Editorial Empúries (Barcelona), 1997
La casualitat, que va triant per nosaltres els sinuosos camins de la vida quotidiana, també ens obre quan vol les portes mes tancades del record. Primer ha estat el caprici de deixar passar l'autobús i decidir que feia un bon dia per anar-hi passejant; després l'error d'abandonar l'avinguda i pujar pel carrer de Sant Martí, pensant-me que faria drecera; però immediatament he notat com aquells carrers que no trepitjava des de feia molt de temps se'm posaven en contra, perquè tot havia canviat i em feia sentir com un estrany, fins i tot les cases em miraven amb la cara de menyspreu que es dedica al foraster que no és benvingut; m'ha semblat que aquells carrerons prenien direccions inexplicables, com si no fos jo qui tries i volguessin conduir-me cap a on ells volien. Em trobava ja completament desorientat i començava a preocupar-me tota aquella transformació, quan l'últim revolt m'ha deixat abandonat en una plaça petita, molt plena de gent però completament en silenci i on sis forçuts carregats amb un taüt semblaven voler escapar d'un seguici que els empaitava de prop. La filera, llarga i ordenada, brollava lentament de la portalada d'una església, la de Sant Llorenç. Encara en sortia gent (disciplinadament, marcialment), que ja el cotxe mortuori ha arrencat de sobte i alguns han enlairat el mocador, com si demanessin alguna orella o imitessin el record més cursi d'un comiat. Ha estat llavors, entre tota aquella gent desconcertada, quan m'he reconegut en l'estranyesa d'un nen abandonat al mig de la plaça. El trencament de l'ordre que imposava la filera ha deixat aquell noi perdut per un instant. Ha mirat ràpidament al voltant seu i no ha reconegut ningú i ha semblat com si també ell durant uns quants segons hagués sentit l'horror de la mort, abans que la mà salvadora del seu pare l'hagi agafat pel darrere i l'hagi tornat a la vida.
Aquesta ha estat la clau del cofre ple de tots els mals records, perquè aquell noi era jo mateix molts anys enrere, el dia que els meus pares em van portar ben agafat de la mà a conèixer la mort. Segurament rondava els sis o set anys. Aquell matí havia arribat a casa una notícia que no tenia per a mi cap significat: el pare de la Laia, aquell home que es passava el dia assegut en un balancí, sense altra activitat que una obstinada negació amb el cap i algun soroll rogallós semblant a un renec, ens havia deixat. Jo no podia imaginar que aquell home, impedit des de feia molt de temps per culpa d'un accident laboral, se n'anés enlloc, de manera que vaig catalogar la notícia com un d'aquells misteris que els grans tenien sempre entre ells. A la tarda, sense que cap malifeta meva ho justifiqués, vaig haver de suportar el càstig d'una missa extraordinària, que, no obstant, comptava amb la curiositat de l'assistència de mon pare, a qui jo no havia vist mai trepitjar una església. Jo el mirava atentament, una mica sorprès tant per la seva presència com per la compunció i l'abatiment de tots els seus moviments, i intentava imitar-ne l'aflicció, el posat trist, però els ulls se me n'anaven cap als arcs de la volta i cap a les pintures dels murs de l'església, que repetien la figura d'un déu venjatiu i implacable. De tant en tant observava la Laia i li envejava secretament el protagonisme. Anava tota vestida de dol i em sembla recordar que vaig trobar-la molt maca. Com que era l'única persona de la meva edat que jo coneixia allí, només esperava que acabés aquella cerimònia avorrida per sortir a jugar mentre els grans enllestien pel seu compte tots aquells assumptes estranys.