Vuitanta-sis contes

Quaderns Crema - 2008 - Barcelona

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Plaça de les Olles (Barcelona)

Ara us explicaré l'última: dimecres, a quarts de dues de la nit, era al Whisky Twist. De colzes a la barra, fumava, observava el prestatge amb les ampo­lles i tractava de llegir-ne les etiquetes, anònimes a la llum blava i vermella del local. Al fons de la sala ballaven. A l'entrada n'hi havia dos que movien bre­ga, i cada cop de puny n'engegava un contra la por­ta, fins que va sortir el goril·la i es va acabar el festi­val. Vaig demanar beguda, però no sé quina, ni a qui. Només recordo (i no puc recordar-ne gaire més perquè sembla com si tot el que em va passar més tard m'hagués esborrat la memòria precedent) que, quan em vaig girar cap a la dreta per mirar la pista de ball, vaig veure-la asseguda dos o tres tamborets mes enllà.

Bevia un suc taronjós. Duia els cabells llargs, fos­cos i deixats anar sobre les espatlles. De perfil, em recordava la Silvie Vartan, una Silvie Vartan more­na. Vestia una jaqueta texana (curta: Levi's), d'aquelles que ja no se'n veuen: destenyida com els pantalons. Ara no sé si, quan li vaig veure la carona, que semblava un mapa d'innocència, vaig pensar que era una queixalada prou atractiva per afegir al memorial d'infàmies o si em vaig sentir sobtat (¿emocionat, jo?) de trobar, després de tants anys, una noia vesti­da com vestíem una dècada abans. Em recordava una nòvia que em vaig firar una nit al Jazz Colón, quan el Jazz Colón era el Jazz Colón i firar-se una nòvia era seduir-la, captivar-la, tirar-se-la i abandonar-la al cap de tres quarts. Aquella noia em recor­dava les festes de tarda de diumenge, el twist, el màdison, sempre amb els papàs a punt de tornar del cine. Em recordava els Shadows, em recordava Jerry Lee Lewis, em recordava Michel Polnareff; em re­cordava a mi mateix, bojament enamorat d'una nina pigada.

Vaig lligar-hi conversa d'una manera innecessàriament dissimulada. (Innecessàriament perquè, avui en dia, les coses van tan ràpides que ningú no fa marrada i el sí o el no són immediats i definits.) Vam xerrar de banalitats, vam fer tombs pel Born, vam pendre xocolata prop del Parc, vam caminar Ram­bla amunt. Vaig deixar-la a la porta de casa seva sense haver-li tocat ni un cabell però amb el seu nú­mero de telèfon a la butxaca. Més que no pas un depravat, semblava un àngel de la guarda amb ganes de millorar nota. Em va fer por pensar que podia arribar a sentir-m'hi bé, fent aquell paper de bon minyó. Per equilibrar la balança, quan vaig arribar a casa em vaig haver de masturbar mirant fotos de bèsties (porcs, gossos i ases) que penetraven bocabadades damisel·les de cabells rossos tenyits: bé havia de mantenir la integritat! Amb una xinxeta vaig clavar el número de telèfon al costat de l'aparell. Li trucaria l'endemà. Igual que, de petit, abans d'adormir-me resava una oració, ara em vaig adormir repetint-me un cop i un altre que jo era un cràpula i ella tan sols una fita més, i calculant com seria de dissipat i cruel unes hores més tard.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Antic edifici de Harry Walker (La Maternitat i Sant Ramon) (Barcelona)

No n'estigui tan segur (fragment)

 

Amb una claredat absoluta, i encara que els llavis del senyor A ja havien deixat de moure's, l'I, a més, va sentir: «Es posarà content. Altres es passen la vida demanant augment de sou i aquest ho ha aconseguit de seguida. Els mesells sempre fan via.» L'I sentia clarament la veu del cap de personal, i no l'esverava veure-li la boca immòbil perquè, de feia dies, li passava sovint; no hi donava importància: creia que era una fantasia, com si, davant de cada cara que el mirava, jugués sense proposar-s'ho a endevinar què pensava. L'I no sabia ben bé quan havia començat tot allò. No feia gaires anys, sempre que anava en metro es distreia imaginant els pensaments de la cara silenciosa que li tocava al seient del da­vant. Que, últimament, els pensaments que llegia en els cervells de les persones concordessin sempre (tret de casos d'hipocresia socialment convinguda) amb les paraules que deien a continuació, no havia fet encara que s'adonés que ja no era ell qui provocava el joc, sinó que, inevitablement i sense proposar-s'ho, sentia els pensaments de qui tenia davant. Aquell mateix matí havia sentit com un client entrava a la botiga pensant de demanar «els pantalons negres que hi ha a l'aparador de la dreta». I, efectivament, el client havia demanat «els pantalons ne­gres que hi ha l'aparador de la dreta». La boca del senyor A s'havia tornat a obrir.

—Vull que sàpiga que l'empresa ha considerat convenient apujar-li el sou.

L'I es va quedar parat. Havia tornat a passar: sen­se que res ho presagiés, havia sabut que li anaven a apujar el sou. El senyor A pensava que l'I havia quedat mut per la sorpresa que li havia produït l'augment de sou, quan, en realitat, el mutisme era resultat d'haver-ho sabut abans que ell l'hi hagués anunciat.

«¿Per què no diu res, aquest sòmines?», pensava el senyor A.

—Moltes gràcies—va fer l'I.

—Hem considerat que, un cop superades les di­ficultats econòmiques que va patir l'empresa l'any passat, vostè es mereixia, per l'interès demostrat en tot moment, que li apugéssim el sou, ni que fos mínimament. I dic mínimament perquè, si bé les difi­cultats ja estan superades, la crisi encara hi és, i no es preveu que la puguem arraconar, amb l'esforç de tots, fins d'aquí a uns anys.

L'I va fer cara d'alegria, perquè considerava que era la cara que s'esperava que fes. No era home de gaires paraules i no sabia què dir. Va tornar a donar les gràcies.

—Res més, doncs. L'empresa espera molt de vostè. Confiem que aquest augment no sigui sinó un nou al·licient perquè s'apliqui més i més al treball de cada dia. Vostè és jove, i en aquesta empresa pot arribar lluny.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Plaça de Prim (Poblenou, Sant Martí) (Barcelona)

Els parents del difunt tornen a sortir dels cotxes. El fill del difunt proposa tornar a travessar la ciutat, sortir pel sud i, per l'altra autopista, la que circumval·la la ciutat, arribar al nord, al poble on hi ha el cementiri. El germà del difunt no hi està d'acord. Són al nord de la ciutat. És absurd tornar-la a travessar per, simplement, donar-hi la volta per fora i tornar prop d'on ara són. El que han de fer és no posar-se nerviosos i buscar l'avinguda que du a l'autopista. Ha de ser allà mateix, ben a prop: algun carrer hi ha de portar, per força. El conductor torna a entrar al cotxe funerari, els altres l'imiten, van fins al carrer següent, l'agafen cap a l'esquerra, i el següent també cap a l'esquerra, intentant trobar aquell carrer més ample que anava a desembocar al club de natació i a la platja. Però no hi ha manera d'arribar-hi i es troben, de cop, en una plaça quadrada. És una plaça que du el nom d'un general de fa un parell de segles, amb un gran arbre de tronc retorçat al bell mig, al damunt del qual dos nens juguen a fer caure l'altre, i on no va a parar cap carrer tret d'aquell del qual venen.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Cristal City (El Putxet i el Farró) (Barcelona)

Cacofonia (fragment)

 

Des de sempre, l'A havia sentit unes ganes boges d'agafar el carrer Balmes en direcció contrària a la permesa; bé per error (una nit de gresca, després d'haver-ho tancat tot) o conscientment (per trencar el mirall de la rutina). S'imaginava l'onada creixent d'automòbils, tot de colors fent un bull en les bo­ques indignades: llums atabalats desviant-se a dreta i esquerra per evitar-lo i, consegüentment, xocant els uns amb els altres: la catàstrofe més gran de la història: un caos concèntric que s'eixampla de car­rer en carrer, de barri en barri, de ciutat en ciutat, i s'obre d'un continent a l'altre, al mar...

Ara també les sentia, aquestes ganes. En canvi (i feia petar la llengua contra el paladar, per amagar­-se un tast verd, de fel), començava a baixar Balmes dins de l'ortodòxia més estricta: cap al mar; tot just deixava enrere la Rotonda. Havia pres gimlets a la falda de la muntanya, entre palmeres, assegut en gandules de lona color cru, just on l'últim tramvia del planeta fa el tomb i un pianista distret, mentre agonitza, s'entrebanca amb Three little words un cop i un altre, en un piano lluent.

A l'altura de l'estació del Putxet va haver de fre­nar: un semàfor bord. Va engegar la ràdio. Va moure el dial. Va trobar Benny Goodman i això el va dur a l'optimisme. Va apujar el volum. El semàfor va vi­rar al verd i ell va pensar en anilines. Va canviar de carril mentre travessava Mitre. Com trepitjant fulles seques, va accelerar. Davant per davant del bar llibreria Crystal City, va aparcar damunt la vorera. Va entrar al bar. A la barra hi havia una noia llegint re­vistes. De taules, només n'hi havia una d'ocupada. Va demanar un cafè, va tafanejar per les prestatgeries: hi havia des de tractats de geografia basca fins a enigmes de l'Egipte polsós. Va fullejar The last tycoon. Va beure el cafè a glopets. Va pagar llibre i cafè. Va sortir al carrer. Va passar la via Augusta en vermell.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Institut Emperador Carles (Sants) (Barcelona)

De seguida que l'examinador obre la porta, l'examinand de pell especialment pàl·lida entra a l'aula esquitllant-se entre el núvol d'examinands que s'embussen a la porta. Camina amb agilitat; s'asseu al primer pupitre buit que troba. Els pupitres són de fòrmica verda clara, amb les vores de fusta. A la superfície hi ha guixots fets amb bolígraf i incisions amb navalla, dues de les quals són obscenes. La fressa (que formen els grinyols de pupitres i cadires, i els comentaris) augmenta a mesura que entren més examinands; l'examinador els demana que sisplau (és un «si us plau» lent i imperatiu) s'asseguin sense fer soroll. Els examinands en fan cas fugaçment: el soroll minva durant uns segons però aviat torna a la intensitat anterior. L'examinador els dóna ara l'esquena: esborra de la pissarra algunes frases de la classe anterior, es gira (la fressa minva novament) i, quan tots són a lloc, baixa de la tarima, va cap a la porta de l'aula, la tanca, s'espolsa el guix que l'esborrador li ha deixat a les mans (gest que apaga els últims murmuris), i pronuncia dos cognoms. Dos dels examinands s'aixequen dels pupitres i hi van. A cada un li dóna un munt de plecs de fulls grapats; comencen a repartir-los. A mesura que avancen deixant un plec a cada pupitre, els alumnes forcen la vista per intentar llegir les preguntes, escrites amb lletra molt menuda, però cap no fa ni l'intent d'acostar-se el plec o aixecar discretament el primer full. No els toquen fins que, un cop repartits tots, l'examinador anuncia que poden començar. A l'uníson, gairebé cinquanta fulls ressonen a la sala. L'examinand de pell especialment pàl·lida inspira profundament, pren el seu plec, se l'acosta fins a tenir-lo just davant i, amb calma, comença a llegir. S'ha passat el cap de setmana amb els colzes a la taula, i ara que finalment l'examen ha començat se sent entre el defalliment i el desinterès. S'ha passat setmanes preparant aquest examen del qual, un cop més, depèn la continuïtat. Anys enrere hauria dit que era un exa­men crucial, però amb el temps ha après que tots els exàmens són crucials, fins al punt que un examen que no fos crucial no li semblaria, no seria, un autèntic examen. Acaba de llegir les cinc preguntes i respira tranquil. De les cinc, en sap quatre a la perfecció. Per tant, ja pot considerar-se aprovat, com a mínim. De cop es fixa que fa estona que tamborina al pupitre amb els dits de la mà dreta: tatatatatta tatatatatta tatatatatta... Gira els ulls cap als altres examinands i veu com tots estan neguitosos. La majoria escriuen de pressa; com si se'ls anés a acabar el temps, omplen un full rere l'altre, amb cara impàvida. N'hi ha dos que pensen intensament. Es nota perquè miren cap al sostre, amb el front corrugat; un d'ells mossega, a més, la punta del bolígraf.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Bar Santilari (Sants Badal) (Barcelona)

Noia  del Mehari (fragment)

Hi havia una distància tan gran entre aquelles dues imatges que se superposaven, ençà i enllà del vidre (una, el vell geperudet que pagava amb un duro el got de vi negre; i l'altra, tu, la noia daurada, d'ulleres fosques, aparcant el citroën mehari color taronja), que mai no hauria imaginat que hi entraries, al bar de fòrmica lluent on jo acabava el primer gintònic de la nit que acabava de néixer. Quan vas seure al tamboret, just al meu costat, vaig entendre, d'una manera boirosa, que de vegades el món roda com cal.

Vas demanar un martini blanc. Vas obrir el sarró, en vas treure un paquet de dunhill. Vas encendre un cigarret i feies volar cargols de fum blanc que es perdien per l'aire fred, cap al sostre emmoquetat de fosc. Ara seria estúpid tractar de recor­dar com vam començar a parlar-nos; no ho sé: potser un dels dos, tu o jo, va demanar foc, o va fer un comentari casual i va trobar un somriure obert, o un va mirar els ulls de l'altre, una càlida profunditat, tova.

Vam consumir gintònics i martinis a dojo: davant nostre es va anar formant un taulell d'escacs fet d'ampolletes transparents. Vam acabar també el tabac ros, i vam haver de comprar ducados, que era l'únic que hi havia en aquell bar inconcret, de silenci metàl·lic.

Al carrer, el cel era ja una taca fosca, i davant dels ulls se'ns obria una nit obliqua, atapeïda de punts de llum i colors i sons secs i flaires indecises. Vam pujar al mehari i vas dir que l'havies robat, cosa que em vaig permetre no creure, mentre mentalment us etiquetava: a tu com a nena de casa bona i el cotxe com a present d'aniversari ofert pel papà. ¿On vols anar?, va preguntar un dels dos, i l'altre va inconcretar un lloc amb un gest ambigu, va somriure, va acotar el cap, va inspirar profundament fent davallar l'alcohol fins a les clavegueres de l'estómac.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Xamfrà Rosselló / passatge de Batlló (Antiga Esquerra de l'Eixample) (Barcelona)

Vida familiar (fragment)

L'Armand va entrar al taller corrent, fent el motor amb la boca i trepitjant els encenalls que hi havia per terra de manera que s'esqueixessin fent com més soroll millor. Va donar dues voltes al banc de fuster, va observar a la paret els xerracs, les gúbies, els serjants, els ribots, totes les eines perfectament endreçades, cadascuna al lloc que li corresponia (marcat per la silueta pertinent, pintada amb un traç més o menys matusser), i va enfilar el passadís, al fons del qual començava l'habitatge pròpiament dit. L'oncle Reguard tenia el taller al darrere de la casa i, encara que els grans sempre hi entraven pel davant, l'Armand s'estimava més entrar-hi pel taller. El fascinava que l'oncle tingués el lloc de feina just darrere l'habitatge. Ell, en canvi, vivia en un pis i el taller de fuster de son pare era en una planta baixa, a quatre carrers de casa seva. Als altres cosins els passava el mateix. De tota la família, només l'oncle Re­guard tenia junts habitatge i taller; una habitació petita hi feia de separació i alhora de quarto dels mals endreços. Venint del taller, immediatament després hi havia la sala, amb la gran taula, el llum d'aranya, les butaques, els passadissos i les portes de les habitacions.

Quan l'Armand va arribar a la sala ja hi era tothom, fent-se petons, rient, xerrant amb veu cada cop més alta, per fer-se sentir: son pare, sa mare, els cosins, l'oncle, les ties, els altres oncles i aquells cosins més llunyans, que de fet no eren cosins i si en deia així era perquè pertanyien a branques de la família tan allunyades que no sabia en quina categoria exacta classificar-los.

Van dinar, un àpat que va durar hores, i tot seguit va començar la sobretaula, amb el fum dels cigars que ho va anar envaint tot. Les ampolles de xampany buides anaven acumulant-se a l'habitació en­tre l'habitatge i el taller, les ties no paraven de tallar pastissos i els cosins més grans posaven discos. L'aire era espès i amb gust de xocolata. Els cosins petits (l'Armand, la Guinovarda, la Gisela, el Guitard, el Llopart...) van demanar permís per aixecar-se de taula i van córrer cap a l'habitació de l'Eginard, a jugar amb les casetes de fusta, amb teulada i portes, i finestres pintades de tots colors. Amb la porta de l'habitació entreoberta, l'Armand podia contem­plar, a l'angle del passadís, l'arpa. Era una arpa que l'oncle Reguard havia construït trenta anys enrere, i un dels orgulls de la família, perquè (deia sempre el pare de l'Armand) emparentava la feina de fuster amb la de luthier. Des que tenia memòria, l'Armand havia vist l'arpa a ca l'oncle Reguard, sempre al mateix lloc: al racó que feia el passadís quan girava. Li semblava més bonica que totes les altres arpes foto­grafiades o dibuixades que guardava a casa, en una carpeta blava, retallades de revistes: una arpa en mans d'un déu mitològic, una arpa sumèria acabada en un cap d'animal que no sabia identificar, un escut d'Irlanda, dues arpes noruegues (una acabada en un cap de drac i l'altra en un cap de dona amb els ulls embenats), i una arpa feta amb una branca d'arbre, amb Harpo Marx tocant-la.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Cocteleria Dry-Martini (Antiga Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

La força centrípeta (fragment)

L'home reprèn el camí. Li fa mandra (no és por: és mandra) tornar a casa perquè sap que, tan bon punt hi torni, no en podrà sortir. Opta, doncs, per retardar-hi el regrés. Prop d'on és hi ha una cocteleria que li agrada especialment, amb el terra i el sostre de fusta, i vitrines amb ampolles que cobreixen del tot les parets. Hi fa cap. De lluny veu el llum allargat que il·lumina la placa daurada amb el nom. Empeny la porta gruixuda i pesada, aparta la cortina de vellut vermell i, plop!, entra al rebedor de casa. Fa mitja volta i tor­na a obrir la porta: cada passa que fa per sortir-ne és una passa que fa per entrar-hi. Torna a fer mitja vol­ta, torna a obrir la porta, torna a sortir-ne i, doncs, a entrar-hi. Ja hi torna a ser.

Decideix provar-ho per la finestra. Hi acosta un tamboret, s'hi enfila, obre la finestra, s'ajup, surt fora. L'ampit és estret. Al carrer, els cotxes, petits. Efectivament, per la finestra ha aconseguit sortir de casa, i ara aguanta precàriament l'equilibri. Fa fred. S'hi està estona, calibrant què fer. Tampoc no és que hagi de fer res d'especial. S'hi està bé, fora. Si no fes tant de vent, encara s'hi estaria millor: ser fora vol dir, almenys, haver sortit de dins. Per no quedar-se quiet, camina a poc a poc pel relleix, d'esquena a la paret i de cara al buit, fins que arriba a l'altura de la finestra del pis del costat. Dins, la veïna ajuda el fill a fer els deures. Sempre l'ha entendrit veure escenes quotidianes a través de les finestres. Quan passeja pel carrer sempre està a l'aguait d'algun interior dels pisos més baixos. Un llum al sostre del menjador i dos caps en una taula, un tros de prestatgeria, un quadro, algú que seu en una butaca. Ni tan sols pren en consideració la possibilitat de trucar a la finestra de la veïna. Sap que, si truqués, la dona xisclaria, sorpresa i atemorida, encara que, quan el reconegués, li obrís la finestra. La dona el deixaria entrar, segur; no se li acut la possibilitat contrària: el coneix, sap que és el veí, no hi ha motiu perquè no pensi que si és a l'ampit de la finestra és per un motiu prou justificat. A més, és una xafardera que per res del món no es deixaria perdre una possibilitat com aquella. Però ¿què en trauria? Quan hi hagués entrat i decidís sortir del pis de la veïna, si ella no l'acompanyava, just sortir-ne entraria al seu pis sense que li calgués ni tan sols travessar el replà: només obrir la porta d'aquest pis obriria la del seu, i tornaria a estar igual. Opta per tornar enrere. Desfà el camí pel relleix, tan a poc a poc com l'ha fet. Aviat és a prop de la seva finestra. A punt de girar-se per entrar, s'adona que al carrer hi ha un grup de persones, petitíssimes, que el miren i l'assenyalen. S'esvera. Que el mirin així i l'assenyalin  només pot voler dir una cosa: que pensen que vol suïcidar-se!

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Carrer Provença,123 (Nova Esquerra de l'Eixample) (Barcelona)

Sense gaires esperances va tornar a intentar engegar l'escalfador. Va repetir cada acció un munt de vegades, sense èxit. Tip, va deixar caure un cop de puny sobre l'escalfador. Va recordar que, de petit, son pare feia anar un transistor japonès (el primer transistor que havien tingut) a cops de puny. Potser amb l'escalfador (si no japonès, francès) eren necessaris mètodes semblants. Va repetir el cop de puny, aquesta vegada amb més força. La llauna va grinyolar i li va semblar que la maquinària remugava. Esperançat, va repetir les operacions. Al moment de relâcher ce bouton, però, la flama s'apagava.

Hi va descarregar un tercer cop de puny, tan fort que la plaqueta on deia CHAFFOTEAUX ET MAURY va caure a terra. Es va esverar. Havia abonyegat la planxa i ara la remor era cada cop més forta. Allunyant la cara, va repetir les operacions en un estat d'ànim que barrejava l'esperança d'una nit sense fred amb la por d'una explosió. Aquesta vegada va guanyar: quan va deixar anar el botó, la flama s'hi va mantenir, petita i oscil·lant, com si fos la cosa més normal del món. Es va sentir molest perquè li semblava que devia haver fet alguna cosa malament, abans, si ara havia estat tot tan fàcil. Es va mirar la planxa abonyegada i va recollir la plaqueta. Va obrir els radiadors, un per un.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Carrer Provença,123 (Nova Esquerra de l'Eixample) (Barcelona)

Després d'afaitar-se, es va asseure davant de la màquina d'escriure. L'envaïa la ràbia: el dia abans s'havia passat tot el  viatge amb ganes d'arribar i, immediatament, començar a escriure. En canvi, des que havia arribat no feia més que barallar-se amb els objectes, sense poder escriure ni una ratlla. Confiant en una memòria massa feble, no havia pres no­tes de les idees que havia anat madurant al llarg del trajecte. I des que havia arribat a la casa, no havia aconseguit recuperar ni una sola imatge: tenia el cap en blanc i no sabia què escriure. Tots els radiadors funcionaven, ara, a cent: l'aire s'omplia d'una escalfor exagerada. Va encendre un cigarret. Va comen­çar a teclejar gairebé sense saber què. Però de segui­da va saber què havia d'escriure: precisament aquell seguit de mesquineses que l'angoixaven des de feia vint hores. Les línies li sortien a raig: «...Havia estat un viatge més cansat que de costum, com si tothom anés enderiat a crear dificultats innecessàries...» Es va aturar: feia un sol flamejant. Suava. Es va treure el jersei, va anar fins a la galeria, va apagar l'escalfador. No va tenir por que aquell gest fos irreversible. A la taula, va llegir altre cop el que havia escrit: «...va intentar novament engegar l'escalfador. Va pitjar el botó fins al fons, el va girar cap a la dreta, el va deixar anar...» Ara sabia que com més ratlles escrivís més segur se sentiria. Havia d'escriure-ho tot: des de la sortida de la ciutat fins a l'arribada del barbamec; encara més: fins aquest precís moment que, reintegrat tot a la normalitat, s'asseia davant de la màquina i trobava el desllorigador. Només quan s'hagués buidat de tota la nosa podria començar a es­criure allò pel qual realment havia vingut a aïllar-se; i totes les idees que 1'havien bombardejat durant el viatge apareixerien en un ordre perfecte: sense cap esforç ompliria de llesques denses els fulls de paper de la pila dreta; i, quan els hagués omplert tots, baixaria al poble i compraria una ampolla d'alella per acompanyar l'immillorable jambalaia que es prepararia per celebrar-ho. De cop, però, una tecla de l'olivetti va saltar enlaire, en un bot acrobàtic. En qüestió de segons, la màquina es va desencaixar: va quedar reduïda a una pila de cargols, barretes i molles.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Plaça del Castell (Maçanet de Cabrenys)

Fa una hora que el mentider compulsiu és a la terrassa, deixant-se escalfar pel sol. És una sensació agradable després d'un hivern fred, però arriba un moment que tant de sol el mareja, es cobreix els ulls amb la mà, s'aixeca de la gandula, entra a casa, es posa la camisa i l'americana i surt al carrer. Mentre travessa l'esplanada, contempla l'automòbil abandonat des de fa dos anys al costat del camp de futbol, ja sense rodes ni portes. ¿Per què no se l'enduen d'una vegada i en fan ferralla? Una garsa vola a tocar del cementiri. Gira a l'esquerra i pren el car­rer llarg i costerut.

Passa per davant del bar que hi ha a mig carrer; a punt de deixar-lo enrere, s'atura. Dubta un moment si entrar-hi o no i finalment es decideix: empeny la porta i deixa anar un «bon dia» genèric, que tant serveix per l'amo com pels que juguen a dòmino en una taula. Es recolza a la barra i demana una cervesa. El cambrer l'hi serveix i, inevitablement, li pre­gunta com va tot. El mentider li contesta que bé i fa un gran glop de cervesa. El bigoti li queda blanc. Per la ràdio, lleugerament mal sintonitzada, se sent una melodia vibrant, puntejada d'expressions que habitualment se solen usar per manifestar dolor. Durant una estona observa la partida de dòmino.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Plaça de la Vila (Maçanet de Cabrenys)

Vida de profetes (Fragment)

 

I

 

L'home es lleva amb els ulls il·luminats, respirant agitadament i amb una resolució: revelar al món el que li acaba de ser revelat. Es frega els ulls; la reve­lació continua nítida, davant seu. Fins aquell moment li hauria estat difícil acceptar que pogués, de cop i volta, convertir-se en profeta. Ara, en canvi, es troba assumint-ho amb la fe i la fredor que hi escau. Amb les trompetes encara ressonant-li al cap, baixa les escales a correcuita i en pijama (la seva missió és massa gran per detalls fútils com buscar uns pantalons, una camisa, una jaqueta) i, d'esquitllada, veu la dona a la cuina, preparant l'esmorzar, i el nen al bressol, plorant a brams. La dona se sorprèn que s'hagi llevat tant d'hora. L'hi diu, però ell ja no pot sentir-la perquè està obrint la porta i sortint al carrer, decidit a anunciar el que li ha estat revelat. Arri­ba a la plaça, veu un Volkswagen Passat verd aparcat al costat del forn i s'hi enfila. Serà el púlpit perfecte. Les quatre persones que han sortit de casa a buscar pa, coca o llet per esmorzar (ben abrigades, i amb bufanda i barrets calats) se'l miren entre lleganyes. El pijama que du és blau cel, amb ratlletes grises; el vent l'hi arrapa a la pell i li glaça els ossos. Sense perdre temps inspira profundament, branda un dit, obre la boca, es fixa en les cares emmandrides de les quatre persones que se'l miren (hi ha un home que rosega un crostó de la barra de pa que du sota el braç) i es queda en blanc. ¿Què havia de profetitzar? No se'n recorda.

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Restaurant Tenlí (Maçanet de Cabrenys)

Això passa un diumenge radiant del mes d'abril, en un restaurant d'un poble situat a la falda d'una muntanya al cim de la qual encara hi ha neu. A l'hora de dinar, amb la majoria de taules encara buides, arriben dues parelles, més a prop dels seixanta que dels cinquanta. Un dels homes entra al menjador llegint amb gran interès un diari esportiu. És evident que vénen sovint al restaurant, perquè saluden la mestressa amb molta confiança, es besen a les galtes i parlen del temps que fa que no s'han vist. «Des d'abans de Setmana Santa!», fingeix sorpendre's una de les dones. Després parlen dels filis. Segons sembla, tots estan bé. Conclosa la conversa, la propietària (sempre somrient) els indica quina taula els ha reservat. És una de rectangular, a una banda del menjador. Una de les dones escull un dels seients a tocar de la paret, i l'altra el que hi ha davant. Els marits, doncs, quedaran també cara a cara però a tocar del passadís.

I aleshores, mentre encara estan drets i es treuen les jaquetes, sense voler una de les dones dóna un cop de màniga a la forquilla, la seva, que cau a terra sense fer soroll perquè, tot i que hi ha poca gent al menjador, el fil musical ho cobreix tot, i a més se senten veus que vénen de la cuina. La caiguda de la forquilla ha passat desapercebuda als altres tres. L'altre matrimoni ara està girat cap a la paret, i contempla un quadro on es veu un camí vorejat de xiprers en un matí groguenc, i el marit de la dona que ha fet caure la forquilla a terra continua concentrat en la lec­tura del diari esportiu.

De manera que, amb un gest ràpid, la dona s'ajup i recull la forquilla. Però, per comptes de deixar-la en un costat de la taula perquè el cambrer l'hi canviï per una altra de neta, agafa la for­quilla del seu marit, la col·loca on era la d'ella, i la que ha recollit de terra la posa a l'esquerra del plat d'ell, al lloc on era la forquilla que ara ella s'ha apropiat. Llavors s'asseu. A continuació s'asseu el seu marit, dóna per acabada la lectura del diari i el doblega.

Els observo fascinat. ¿Per què no ha demanat al cambrer que li canviï la forquilla? Si no li importa que hagi caigut a terra, si no considera inadequat utilitzar-la encara que s'hagi embrutat, ¿per què no l'ha deixada on era, al costat del seu plat?

Autor: Quim Monzó i Gómez
Indret: Western Saloon (Lloret de Mar)

Em desperto a les nou i en­cara no és negra nit, baixo al carrer i me'n vaig al bar de les hamburgueses, a marcar-me'n una amb càtsup i ceba i una volldamm. Que putes!, amb la calda que fa i ells amb la samarreta blanca amb les aixelles suades i la gorreta al cap, dalt de la cabelle­ra immensa, tota bruta i rinxolada i fins a l'esquena, una cheeseburger, please, me la menjo amb dues queixalades, després me'n vaig; són les deu i camino entre el riu de gent que comença a omplir-ho tot, i em fico en una sala d'esports i faig dues partides al millon, però a la segona no tinc sort i a la primera bola he fet falta, tilt!, i me'n vaig al bowling, al bar del bowling, vull dir, i em prenc una altra cervesa, crrrrrrrrrc!, el soroll relliscós de la bola, acostant-se cada cop més, plopft!, crroooooc, i ja m'avorreix tot això, així que foto el camp i em compro unes french fries en un bar blanc, de formica (¿o es fòrmica?) i plàstic, i me les vaig ficant a la boca, assegut en un banc del passeig, de cara al mar amb la samarreta nova i suada (més que res a les aixelles) que em vaig comprar, de color vermell, ahir; i em miro el cel, tan gran i fosquíssim i ple de punts blancs groguencs, en fi, filosofies ara!, llenço la capseta oliosa on hi havia les fries i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, ¿què hi ha?, el Perlanca que va de passeig, amunt i avall, ¿què, anem al Western Saloon?, sí, i el soroll (música) que et cau al damunt és massa, too much, que diuen els poliglots, i anem cap a un racó i seiem i és ple de peluts i ties boníssimes, més fredes i distants que l'hòstia, i el cambrer, un de ros, two beers, what?, two beers!, two beers!?!?, yeah!, tant se val que parlis o cridis, ni se't sent, el merder tan consi­derable, i la música, Rolling Stones dels vells temps, tio, picar de mans per seguir el ritme, un Chuck Berry del 58, reserva carta blanca, mmm, bé, doncs, ens porten les beers (trenta peles and five for the boys a la que et despistes), ok, començo a estar a to, bffff, vacances somiades, una tia que està començant a ballar, ooh, rossa, cabells llisos i suaus, ulls com pous, llavis com matalassos i el mamellam que s'esvera a cada contorsió, fins que arriba el goril·la, això no és una boîte, ja ho sabíem, tio, doncs no es pot ballar i la tia s'atura, un rictus de frustració li travessa els matalassos, a fotre's i a seure i a beure més cervesa, fins que sortim i ens despengem per un carreró petitó i em foto de lloros contra un arbret: senyal inequívoc o així d'una very interesting col·locació, paperina o gavardina, i m'assec.