Editorial Alfaguara (Madrid), 2006
Des de dalt el tampolí de la piscina de Les Arenes es veia la platja de la Malva-rosa. Alguna volta s'hi realitzava un altre ritu classic i jo el contemplava abans de cabussar-me a l'aigua. Al començament de l'estiu, de sobte, arribava a la platja una formació de soldats que es desplegaven en l'arena espantant els banyistes fins a crear un setge deshabitat que arribava també a les barques dels pescadors. Quan l'horitzó havia estat netejat entraven uns sapadors i plantaven al mig de l'arenal una caseta de bany amb terra de fusta, cortines i finestretes laterals de ventilació. Estenien uns passadissos de llistons des de la caseta fins a una taula amb para-sol rodejada de cadires de lona i un altre passadís amb estora fins al mar. A la platja deserta sonava un colp de cornetí. El capità general de València Ríos Capapé baixava del cotxe oficial i amb la vara de comandament assotant-se les polaines arribava a través de l'arena fins al campament tot just instal·lat. L'acompanyaven unes senyoretes les rialles de les quals arribaven molt lluny i uns altres soldats portaven grans cistelles amb viandes i refrescos que eren servits per dos ordenances amb jaqueteta blanca botonada fins a la nou i l'activitat de safates amb tots els reflexos de la cristalleria es veia des de dalt del trampolí. Amb la baioneta calada i ferm davall el sol vertical de València un batalló formava la guàrdia mentre el capità general prenia el bany a la Malva-rosa acompanyat de belles dones i després apareixia per l'horitzó una paella portada en andes al llarg de l'arenal des d'una barraca de pescadors. A mitjan vesprada es vestia, els soldats replegaven la parada, el capità general se'n tornava amb les senyoretes amb el cotxe oficial i una camioneta de l'exèrcit el seguia portant els trastos.
A la vesprada vam anar passejant fins al final de la platja. La Marisa volia pintar una aquarel·la del natural. Jo em proposava repassar els apunts de filosofia del dret, l'última assignatura de la carrera. Passant la línia dels xalets al final de la platja hi havia Casa Carmela al costat d'una vil·la pompeiana que era, segons deien, de l'escriptor Blasco Ibáñez encara que ara era mig abandonada després d'haver sigut confiscada per la Falange i allà campaven junts els últims Flechas Navales i els primers gitanos. La porta era oberta i les finestres tenien els vidres trencats. Davall el canyís de Casa Carmela servint-se d'una cadira de boga com a cavallet la Julieta va començar a pintar uns blaus molt suaus que pel que semblava extreia del fons de la vesprada. Al seu costat jo estudiava el pensament de Joan Lluís Vives i tots dos menjàvem caragols de mar i clòtxines. L'harmonia vital predomina sobre tota classe d'aristotelisme, havia subratllat amb un llapis roig en aquells apunts. La Julieta ara sucava el pinzell en el color violeta per pintar l'ombra que projectava a l'arena una barca encallada. A la caiguda del sol preníem el bany altra vegada a la platja deserta allà on l'arena començava a ser envaïda pels canyissars. De sobte vaig sentir un tremolí. La Marisa m'eixugava amb la tovallola i jo la besava i ella em deia que teníem els llavis morats.
Vam anar a refugiar-nos a la casa de Blasco Ibáñez. Vam pujar al primer pis on hi havia una terrassa tancada amb unes cariàtides a cada angle i columnes estriades. Una gran taula de marbre sostinguda per quatre lleons alats que hi havia va servir perquè la Julieta s'estirara i aleshores vaig començar a acariciar-la. De sobte ella va sentir por, però aquella casa era deshabitada. Vam anar al tercer pis. Hi havia un ping-pong i uns guants de boxa i uns matalassets, uns armaris tombats i restes de menjar. En un costat del cel ras havien fet un niu les oronelles que entraven i eixien a través de les finestres trencades. Al primer pis hi havia habitacions amb prestatgeries metàl·liques plenes de llibres del Movimiento Nacional, diaris vells, fullets, la col·lecció de la revista Jerarquía. Contra una d'aquelles prestatgeries la Julieta es va abandonar en veure que a la casa no hi havia ningú i que el sol en aquell moment se n'havia anat tot deixant la vesprada plena de fruita.
La casa deshabitada de Blasco Ibáñez era plena de la fruita de la Julieta. Totes les estances buides feien olor del seu sexe. Dreta en aquella habitació es deixava acariciar i encesa per la passió em deia besant-me el coll mon petit mignon, mon petit mignon i des d'allí se sentia l'onatge quasi al peu de la finestra.
Aleshores encara em debatia entre la fe en Déu i el plaer que m'exigien els sentits. Tenia dèsset anys. La residència Pius XII era al carrer d'Alboraia al costat del camp de futbol del Vallejo on jugava l'equip del Llevant. Des de la meua habitació en veia la porteria nord i una gran part de la tribuna. Al matí sentia les veus de l'entrenador, el xiulet de la gimnàstica, els colps secs dels futbolistes amb la pilota. També havia aprés a mesurar el valor de les ovacions del públic durant els partits: l'error de l'àrbitre, la pilota que passava fregant el travesser, la fallada del defensa, l'agressió d'un contrari, la internada del davanter, cada jugada tenia un registre propi a les grades que anava des de l'udol obscur de la frustració al crit venjatiu de la fera, des de la remor de la tronada que s'acosta a l'explosió oberta del gol de la victòria. Què deu haver passat? No res, això ha sigut un córner, pensava jo sense alçar la vista de llibre de text quan estudiava el diumenge a la vesprada. I ara? Això és penal, sens dubte. El director de la residencia, don Santiago Martínez, era un capellà moreno que agradava molt a les dones.
Des de la façana de l'estació del Nord adornada amb orles de taronges una deessa vessava el corn de 1'abundància sobre les llambordes. Davall les claraboies modernistes i el gran rellotge de coure havia baixat en companyia d'altres viatgers esllomats, gent dels pobles, agricultors amb boina, viatjants de comerç, alcaldes i caps del sindicat local, tractants i mercaders que es bellugaven a l'andana entre carretons i mossos de corda buscant-ne l'eixida al llarg d'un passadís d'individus que vociferaven noms de fondes i pensions allargant les targetes. Amb mi venien uns quincallers; gràcies al set de copes m'havia tocat el bastó de caramels que havien rifat, però jo no tenia ningú a qui regalar-los aquell dia de sant Dionís en arribar a València.
Tota l'estació era presa per la policia. Hi havia cavalls artillats potejant les seues pròpies bonyigues a l'asfalt davant el cine Rex on feien La Reina Virgen, amb la Jean Simmons. Les sirenes de la policia que sonaven pertot arreu jo no les associava aleshores al terror sinó a la festa, i encara més en comprovar que les campanes de la catedral també estaven sonant en honor de Franco. Ignorava que aquell dia hi havia tants pastissos a les pastisseries com demòcrates a la presó o guardats a les comissaries. Amb motiu de la visita del Caudillo tots els sospitosos de ser desafectes al règim havien estat rastellats i ficats al frigorífic per por d'un atemptat.
El meu viatge matinal, que podia durar fins a mitja hora llarga, s'acabava molt poc després de creuar la Gran Via, a la plaça de Sant Agustí, on el tramvia tenia la darrera parada, just en el lloc on hi havia hagut un portal de la muralla entre dos antics convents també desapareguts, i on s'aturava arrambat a una vora tocant gairebé el mur i el passatge anomenat Cobertís de Sant Pau, última resta d'un dels convents enderrocats. Aquell era el lloc exacte on un matí, o bé perquè feia tard, tenia pressa i anava atabalat, o bé perquè ja confiava en la pràctica adquirida, vaig voler baixar en marxa del comboi encara no del tot aturat i, com que vaig saltar des de l'estrep de la part de darrere del cotxe motor, en el moment de fallar-me un peu i caure en terra vaig quedar entremig dels dos vagons, de manera que el resultat més probable hauria hagut de ser que les rodes de la banda dreta del remolc em tallaren longitudinalment en dos seccions més o menys regulars com il visconte dimezzato de Calvino, que m'amputaren almenys mitja cama i un braç, o que l'estrep anterior del mateix remolc em colpejara fatalment el crani, però aquest destí tan precoç i cruel no era el meu i en el temps que se'n sol dir d'una fracció de segon vaig tindre la reacció o l'instint d'estirar-me tot dret entre la via i la vorera estreta en l'instant mateix de la caiguda, immòbil i rígid amb els braços apegats al cos, de manera que les rodes, ja lentes, em van passar fregant el muscle esquerre i els dos estreps del vagó em passaren per damunt, sense tocar-me; i quan em vaig alçar de terra, vaig recollir la cartera i em vaig espolsar sumàriament els genolls nus i la roba, els passatgers que hi havia a les plataformes obertes o a punt de baixar dels estreps, més alguns vianants que també ho contemplaren, van aturar els crits d'horror en no veure la sang que esperaven i els transformaren en exclamacions de retret i reprovació mentre miraven com aquella criatura insensata continuava caminant com si no hagués passat res, només amb una rascada lleugera als genolls, petit inconscient que no plorava ni tremolava quan havia estat a només un segon o només un centímetre d'una mort espantosa.
Encara que havia succeït un parell d'anys abans encara recordava molts detalls del crim del cine Oriente, al carrer de Sueca de València. De sobte un dia del juny tot el pati de butaques havia començat a fer una pudor insuportable i l'amo va dir a la dona de fer faenes que fóra més remirada. De bon principi es va pensar que hi havia alguna rata morta en algun racó, i a pesar que es tractava d'un cine popular del barri de Russafa on passaven tres pel·lícules per dues pessetes d'entrada, molts pensaven que no tenia per què fer olor de rata morta. Per aquells dies es van trobar darrere una tàpia, prop de la via del tren de Barcelona, dins un sac, unes cames tallades amb una serra arran dels genolls. Ningú no va dubtar que eren unes cames de dona ja que estaven depilades i amb les ungles dels peus acabades de pintar. Algun temps després un gos solitari va descolgar en un solar de la Malva-rosa uns braços serrats per les aixelles que encara portaven polseres de bijuteria als punys i alguns anells als dits.
A mesura que anava avançant la calor a València el cine Oriente feia una pudor més forta de carn podrida. Aquell estiu jo llegia al diari Las Provincias que l'amo del cine va passar algun temps olorant la platea i l'amfiteatre fins que el seu nas el va dur darrere la pantalla i hi va descobrir una caixa metàl·lica de galetes que contenia el cap d'un senyor cobert de terra. La dona de fer faenes va cantar de seguida. Ella vivia al porxo del mateix local amb un home separat, cosa que tothom ignorava. Ell era escanyolit i fanfarró, i pel que sembla bevia. Quan tornava a casa molt mamat de primer donava un fart de llenya a la dona abans de parlar i ella que estava ben guaixada un dia se'n va fartar, li va clavar un puntelló a la creu dels genitals i en caure de tos el tipus es va desnucar contra la caixa de ferramentes que servien per a apanyar les butaques del cine, però la dona creia que només s'havia desmaiat, el va dur al llit i va dormir tota la nit amb el cadàver.
L'endemà va començar a maquinar la manera de desfer-se del cadàver, ja que el mort no es movia. De primer li va depilar les cames i els braços, li va pintar les ungles dels peus i de les mans, el va adornar amb joies barates perquè el confongueren amb el cos d'una dona si el trobaven. Amb un xerrac, una llima i un ganivet va dividir en parts el seu company i ficades en sacs les va anar repartint per distints punts de València, les cames al costat de les vies del tren, els braços en un solar de la Malva-rosa, el tronc en un abocador de Natzaret, tota la ventresca davall el pont de la Trinitat, però el cap el va deixar assecant-se darrere la pantalla del cine Oriente on aquella setmana feien aquestes pel·lícules: La viuda alegre, Ivanhoe i El prisionero de Zenda, a mes d'un Nodo en què es veia l'Ava Gardner arribant per primera volta a Barajas. L'homicida es deia María López Ducós i el mort sempre responia al nom de Salvador Rovira. El judici es va celebrar pel maig de l'any següent i jo l'havia seguit en uns retalls de Las Provincias que mon pare guardava en un calaix de l'escrivania.
En aquells papers que ara ja groguejaven eixien retratades les figures d'aquest crim que va ocupar part de l'estiu, i una de les testimonis que havia declarat en el judici tenia la mateixa cara que aquesta xica amb la qual ara compartia mitja combinació al reservat del cabaret Rosales darrere una cortina de setí. Al forense li semblava impossible que una dona, per més fornida que fóra, poguera esquarterar el seu amant sense ajuda en només cinc hores. Es va dir que una neboda de l'homicida l'havia ajudada i que la xica estava alternant a comissió a la barra del Mocambo, el cabaret que la Mercedes Viana tenia al passatge de la Sang, a València. Quan la pèl-roja Catalina em va dir que ella havia treballat al Mocambo, per fi vaig aconseguir encaixar el seu rostre en aquella galeria del crim del cine Oriente, però no m'atrevia a dir-li'n res.
Cada matí a les nou travessava el riu pel pont de la Trinitat; entrava pel carrer del Salvador; passava per davant del museu de l'Almodí; arribava a la plaça de l'Almoina; vorejant el palau arquebisbal al costat de la catedral travessava el carrer de la Pau fins a l'hotel Inglés; entre la façana del Marqués de Dosaigües i l'església de Sant Joan de la Creu, per un carreró humit, de murs corbats, arribava a la placeta de Rodrigo Botet al centre de la qual hi havia una font amb cignes, encara que la gent sempre es van pensar que eren ànecs. Allà hi havia l'acadèmia Castellano, un casalot quasi en ruïnes que al cap d'alguns mesos va ser derruït per a alçar-hi l'hotel Astoria. Aquest camí diari que em duia a classe amb els llibres davall el braç tenia un so, una aroma a cada tram. Al carrer del Salvador hi havia un forn del brancal del qual penjava una gàbia amb un lloro. El forner l'ensenyava a parlar. Cada matí a les nou sorprenia aquell home amb el bigot enfarinat que repetia al pardalot: «¡Macho el Levante! ¡Macho el Levante! Cabró, dis-ho d'una volta! ¡Macho el Levante!». Mai no vaig sentir que el lloro contestara una paraula, però el forner hi insistia tots els dies a la mateixa hora sense perdre l'esperança de convertir-lo en adepte del seu equip. Una mica més enllà, al carrer dels Escudillers, hi havia un vell que pintava pardals de fusta i fabricava molinets amb paper de colors al costat d'una drogueria que tirava al carrer un baf molt àcid; allí la famosa enverinadora va comprar el mataformigues marca El Diluvio que posava al café amb llet de la dona d'un carnisser. Algunes voltes entrava a l'Almodí per veure el dinosaure i alguna mòmia: la polseta en suspensió que daurava aquell recinte feia olor de cendra humida; en canvi la porta de la catedral a voltes deixava eixir un cant de canonges envoltat d'una aroma d'encens i cera que omplia tota la plaça de l'Almoina. Pels finestrals de la planta baixa del palau arquebisbal veia una gran sala repleta de capellans que escrivien a màquina i el seus esclafits m'acompanyaven al cervell fins al carrer de la Pau on solia parar-me a veure les trufes de la pastisseria La Rosa de Jericó.
Complint les ordres severes que m'havia donat el meu progenitor, cada divendres passava per davall d'aquell caiman del Patriarca per a anar a confessar-me amb el pare España, director del col·legi del Corpus Christi, un capellà rialler, de cabells blancs, devot del rape. El seu confessionari era el primer de la dreta, entrant al temple per un vestíbul on el dragó reptava per la paret sobre la pica d'aigua beneïda. Deixant els llibres de text en terra m'agenollava, i el pare España era d'aquells que es feien un nuc amb el pecador, t'envoltava amb els braços i et donava pessics a les galtes o te les toquejava fins que dolçament li abocaves totes les misèries a l'orella, però, no hi havia res en ell que fóra bavós o tèrbol; estava especialitzat en l'apostolat amb els joves universitaris i la seua estratègia consistia a tractar-los amb admiració, de manera que el seu tacte pareixia tan net com el seu riure. Una volta la setmana també anava a visitar-lo al despatx. Creuava el claustre i per l'escalinata del fons que tenia un sòcol amb taulells del XVII pujava a la galería superior i ell em rebia en una habitació assolellada. El col·legi del Patriarca era un espai on l'espiritualitat podia dissoldre's entre taules de Van der Weyden, algun Caravaggio, olis de Joan de Joanes, còdexs i incunables. Hi havia una escolania de xiquets cantors, el gregorià allí era de bona qualitat i l'encens tenia una finor tan delicada que en elevar-se cap a la cúpula de llanterna encara adquiria l'essència mateixa de la llum als vitralls.
Aleshores ja tenia una passió inconfessable. Volia ser escriptor. Era una altra de les maneres de salvar el món. Tractava d'expressar un sentiment que commoguera totes les ànimes i per a això no trobava un altre camí que demanar un got de vi negre i una tapa de truita a Casa Pedro, falcar el colze al taulell, encendre la pipa que m'havia comprat i compondre el perfil del jove literat. Aquesta taverna literària, propietat del Joaquín Marco, era decorada amb murals del Manolo Gil i havia anunciat un nou concurs de novel·la curta amb un jurat constituït per les vaques sagrades de la intel·ligència valenciana del moment: Joan Fuster, Vicent Ventura, José María Jover, Carlos Sentí, Josep Iborra i Sabino Alonso Pueyo. El meu oncle Manuel m'havia regalat una màquina d'escriure Hispano Olivetti. El primer premi l'havia guanyat Juan Mollà. L'havien tret als diaris. Li havien fet fotos. Alguns pintors havien dibuixat el seu cap. Jo tenia la pipa, la màquina d'escriure i el cor inflamat. Només em faltava un bon tema que fera rendir-se tothom.