Editor Eliseu Climent (València), 1987
El carrer de Sant Ramon tenia una atmosfera menys carregada. A Josep li agradava sobretot pel fet de desembocar en l'indret de Barcelona que sempre havia preferit. En la cruïlla del carrer de Sant Pau, entre el brogit constant de venedors ambulants, mosses cridaneres, venedors de dècims, enllustrabotes i badocs, la vida de la gran ciutat fluïa sense interrupció. I Josep la bevia a grans glops i hi trobava una mena de gust de malvasia, la beguda predilecta de la seva infantesa, la que marcava els seus escassos records de felicitat. Com la malvasia, aquella vida ciutadana que rajava a doll pels quatre cantons de Sant Ramon era al mateix temps dolça i espessa. Era un compost d'aquell soroll de castanyoles i de repics de talons que davallava de l'acadèmia de ball flamenc instal·lada en un principal, dels udols dels altaveus, de la música martellejant dels pianos elèctrics dels bars, dels cops de clàxon dels taxis; de les mil converses en català i castellà que anaven rajant, sense ocupar-se de les altres; de la bravada d'oli cremat de la bunyoleria que s'imposava damunt totes les altres presències pel seu perfum, mentre els tubs calents de la pasta s'anaven cargolant en el daurat serpent del xurro saborós; del color morat pàl·lid que havia pres el cel i dels llums que s'havien anat encenent, blancs, vermells, verds, grocs, en els dos cinemes d'allà a la vora, en les botigues i els cafès...
Miquel Ferran, comissari de policia del barri de les Drassanes, no era home per a embalar-se excessivament per un crim com el que s'acabava de descobrir al 86 del carrer de la Riereta. Val a dir també que, esperit realista com era, considerava sempre molt més greus les coses que es podien esdevenir que les ja succeïdes i que per tant eren sense remei. El seu districte no era pas de tot repòs. Al contrari, arrecerava allò que hom havia convingut a denominar amb una fàcil aproximació, filla de periodistes imaginatius i impregnats de les «sèries» cinematogràfiques del temps del mut, el Barri Xinès. Els únics deixebles de Confuci que hom hauria pogut mai trobar en aquell entrellat de carrerons misteriosos serien la mitja dotzena de venedors de collarets que hi feien la viu-viu. Però els novel·listes i repòrters estrangers s'havien emparat del nom, i el carrer del Cid o el del Migdia tenien, merescut o no, un tèrbol prestigi que podia competir amb el de la parisenca Rue de Lappe, el del Vieux Port de Marsella i àdhuc amb la venerable llegenda del White-chapel londinenc.
Tot això no impressionava gaire Miquel Ferran, funcionari honest i gens imaginatiu que de feia anys presidia la tranquil·litat d'aquell racó de ciutat. Ell sempre s'esforçava a atenuar les exageracions de tots els qui pretenien trobar en el sòrdid quadrilàter format per la Rambla, les Drassanes, el Paralelo i el carrer Nou una perillosa zona, refugi de tots els criminals perseguits per la justícia i claveguera cosmopolita de tots els vicis. S'irritava amb els turistes estrangers o indígenes que es llançaven en família a la descoberta de «La Criolla» o de «Cal Sagristà», atrets per la reputació pecaminosa d'aquests indrets. Aquell snobisme, creia ell, només podia tenir un resultat: temptar els delinqüents que realment voltessin pel barri. I a més l'obligava sempre a posar agents pels voltants dels establiments més concorreguts.
Quan la policia va arribar amb un manyà, el senyor Pepet i el taverner de baix foren els únics testimonis autoritzats a penetrar en el pis. Van trobar-hi el cos encarcarat de Maria Bardají, la qual havia estat escanyada. Estava desplomada en una cadira de braços, amb el coll torçat com un titella desfet. La cara estava morada i botida; els ulls, esgarrifosament oberts. El pis estava en bastant ordre, llevat d'un moble, entre calaixera i canterano, que havia estat espanyat. Per la catifa de moqueta hom veia un escampall de papers escrits.
Eren les onze. A migdia en punt va arribar el jutge de guàrdia, amb el secretari i l'agutzil. També arribà el comissari de policia del barri, acompanyat d'uns quants agents.