Un dinar un dia qualsevol

Columna Edicions - 2015 - Barcelona

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Indret: Ciutat de les Arts i les Ciències. Umbracle (València)

Gairebé a l'eixida de la ciutat ens topem, a mà esquerra, amb la Ciutat de les Arts i les Ciències, projecte del govern socialista que s'adjudicaren (després de menysprear-lo) i aprofitaren (tingué lloc una gran especulació immobiliaria als voltants) els del Partit Conservador. El conjunt arquitectònic, o millor l'obra d'enginyeria, tingué uns sobrecostos enormes. El seu autor és Santiago Calatrava.

Gairebé garratibat, Santi exclama que el Palau de l'Òpera sembla Txernòbil; n'ha caigut tot el trencadís (en part l'han llevat obrers, per tal que no esberle el cap a un vianant). Llàstima que no porte la Nikon (és un gran aficionat a la fotografia). En efecte, fa la pinta d'una central nuclear.

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Indret: Estadi de Mestalla (València)

-Pel teu cinisme, per la nostra tolerància –bevem-. Què hi ha de divertit en el tema de Mestalla?

-Tu recordaràs que Paco Roig, que era el màxim accionista, va vendre les accions.

-Féu un bon negoci.

-El millor de tot és que ell no se les volia vendre, s'entestava a presidir de nou el València. Foren unes reunions a tres bandes: els constructors, la banca i Paco Roig. I la Generalitat d'àrbitre parcial: amenaçant Roig que les venguera.

-Per què?

-A ell no el podien dominar, té un caracter particular. Necessitaven un tio obedient. Roig no es duia bé amb l'alcalde. A més, era partidari d'una reforma de l'estadi. Els altres volien un camp nou, una operació especulativa grandiosa i, sobretot, el volien lluny, que no participara en res...

-Estaves present?

-Estava prop.

Ho has d'entendre. Si parles amb un negociador com Albert no et donarà tota la informació. Vaig insistir, però:

-¿Tan prop com per escoltar el contingut de les reunions?

-M'agrada com fan l'esgarraet ací.

No era una ironia, fou la manera d'indicar-me que només em facilitaria la informació imprescindible. Menjàrem una mica, beguérem.

-Et deia que fou divertit, perquè Paco Roig, gran actor, tot siga dit, no se n'eixia ni un centímetre del seu discurs: Senyor president, la meua il·lusió és presidir el València, és la il·lusió de la meua vida, etc.

-Em puc imaginar la trobada.

-Cada vegada que pronunciava la paraula «il·lusió», les accions pujaven de preu. Com que sabia que no el deixarien presidir el club, jugava les seues cartes. Cabut com és ell, una reunió darrere de l'altra, resistint la pressió. Enorme, d'altra banda, però en eixe ambient es trova com un ànec a l'aigua. [...]

-A la fi van ser determinants amb Roig: o vens les accions o no hi haurà estadi nou. Llavors es va marcar una fallada de pòquer. Mirà fit a fit el representant dels compradors i li amolla: vos compre les accions a tres-centes mil pessetes cadascuna.

-Quina atrocitat de fallanca!

-Pensa que el primer paquet d'accions que va adquirir les va comprar a nou mil pessetes, però la magnitud del negoci posterior era tan extraordinari que no l'hi haurien venut ni pel doble.

-¿Quant calcules que podien guanyar amb la venda de Mestalla i la construcció del nou estadi?

-Només en la venda de Mestalla al voltant dels cinc-cents milions d'euros. Conec els números. Ara bé, coneixent l'afició que tenen als sobrecostos, la construcción de l'estadi hauria sigut espectacular. En les obres de Florentino Pérez i Santiago Calatrava sembla que en són especialistes. Saps què és un alfarrassador?

-El paio que compra les taronges a ull.

-Doncs això mateix sembla que feia el presumpte arquitecte en el projecte de les obres. Calculava a ull i allà vas, cabàs!

-Què pretenien fer en els terrenys de Mestalla?

-Vuit edificis.

-Alts.

-Altíssims. L'alcalde tenia previst canviar el Pla d'Ordenació Urbana, els solars passarien d'equipament esportiu a zona edificable. Little Hong Kong, en deien de conya. Roig, amb aquella fallanca de pòquer, augmentava el preu de les seues accions.

-Li va eixir bé.

-Jugava amb l'avantatge que a un dels compradors se li'n va anar el morro. Abans de les reunions, li va preguntar a un amic de Roig si vendria les accions. Segur, contestà l'altre. Llavors, per fer-se l'espavilat va enviar-li a través de l'amic una oferta extraoficial molt bona. Roig va negociar a partir del doble d'este preu. Mires per on ho mires li ho posaren en safata de plata. No els importava regalar els diners, donat que el projecte de guanys era fabulós. De cap de les maneres li deixarien el poder social del València a les seues mans.

La cambrera va portar les braves.

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Indret: Estació del Nord (València)

El primer que cal dir de l'Estació del Nord és que està situada al centre de la ciutat. Només per veure-la paga la pena visitar València. Fou dissenyada per l'arquitecte Demetri Ribes i construïda entre 1906 i 1917. Per a mi és un dels monuments més emblemàtics, juntament amb l'edifici del Banc de València, en pau repose. No em canse de contemplar-la. Ho faig de tant en tant. Si fa no fa transite pel seu interior unes cent vegades l'any. Els trens de rodalies són l'opció de transport més eficaç i ràpida entre els pobles de l'Horta Sud i la ciutat. Estèticament, la façana és espectacular. Els ciutadans curiosos tenen temps de sobra d'admirar-la, ja que l'esplanada sovint és el punt de cita de la gent que arriba a València. Al vestíbul, una planta rectangular, destaca l'ornamentació amb ceràmiques, trencadís i un mosaic. L'Estació del Nord aviat complirà cent anys d'antiguitat, però el trencadís aguanta ferm (hola, Calatrava).

A més, l'estació és un bon observatori sociològic. Els diumenges a la nit, onades d'estudiants de les comarques arriben a la ciutat després de passar el cap de setmana amb la familia. Baixen del tren amb motxilles i maletes que guarden la roba neta i endreçada; potser amb la mateixa maleta que faran servir per emigrar quan acaben els estudis. Van en grup, riallers i despeocupats. Són joves amb la fe encara intacta.

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Indret: Mercat Central (València)

Els voltants del Mercat Central és una desfilada incessant de persones. És dels llocs més transitats de València. El mercadet ambulant i les nombroses botigues del barri antic ho propicien. Ensopegues, literalment, amb turistes russos amb la cara de no entendre res o d'indiferència escoltant les explicacions d'una guia que els recita la història de la llotja de la Seda. La guia assenyala els detalls de la porta principal obviant les escenes més explícitament sexuals, com ara les dues figuretes practicant un seixanta-nou, en la meua opinió bastant correcte.

El Mercat Central em recorda l'anècdota de Uiso Alemany, pintor que va convidar un col·lega cubà a visitar la ciutat. El caribeny va patir una lipotímia en observar la varietat de productes que s'hi exhibien. L'home mai s'havia topat amb un espectacle gastronòmic d'aquestes dimensions. Tanmateix, a mi no deixa d'impressionar-me l'estructura metàl·lica, l'enorme espai ample i lluminós.

Abans d'allargar-me al punt de la reunió aprofite l'avinentesa per comprar papaies, tomates raf i xirimoies. Al fons, a l'esquerra, està el Bar Central. Una barra rectangular oberta pels dos costats. Albert, el Negociador, m'espera assegut en un tamboret.

-Ja has carregat– m'indica la bossa.

-Productes que són dificils de trobar al poble.

Deixe la bossa a terra i encaixem.

-Però en canvi -diu- teniu un aire més net. Mai no he comprès que un tipo es compre un pis a la ciutat per tres milions d'euros. Quan baixa al carrer respira la mateixa merda que el més desgraciat.

-Supose que la diferència està en el pis.

És un home elegant, l'Albert; de la meua alçada, amb unes ulleres de pasta marrons fosques, una mica voluminoses, que destaquen en la cara, prima i allargada amb l'indici de no prendre el sol per prescripció medica.

Ullem la carta i triem esgarraet amb bacallà, aladrocs marinats, braves, croquetes de pollastre rostit i una botella de vi negre autòcton. Li ho demana a la cambrera.

-Així doncs -expulsa amb esbufec les paraules-, vols saber detalls de l'operació Mestalla.

-Sembla interessant.

-És divertit.

Ens porten el vi i l'esgarraet amb bacallà. Encara hi ha poca gent a la barra. Albert, al·lèrgic a les companyies alienes, ha elegit la punta, on només hi poden seure dos.

Serveix les dues copes de vi.

-Salut  -li dic.

-Per València -fa ell.

-No tinc res a agrair-li.

-Perquè no has sabut aprofitar-te'n. Sóc d'un poblet de la Rioja. Este estiu farà vint-i-un anys que vaig vindre. He après moltes coses a València, però me n'he quedat amb una: ací, la corrupció no és modus operandi sinó un modus vivendi. Sou molt tolerants. Disculpa'm el cinisme.

Vam brindar:

-Pel teu cinisme, per la nostra tolerancia –bevem-.

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Indret: Restaurant Civera (València)

Civera, un símbol de l'època dels diners fàcils. No s'hi podia entrar, aleshores, tret que reservares taula dos o tres dies abans, amb una clientela bàsicament del negoci de l'especulació, endrapant gambes amb polseres d'or als canells; individus cofois de comprovar que la vida no era tan complicada tal i com els pares, que havien viscut una postguerra, els havien explicat. Hi va haver un temps en què els notaris, les cases de prostitució de luxe i les marisqueries eren els pilars bàsics d'una festa que intuïen interminable.

Quina diferencia de tracte la del cambrer de la porta, quan abans et feien un gest indelicat, gairebé et barraven el pas, bo i indicant-te que el restaurant estava ple. Si els preguntaves quan tindrien una taula lliure, et responien amb el menyspreu d'una alçada de muscles. Ara tot són somriures i una educació que embafa; ara som «senyor»  i «senyora». És una nit entre setmana, poca gent. Ens fa triar el lloc i elegim una taula buida de clients al voltant. Asseguts, Magda m'agafa la mà:

-Gràcies, Marc, però no calia tant.

Li allargue un paquetet amb un llacet polit. L'anime a obrir-lo. Ho fa lentament, amb la curiositat d'un xiquet la nit de reis. Descobreix les arracades. Li agraden d'allò més.

-Però Marc, què has fet!

-Només valen trenta euros.

-Ets únic per desfer els encants. És suficient amb el detall, i són molt maques.

-No volia que pensares que m'he arruïnat. M'ho puc permetre. T'ho conte, però abans demanem.

El cambrer estava prop, somrient. Devia estar emocionat per la tendresa de l'escena. Li faig un senyal amb un dit. Ve sol·lícit. Magda em diu que demane jo.