Autor: Carles Porta i Gaset
Pàgines: 24-26
Indret: Hostal Montaña (Alins)

A l'Hostal Montaña —cognom dels propietaris— ens espera una dutxa calenta i un sopar que faria oblidar qualsevol pena. A la sobretaula, un parell de copes de ratafia Lo Raier, i a dormir. Però just quan estic a punt d'empassar-me l'últim glop entra al bar un home alt, fort, amb una cara de mala llet de les que es recorden una bona temporada. Fins i tot el televisor, calla. Som al bar de l'hostal, a la planta baixa. Una sala no gaire gran, amb vuit o nou taules, una barra de bar d'acer i dues portes, una que dona a la plaça i una altra que surt a la carretera principal. En un lateral hi ha una vi­trina plena de souvenirs i mapes amb la cartografia de la zona per als turistes, i en un racó, una cabina de telèfon, perquè l'hostal també fa el servei de telèfon públic. En un angle, instal·lat a prop del sostre, un te­levisor gran. Nosaltres dos som els únics clients, i ens atenen la Pepita, que fa de directora, la Joana, que es la seva germana i l'ajuda quan pot, perquè fa de mestra a Esterri d'Àneu, i el Josep, el marit de la Joana, que es guanya la vida fent de taxista amb tota mena de vehicles.

L'entrada d'aquell home fa que els de l'hostal es col·loquin automàticament tots al darrere de la barra. En el primer moment dedueixo que es per servir amb diligència el client, però veient-los la cara sospito que més aviat és una reacció defensiva. Amb la barra del bar pel mig se senten més protegits.

Nosaltres, el Pol i jo, estem mirant la tele asseguts en una taula a tocar de la barra i el nou client s'asseu en un dels tamborets de la barra, just darrere nostre. Té una veu forta, greu i, sobretot, autoritària:

—Bona nit! Pose'm una ratassia, si us plau! Una de les germanes Montaña surt dissimuladament del taulell i ve a demanar-nos si volem alguna cosa més. S'ajup una miqueta i ens diu molt fluixet:

—És Palanca!

Immediatament, Palanca es gira cap a nosaltres. Tot i que estem d'esquena notem la seva mirada, so­bretot per la cara de la dona. I amb una veu greu i fon­da, tirànica, diu com si es dirigís a una multitud invisi­ble (recordo molt be que estàvem sols):

—Aquests dos deuen ser els periodistes que han pujat a Tor, no?

Jo he sentit explicar unes quantes coses de Palanca. La imatge que me n'he fet és la d'una mena de bèstia salvatge que té atemorit tothom. La pinta que fa coincideix amb les referències. La veu i el to, també. Penso que si allarga la mà ens tombarà a tots dos d'un clatellot. Opto per fer l'últim glop de ratafia i aprofito l'instant per pen­sar sí he de dir alguna cosa. El Pol em mira i calla.

Mentre abaixo la mà per tornar a deixar la copa buida damunt la taula, aquella veu diu, dirigint-se al cambrer:

—Josep, pose'ls una altra copa, a aquests senyors, que convido jo!

Us asseguro que el televisor està engegat i amb el volum alt, però no se sent. Em sembla que només sento, i fort, el batec del cor, que em va a mil per hora, i el soroll d'empassar saliva.

És una mena de silenci a càmera lenta que se'm fa molt llarg, fins que el Josep, el taxista, el trenca:

—Home, Palanca —fa molt d'èmfasi en el nom perquè ens adonem de qui és el personatge que ens està convidant—, potser que abans els ho preguntis a ells, si en volen una altra.

—Tu calla i pose'ls una copa, que aquesta gent de Barcelona son educats i saben que han d'acceptar la invitació. No crec pas que em vúlgon fer emprenyar.

I dirigint-se a nosaltres afegeix:

—Eh que no, senyors?

I sense esperar resposta es tomba cap a la barra i insisteix:

—Au! Va! Josep, no fotis lo ruc i posa dues copes més de ratassia, i ben plenes! Què! Què us ha semblat Tor? Us ha agradat?

El to s'ha anat suavitzant i sembla més normal. En­cara el tenim a l'esquena, assegut en un tamboret de la barra. Entre el seu metro noranta i l'alçada que li rega­la el tamboret, el tenim gairebé damunt nostre. Em giro i la cara em queda a l'altura del seu genoll. Porta uns pantalons de pana marrons bastant gastats, unes botes de muntanya de cuiro, també marrons i velles, una camisa de quadres blancs i blaus, i una jaqueta fins a mitja cintura que a primera vista no sembla gaire gruixuda, tenint em compte el fred que fa al carrer.

Autor: Carles Porta i Gaset
Pàgines: 38-40
Indret: Tor. Davant l'església (Alins)

En aquell temps, els Sansa tenien una trentena de vaques, una dotzena de mules i un centenar de corders. Una fortuna. I els altres dos cacics de Tor no es quedaven enrere.

Perquè a Tor tota la vida hi ha hagut tres cases for­tes. Tres cacics. Casa Sansa, casa Palanca i casa Cerdà. Noms que ja apareixen als segles XIII i XIV i que s'han conservat fins ara. Les altres cases, tot i que bones, no eren tan fortes i molts homes feien temporalment de mossos de les cases grans, i algunes dones anaven a fer feines a casa dels cacics. No consta que hi hagués baralles mentre els vells eren vius. El vell Sansa, Francesc Montané Cirés, l'avi de l'últim assassinat, va ser enterrat el 5 de novembre de 1930. Els històrics «caps de casa» van anar llegant la finca als fills. El nom San­sa, concretament, el va portar Pedro Montané Doria, fins que va morir el 8 de juliol de 1954. Tenia set filis:Teresa, Sisquet, Rosalía, Josep, Rosendo, Miquel i Alejandro. La Teresa i la Rosalía eren dones, i el Sis­quet va fer emprenyar el pare perquè es va enamorar d'una dona que no agradava al vell; per tant, l'hereu va ser Josep Montané Baró. Un any abans de morir va fer testament. Obligava l'hereu a finançar la carrera a Miquel, l'estudiós de la nissaga, i a pagar 15.000 pessetes a tots els altres. Miquel va fer-se gemmòleg.

Després de la guerra els hereus, els canvis de mentalitat i la gana van començar a dibuixar un altre panorama.

L'hivern era un infern. Amb les primeres nevades el poble quedava totalment incomunicat, i la situació s'allargava sis o set mesos. (Abans hi nevava més, diuen.) Avui encara no hi ha telèfon, ni llum, ni aigua corrent. No hi ha cobertura de mòbil, i si algú vol il·luminar la nit no li queda més remei que fer-ho amb un càmping gas o bé amb petits generadors que produeixen unes hores de llum. De fet és el sol, qui marca l'horari, com al segle XIX.

Els veïns de Tor van saber aprofitar els anys d'abundáncia. Un bon exemple de la seva prosperitat és que entre tots llogaven un mestre i el feien pujar a passar l'hivern al poble per fer classe a la mainada, cosa que molts pobles de les valls no es podien permetre. La vida de comunitat era absoluta. A més, tenien molts productes agrícoles i carn, és a dir, produïen el que necessitaven i no gastaven res. En aquell temps això volia dir ser rics. Però a poc a poc l'harmonia es va anar esquerdant. Després de la guerra, amb els vells acabant-se, els més adinerats van començar a portar la canalla a Alins, que és el poble més gran de la vall. A mitja tardor ja els baixaven a casa d'algun parent o d'algun amic que s'avingués a tenir-ne cura a canvi de poder fer pasturar les vaques o d'alguna compensació en forma d'aliments, herba o bestiar. Els menuts anaven a escola i feien vida a la vall fins a la primavera. Això que avui ens sembla tan normal, a fi­nals del XIX i principis del XX a Tor era vist com una traïció. Què s'havien cregut, els que s'enduien els nens? I es va començar a covar l'enveja. I per enveja, la que va provocar l'hereu de casa Palanca, que, desoint el vell, es va casar amb una pubilla d'Alins i a més se n'hi va anar a viure. El vell, emprenyat, el va desheretar i ho va donar tot al cabaler, Vicenç, que encara que havia marxat a viure a Andorra havia festejat millor el pare.

Qui també va pagar les conseqüències d'aquella suposada traïció va ser el nét, Jordi Riba Segalàs, Palan­ca, fill del desheretat, que va ser enviat ni més ni menys que als Maristes de Lleida! A la gran capital! I això sí que ja va provocar odis, enveges i retrets dels altres, que els acusaven d'haver deixat de viure al poble —la qual cosa, d'altra banda, comportava perdre els drets sobre la muntanya—. Aquell jovenet ja despuntava com a salvatge i la sang li bullia per pujar a Tor. A classe només hi va anar dos mitjos cursos, dos hiverns, però a ulls dels altres, especialment de Sansa, amb qui es portava pocs anys, ja era prou temps per ser considerat un foraster i, per tant, sense dret a la muntanya de Tor.

Aquests petits odis i enveges que no tenen data concreta d'inici van anar creixent i multiplicant-se, i ara que puc dir que conec bé el cas, dubto que acabin mai mentre els protagonistes siguin vius.

Autor: Carles Porta i Gaset
Pàgines: 42-45
Indret: Port de Cabús (Maçana, la)

Eren en un punt estratègic de la ruta de tabac entre Andorra i el Pallars, just on les caravanes de traficants s’esperen —amagades darrere una plantació de pollancres— fins que el cotxe pilot els doni llum verda avisant-los que el camí és lliure de Guàrdia Civil. La visió dels catorze cotxes seguits, tots Range Rover carregats de tabac fins i tot en el seient del copilot, havia deixat el Pol pàl·lid i alhora cabrejat perquè no duia la càmera i s’estava perdent unes imatges impressionants. 

No seria l’última vegada que toparíem amb els contrabandistes. 

L’estratègica situació de Tor, a tocar d’Andorra, fa que sempre s’hi hagi fet contraban. A finals del xix i principis del xx hi passaven or i animals. Durant la guerra i la postguerra van passar per allí tota mena de mercaderies. Diuen que fins i tot hi va haver una època en què alguns jueus que havien arribat a Andorra fugint de l’ocupació nazi i van estimar-se més no quedar-s’hi i van utilitzar la via de Tor per entrar a una Espanya que consideraven més segura. Amb el creixement econòmic d’Andorra, durant els setanta i els vuitanta, Tor va agafar un protagonisme enorme com a pas de mercaderies de tota mena, i això també va fer que augmentés, i molt, la inestabilitat de la zona. 

El pas de contraban per Tor és tan fàcil perquè per la part andorrana hi ha una carretera molt ben asfaltada de set metres d’ample que arriba fins a la ratlla de la frontera, al port de Cabús. A més, la banda espanyola és molt difícil de controlar perquè hi ha força pistes forestals i, durant molt temps, molt pocs guàrdies civils i mal pagats. Fàcils de subornar. 

Preguntant a la gent del país si creien que el contraban tenia alguna cosa a veure amb la mort de Josep Montané, Sansa, alguns em van explicar que el caràcter de Sansa tenia emprenyat més d’un contrabandista. Igual que Palanca. Tots dos es consideraven amos dels camins i, segons com bufava el vent, posaven rocs i troncs al mig de la via per frenar el pas dels combois. Un cop aturats, els contrabandistes havien de parlamentar amb l’amo de torn, que s’esperava assegut al costat de la barrera. Sansa, diuen, era més dur negociant. No costa gaire d’imaginar: 

—Hombre, señor Sansa, déjanos pasar, joder. El otro día ya te dejamos dos botellas de JB y cuatro cartones de Winston. Y ayer dejaste pasar a los portugueses sin pagar nada. 

—No em toquéis los collons que ja sabeu que este camino es mío y que aquí, como lo veis, me ha costado mucho dinero hacerlo. Vosotros pasáis mucho y lo destrozáis y luego tengo que arreglarlo yo. 

—Hombre, señor Sansa, si quieres nos ponemos de acuerdo y hacemos subir una máquina que lo arregle, pero hoy déjanos pasar, que se hace tarde y tendremos problemas, hombre. 

—¡Me sudan los cojones tus problemas! Sempre esteu igual. Tú te forres con este negocio y yo no veo un duro, que m’entiendes? 

—Hombre, señor Sansa, ¿pues qué quieres, dinero? Mañana te subo cinco mil duros y me dejas pasar a mis chicos todo el verano, ¿hace? 

—Cinco mil duros! Què collons vols que faci jo amb cinco mil duros? Que te’n fots, o què? Tú eres el Gallego, verdad? Tu no hace mucho que voltes por aquí. Y vienes con muy buenos coches, eh! Quina marca és esto? 

—Esto son Range Rovers, señor Sansa. Son los mejores, porque son muy altos y pueden cargar muchas cajas. 

—Ah, collons! Estos coches deben durar mucho, no? 

—Hombre, sí, pero ya sabe que por estos caminos se destroza todo. Son duros, pero acaban machacados. 

—Bueno, mira, te voy a dejar pasar pero con una condición: cuando acabes la campaña me has de dejar un trasto d’aquests, entesos? 

—Hombre, señor Sansa, que estos coches son muy caros. 

—Ja hi som. Ho veus, com no vols que ens entenguem? Quant et penses que m’ha costat a mi fer aquest camí, eh? Gallego dels collons! Què et penses, que val quatre rals, això? Cagondéu, que em fareu emprenyar i no passareu mai més! 

—Tranquilo, tranquilo, señor Sansa, deja que me lo piense. Quizás sí, que algún coche de estos pueda quedarse un tiempo por aquí y la temporada que viene lo recuperamos, ¿qué te parece? 

—Ho veus, com no és tan difícil? Cagondéu! Es que hay que tener cojones! 

—Au, passeu, però recorda com hem quedat, eh? 

—Sí, hombre sí, pero usted ya no bloquea més el camino a mis caravanas, ¿vale?   

—No me toquéis massa los cojones..., diles a tus chicos que si les paro me digan que son del Gallego y no habrá problemas. 

Però l’endemà ni Sansa ni els contrabandistes es recordaven del tracte, i ell com a molt en treia una mica de licor o de tabac. El que sí que és cert és que es va gastar bona part del patrimoni familiar, per no dir tot, fent construir el camí que va de Tor a Andorra. El seu somni era que Tor estigués més ben connectat amb el Principat que amb Alins. Per a ell, Alins era «a baix» i allí sempre discutia amb tothom. Andorra era «a dalt», i allí tots eren llestos perquè tenien molts calés i progressaven molt.