Edicions 62 (Barcelona), 1976
La finalitat immediata amb què foren construïts els quatre grups de Cases Barates de l'any 1929 era donar allotjament als habitants de les barraques de Montjuïc, que es volia fer fora perquè no traguessin vistositat a l'Exposició Universal que se celebrava aquell any al recinte de la muntanya. Les dues mil cases barates construïdes el 1929 van ser insuficients per a allotjar tots els barraquistes. Molts, en arribar els requeriments municipals perquè desallotgessin les barraques, van cercar vivenda per Barcelona, on van poder. No era fàcil, perquè la saturació era considerable, a causa de l'allau immigratòria que van comportar els nous llocs de treball creats per l'Exposició: extensió de la xarxa del metro, urbanització de Montjuïc, edificis de l'Exposició...
No és cert, com han pretès alguns, que les Cases Barates resolguessin el problema general de vivenda creat a Barcelona per aquesta immigració massiva, i tampoc no ho és que resolgués les necessitats de vivenda de tots els barraquistes de Montjuïc. Dues mil cases són molt poques cases. Els quatre grups de Cases Barates van servir més de justificació que altra cosa. Que no diguessin que no es feia quelcom per a donar casa digna a la mà d'obra que la burgesia acollia de bon grat. Moltes barraques de Montjuïc no van caure malgrat l'Exposició, i per això va construir-se el mur que fins als nostres dies ha separat el recinte de la fira dels nuclis de barraques, entre l'Estadi i Can Valero. Es van mantenir en peu també d'altres nuclis de barraques escampats per la ciutat, al suburbi i al mateix Eixample, els més importants dels quals eren el Pequín, al Camp de la Bota, i el situat entre Floridablanca, Vilamarí i Entença.
El 15 de maig de 1929, deu dies abans que s'inaugurés l'Exposició, els habitants de barraques de la Font de la Mamella, deis Quatre Camins, del Cavall de Bronze i de Magòria, ais quals se'ls havia atorgat una vivenda a les Cases Barates, començaven a traslladar els seus estris domèstics i les barraques eren immediatament enderrocades. No van caure totes, ni de bon tros, perquè no hi havia prou cases per a tothom, i per això va fer-se el mur que fins fa ben poc ha separat el recinte de 1'Exposició deis nuclis de barraques. Hem parlat ja d'aquesta qüestió, amb més detall, al pròleg d'aquest capítol.
Abans d'ocupar les vivendes, els barraquistes van ser obligats a passar per la casa de desinfecció, instal·lada al carrer d'Arnès, avui ocupada per comerços. La vida d'un nou barri començava, i no pas sense tensions, perquè l'animadversió de la generalitat dels pobladors envers els que havien vingut de Magòria —fins entre el lumpen hi ha classes— es féu palesa ben aviat. Del 18 de juliol de 1936, al barri només li van arribar els ecos. Ens n'informen un vell cenetista, que encara viu al barri, i Francesc Candel.
—Recordó només —ens explica Candel— que el 19 de juliol era diumenge i vaig anar a missa amb normalitat. Hi vam anar tots els nois que pertanyíem a una mena de grup de colònies de la parròquia, perquè l'endemà havia 'anar a un campament de deu dies. El capellà va dir missa ràpidament. Estava molt nerviós i ens va fer fora de l'església tot just acabar, dient-nos que l'endemà no marxaríem d'excursió. Això ens contrarià molt. Tot seguit vam veure com s'aixecava una barricada a l'entrada de les Cases Barates, al passeig de la Zona Franca, que aleshores era un magnífic passeig amb centenars d'arbres, que posteriorment han estat talats. Va fer-se, crec, com a accés a l'hipòdrom de Montjuïc.