Josep Oriol Pascual i Parés, i dues nebodes: Alba i Laura.

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: Casa de Josep Iglésies (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Us rebia a la sala del primer pis, una mica fosca, amb les parets atapeïdes de pintures, algunes de fir­mes de renom. Hi havia butaques de pàtina ja antiga, cadires entapissades, d'altres que acollien munts de llibres i papers, una ràdio d'època... Apartava una cortina i en una alcova tot eren prestatges amb una escala per abastar les obres que li demanàveu i ben aviat el llibre li queia a les mans, com si fos un expert calador de bibliografia. «No me n'havia anat quasi mai de ca l'Iglésies —ha escrit Ramón Ami­gó— sense un llibre, o uns quants llibres. Era un home generós. Només que pressentís que un tema publicat interessava el visitant, li regalava el volum, si en tenia mes d'un exemplar, o li deixava el seu, si només en tenia un.»

Els darrers anys Iglésies treballava en una cam­bra dels baixos, més lluminosa, on calia fer pas per entrar-hi. Jo hi anava de vegades només per fer tertúlia i escoltar-lo. Josep Iglésies era com un nus de comunicacions. La seva gran humanitat, la seva funció de comodí, el seu gest paternal («vos sou jove per haver-ne aclarit l'entrellat», em deia), el seu aire un poc taujà i la riquesa d'informacions, anècdotes i documents amb què us obsequiava feia difícil anar-se'n, tot i que sabíeu que s'esperava un capítol dels censos per transcriure.

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: Casa de Josep Iglésies (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Tot un sentimental, a estones abrandat, però no un home «del llamp». De jove em penso que no era pas prim, sinó més aviat refet, doble, com diuen al Camp. Però una operació, abans de la guerra, que desembocà en una peritonitis, va deixar-li rastre i des dels anys quaranta Iglésies va haver d'abando­nar l'excursionisme intensiu. El sedentarisme el va fer una mica botzo —com diuen també a Reus—, gras, amb una panxa prominent i unes galtes plenes, que s'allargaven i amb una papada que se sacsejava quan Iglésies esclafia una d'aquelles riallades tan característiques d'ell.

No era gaire curós en el vestir perquè, treballador sense fre, havia de dur roba d'estar per casa per moure's en l'entrellat de la seva biblioteca al Passatge de Permanyer, número 17. Sovint entre família duia botes, romanalla de l'època de joventut, en què se les calçava com si fossin les botes màgiques de no sé quantes llegües, per recórrer amb un delit sense repòs les muntanyes de Prades, d'on havia arribat a conèixer cada masia i el nom dels estadants. I no cal dir el dels barrancs, les salvatgines, les crestes muntanyoses, les fonts o les partides de terra. Iglésies s'havia fet gran bo i trepitjant Catalunya, sobretot les comarques meridionals, que, segons es planyia, no havien trobat ni literats que les evoquessin ni prou estudiosos, en contrast amb bona part de la Catalunya vella, del Montseny al Pirineu. Iglésies era un enamorat de Reus, la seva ciutat, i del Camp de Tarragona.

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: Casa de Josep Iglésies (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

La seva torre del Passatge Permanyer es convertí en un fogar de cultura. Del 1946 al 1953 s'hi donaren més d'un centenar de lectures poètiques, en diumenge i cada quinze dies. Maria Fontseré repartia a mà les invitacions. Els actes se celebraven al saló de la casa i la gent s'encabia en una alcova plena de llibres, en una habitació propera o en el mateix cancell de la casa. Alguna vegada havien estat cent cinquanta, però normalment hi venien unes setanta persones. La policia no gosà mai interrompre les sessions, tot i que en els interrogatoris feien sovint la pregunta de si hi assistia l'interrogat. Jordi Vila Pradera, subdelegat de censura, vivia a la torre del costat i feia els ulls grossos i els excusava dient que eren "cuatro locos». Per ca l'Iglésies passaren Riba. Vinyoli, López-Picó, Blai Bonet, Xavier Amorós, Clementina Arderiu, Lleonart, Xavier Casp. J. M. Es­pinàs, Tomàs Garcés, Bertran i Oriola, Sánchez-Juan, Isidor Macabich, Jaume Bofill i Ferro... Uns com a lectors i d'altres com a presentadors. La pri­mera fila era anomenada col·loquialment el senat. S'hi asseien Eduard Fontseré, Josep Puig i Cadafalch i el general Lluís Faraudo de Saint-Germain, rabelaisià i bon erudit.

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: Antiga redacció de Serra d'Or (Gràcia, Vallcarca i Penitents) (Barcelona)

El 1962, després d'apaivagades les tensions i la sortida de Jordi Pinell cap a Roma, on encara és professor del Col·legi de Sant Anselm i ensenya també literatura catalana, dom Maur Maria Boix i Selva es féu càrrec de la direcció. Venia amb una idea de canvis i Carbonell temia que no volgués fer una revista democratacristiana. Però el pragmatisme mansuet del pare Boix li va fer frenar les idees preconcebudes per no trencar la convivència ni donar un rumb impropi al vaixell que navegava a tot vent, malgrat que tenia en el govern franquista un enemic mortal, assuaujat només per les circumstàncies. Home de govern, assaonat en la millor tradició cultural i familiar, partidari de la «Pau i Treva» de l'abat Oliba, el pare Boix ha estat un dels elements de cohesió de la revista, la qual ha representat de cara enfora, mentre la patia molt de cara endins, mirant d'arranar arestes i de fer avinences entre actituds divergents o tarannàs en contrapunt. De cara enfora, a més d'apaivagar crítics de tota mena, ha hagut de torejar els burots de la censura, de Barcelona i de Madrid. Els cabells se li tornaren blancs en poc temps. Maur Maria Boix ha fet honor a la paciència benedictina, ha superat totes les maltempsades i s'ha sacrificat conscientment pel bé de la revista, amb moments ben difícils com quan el consell rebutjava un comentari crític molt fort de Triadú contra l'antologia poètica de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas.

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: Antiga redacció de Serra d'Or (Gràcia, Vallcarca i Penitents) (Barcelona)

Recordo bé els dubtes sobre el títol de la revista. Cahner i Bastardes van venir, a l'estiu del 1959, al Mas de Segimon a veure'm i, amb el meu pare, vam debatre unes quantes possibilitats. Algú proposava, per exemple, «Fidelitat». A la fi, però, triomfà un nom montserratí d'arrel verdagueriana, un xic sorprenent d'entrada, però que, amb l'ajut del temps, fou normalment acceptat.

La fórmula seria aparentment senzilla. Montserrat, des del 1955, tenia, a més de «Germinàbit», una revista del «chor montserratí», que es deia «Serra d'Or» i que feien els treballadors laics de Montserrat. Calia unificar-les i donar a la nova publicació l'ambició i l'exigència que aportaven Cahner i Bastardes. La tossuderia d'ambdós va servir per evitar, per exemple, que se cedís, encara que fos simbòlicament, a la temptació de bilingüisme per prudència. La tenacitat dels dos estudiants va permetre estructurar, ja d'antuvi, una bona revista, d'acord amb els signes dels temps. Bastardes i Cahner treballaren molt i es mogueren per tot Catalunya per trobar col·laboradors adequats i de prestigi. Buscaren els entesos en cada matèria. Aviat van tenir el sí de Ferran Soldevila, Agustí Duran i Sanpere, Pere Bohigas, Rafael Tasis o Joan Fuster.

Recordo que algunes reunions de redacció s'havien fet al despatx de Josep Benet, al carrer de Petritxol. Jordi Carbonell dirigiria, a la revista, la secció de teatre. Oriol Bohigas la de disseny, arquitectura i urbanisme, Triadú i jo lletres i crítica, Cirici l'art, Pinell la que finalment es diria «L'Evangeli i el temps», Josep Benet «El món concret» —per no dir-ne política i societat— i una secció referida a les comarques. Ja el 1959 Montserrat Martí i Bas hi començà la de bibliografia catalana. J. V. Foix hi dirigí durant un parell d'anys una secció molt ampla, que comprenia també «El lector diu»; ens reuníem a casa seva per debatre sobretot la crítica de llibres. Per a Foix significava un petit «revival» de les planes literàries del diari «La Publicitat», que ell dirigia.

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: L'abadia (Riells i Viabrea)

Un acte memorable de la trajectòria de mossèn Ribot com a rector de Riells es la «Festa poètica pro abadia de Sant Martí de Riells», que se celebrà el 1954 i aplegà centenars de persones. Calia demanar permís governatiu i no l'haurien donat. I ell s'inventà el pretext que seria una festa per remodelar l'esglesiola i per fer un homenatge a Verdaguer. Jo hi era. I recordo que fou una festa d'apoteosi i gairebé de normalitat, celebrada a l'aire lliure, sota l'arbreda de can Merlet. La guàrdia civil, entre atònita i recelosa, veia l'abrandament, sentia la Coral Sant Jordi, les sardanes i els discursos en català, que tenien un to d'aparent normalitat. Joan Triadú, un dels tabús de l'època, hi féu de secretari i entre els premiats hi havia Carles Riba, Ferran Soldevila, Joan Fuster, Blai Bonet, Jordi Sarsanedas, Maurici Serrahima, Josep Miracle, Felip Graugés, Esteve Albert, Antoni Sala i Cornadó, Manuel Nadal, Osvald Cardona i Frederic Pau Verrié. Una autèntica síntesi dels escriptors i investigadors que privaven més en aquella meitat de la dècada dels cinquanta. Un volum publicat l'any següent rememora aquella gran diada que cal considerar una fita en la nostra recuperació nacional.

Autor: Albert Manent i Segimon
Indret: Tomba de Pere Ribot (Riells i Viabrea)

Sembla un pagès emmorenit i alhora un asceta d'altre temps. És prim i fort com de fusta de roure o de faig, el nas prominent, el cabell arranat i amb una coroneta enmig, ben natural. Camina encorbat i té un aire taujà, que podria semblar, de lluny, esquerp. Però un somriure endolcidor i un tarannà un poc infantívol fan que sempre us rebi amb alegrois i sovint fa una riallada franca, sobretot quan acaba de contar un dels centenars d'acudits que té arxivats a la memòria i que ragen a desdir. Traspua un esperit de fermesa i de mansuetud espiritual perquè es­pera sense temença el traspàs i la Resurrecció de la carn. Convertit en un oracle, en un llarg període de postguerra va exercir dues funcions que ell anomenà presència i resistència i de les quals no ha abdicat mai.