Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La ruta literària per Mataró és una iniciativa de divulgació cultural i patrimonial de l’Ajuntament de Mataró, elaborada en col·laboració amb la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Se suma a les ja existents a Roda de Ter, Balaguer, Argentona, Ripoll i Viladrau. La literatura s’enllaça amb llocs patrimonialment destacats de la ciutat recreant-ne els batecs passats, és a dir, parla en nom dels llocs, fent així un gran servei a la memòria col·lectiva de Mataró.
Els textos que componen aquesta ruta corresponen a autors de diverses generacions: des de Josep Pla i Salvador Espriu, passant per Josep Punsola i Antoni Comas, fins a Manuel Cuyàs i Care Santos, entre molts altres.
Alguns indrets d’aquesta ruta es poden trobar també al volum Comarques barcelonines, número 1 de la Geografia literària dels Països Catalans (Pòrtic).
Creada inicialment per Llorenç Soldevila, ara, en record seu, queda senyalitzada en els indrets mataronins, amb plaques que, a més de la numeració i un breu reclam literari, contenen el senyal QR per poder accedir a Endrets.cat, lloc web on el visitant trobarà tota la informació, textos i material complementari.
L'edifici barroc primitiu del que avui és l'Ajuntament de la ciutat havia estat l'hospital. El 1867, l'arquitecte Miquel Garriga i Roca li atorgà l'aire neoclàssic que encara conserva. De la façana destaquem el medalló amb l'efígie d'Antoni Puigblanch (Mataró, 1775-Londres, 1840) famós entre altres obres per La Inquisición sin màscara (Cadis 1811-1813), traduïda a diversos idiomes. És també autor de diverses obres en vers, la més reconeguda de les quals, "Les comunitats de Castella", és una de les primeres mostres de romanticisme en la nostra llengua. Podem llegir-ne dues estrofes que enalteixen l'idioma del país en un sentit identitari fent evocació dels orígens de la nació, dels trobadors, de l'expansió de la Mediterrània amb els almogàvers..., tot per justificar la legitimitat d'usar-la ell en una empresa noble per exaltar les llibertats i el bon govern. Per la seva banda, Manuel Cuyàs ens fa una descripció detallada dels elements més característics de la façana de l'edifici.
Mostrar indretLlenguatge és tal, aquest, que del mateix usaren,
del francès Carlo Magno los cortesans complots,
i els destres catalans amb ell se gloriaren,
que del Jònic solcant, i de l'Egeu, los flots,
duenyos foren d'Atenes, prole dels que donaren,
recordant de la pàtria los carinyosos mots,
del riu Segre lo nom a los sicans feacs,
i de l'Ebre, al que banya los camps fèrtils dels tracs.
En ell també escrigueren los gaios trobadors
amb noble pensament i amb més noble porfia,
a les muses tornant ses florides verdors
que la dalla del temps martxitada tenia;
dels paladins les guerres, i quiscun sos amors,
amb ses arpes d'argent cantaren nit i dia.
Altre assumpte més noble cantar jo emprenc, més lluny
porta son vol ma ploma: trompa major jo empuny.
La façana té una porta amb dovelles espectacular, mig escapçada per una balconada de molta autoritat i presidida per un escut de la ciutat. A banda i banda, dintre d'unes fornícules, hi ha dues escultures degudes a Josep Santigosa, el mateix autor de les imatges originals de la façana de Santa Maria, que representen les virtuts de la Prudència i la Justícia. No són d'una factura extraordinària però personalitzen més que cap altre element la façana de la casa de la ciutat. a la part superior de les obertures del balcó, tres medallons fets segurament pel mateix escultor recorden tres mataronins il·lustres: el bisbe Creus, Damià Campeny i Antoni Puigblanch, representatius de la religió, les arts i les lletres. Dalt de tot de l'edifici, sobre la cornisa, hi ha uns escuts voltats d'elements que evoquen les activitats econòmiques de la ciutat: la pesca, l'agricultura, la indústria. Els que fan referència a la pesca també es troben al capdamunt del mercat de la Peixateria, obra del mateix Garriga i Roca. Els escuts i els elements simbòlics de l'Ajuntament es cobreixen amb una gran corona reial i són el punt d'arrencada dels pals de les banderes. Un remat lleugerament wagnerià per un edifici amb vocació classicista.
La plaça de l'Ajuntament és un espai guanyat poc a poc a la ciutat vella, amb l'enderroc d'antigues cases. Avui és un rectangle de gran relleu presidit per la façana moderna de l'Ajuntament i que té en una de les bandes l'únic edifici renaixentista de la ciutat que alberga el Museu Comarcal, descrit per Cuyàs.
Mostrar indretPrimer de tot, cal situar-se a la Plaça de l'Ajuntament i entrar a l'edifici del Museu Comarcal. Si aquesta casa fos buida, si no guardés les restes més autèntiques del passat mataroní, seria igualment aconsellable de travessar-ne el portal. La casa és l'únic exemplar d'arquitectura cinccentista de què Mataró disposa. És una baluerna sòlida, no gaire alta, que segueix el model exacte de les cases pairals catalanes. La porta és adovellada. A la planta baixa, una sala espaiosa permet l'accés a les habitacions que s'obren a banda i banda. Al fons, una escala puja fins a la planta noble la qual imita, pas a pas, la disposició del pis inferior. A sobre hi ha unes golfes amb el sostre inclinat. Aquí dins va portar peücs el ciutadà honrat Jeroni Serra i Arnau al segle XVI. Com que ser ciutadà honrat no era llavors una cosa qualsevol, l'home va guarnir la llar amb finestres amb frontis, portes i escales de granit treballat, enteixinats que diuen mireu-me. Els amics del senyor Serra devien quedar amb la boca de pam. Al llarg dels segles la casa va patir vicissituds de tota manera -va arribar a ser establiment de dispesa- fins que al final, l'any 1915, l'Ajuntament la va comprar per convertir-la en Museu.
Punt neuràlgic de la ciutat vella, plaça desproporcionadament petita comparada amb el colossalisme de la façana de la basílica, adossada el 1861 a la primitiva. Manuel Cuyàs en fa una descripció evolutiva des de l'època dels romans i, sobretot, en destaca el protagonisme indiscutit en dos dels actes més populars de les Santes, festa major d'estiu de la ciutat.
Mostrar indretSanta Maria. L'imant de la ciutat vella. El carrer Nou, el carrer que duu a Santa Maria per antonomàsia, serpenteja d'una manera que sembla que quan arriba a la plaça de davant l'església on mor hagués d'entortolligar-se com un remolí al voltant d'un eix central. És la força centrípeta, tel·lúrica, atàvica, del temple de Santa Maria. Tots els carrers que duen a Santa Maria, totes les places i cases que hi són a tocar semblen xuclats o agafats en un puny pel temple imposant. Santa Maria és un imant sota el poder del qual es va muntar una ciutat. Tots els carrers de la ciutat antiga van a Santa Maria. A la ciutat antiga, sempre ets a Santa Maria.
Els romans van aixecar aquí, en la cota més elevada del terreny proper a mar, un temple propi que més tard es va cristianitzar. Més tard encara, el temple va agafar fisonomies diverses, d'acord amb els estils arquitectònics de cada època i les possibilitats monetàries dels mataronins. El temple actual visible és barroc, amb reminiscències gòtiques i amb afegits més moderns. Cada època i cada generació ha rendit tribut a un edifici que, pel fet de ser el més antic de Mataró, pel fet d'haver servit de guia espiritual, de lloc de defensa, d'orgull patriòtico-artístic local, de compendi de la història, fa valer la seva condició sobirana en tants sentits.
Hi ha quatre punts bàsics per contemplar Santa Maria des de l'exterior. Un, el més comú però no el més estimulant, consisteix a situar-se a la plaça, davant la façana principal. La façana, com hem dit, és una obra del segle XIX de Josep Simó i Fontcuberta i Jeroni Boada. Les escultures originals -arrenglerades al conjunt de fornícules superior- són de Josep Santigosa. Les de les fornícules inferiors, que substitueixen les que es van destruir durant la guerra civil, són obra recent de Jordi Puiggalí. És una façana fada, poc agraïda, que no fa justícia ni a les magnituds ni a la categoria artística del monument. De totes maneres, és el millor observatori del campanar: gòtic, amb gàrgoles, fins a mitja alçada; decididament barroc al capdamunt. La plaça té dos dies de visita inexcusable. L'un és el 26 de juliol a les dues del migdia, quan les campanes interpreten la barram i la repicada, els dos sons d'anunci de la festa major, típics de Mataró. L'altre és l'endemà, al migdia, a sortida d'ofici. En aquests dies i a aquestes hores, les campanes de Santa Maria treballen a tot rendiment i demostren que el campanar és un element en plena vigència i que amb acompanyament musical els paisatges arquitectònics tenen un altre color i atractius afegits.
Els orígens de la basílica de Santa Maria es remunten a mil anys enrere. L'estructura actual va ser construïda al segle XV, amb successives reformes i ampliacions en els posteriors, especialment en el XVII, quan el temple es reformà totalment en una sola nau, espaiosa amb dos creuers, d'estil renaixentista. El campanar, tal i com documenta Joaquim Casas ha estat fins a dates molt recents la construcció més alta de la ciutat. De dalt estant, si s'hi pot accedir, se'n té una visió panoràmica i global i és el millor lloc per llegir el text seleccionat del publicista.
Mostrar indretEl campanar de Santa Maria és la construcció més alta de la ciutat i de tot el Maresme. Anterior a l'actual façana del temple, que és d'una infelicitat total, constitueix la peça més característica de tot l'exterior basilical. Per a ascendir-hi, cosa que no han pas efectuat gaires mataronins, cal primer enfilar-se per una inacabable escala de cargol que, de baixada, fa basarda. En el pla del cor, on avui hi ha instal·lat el gran orgue, l'espiral s'acaba. Aleshores cal pujar per una estretíssima i enrevessada successió de graons que menen al campanar pròpiament dit, o sigui allà on pengen totes les campanes grosses i petites que són utilitzades per als tritlleigs. Un balcó, altíssim, que dóna a la plaça del Rei, permet al campaner, quan no té feina, desdejunar o llegir el diari amb tranquil·litat, lluny dels sorolls del món urbà, que allà dalt hi arriben molt colats. Encara, però, la torre s'enfila més amunt. Dalt de tot, on hi ha el terrat de les campanes de les hores, una barana de pedra permet recolzar els braços i encarar-se a tots els angles del panorama, que és vastíssim.
Enlloc, dins la ciutat, no es troba un mirador de tanta altura.
El Maresme exulta, per l'abril. Les èpoques de l'any que més li escauen són la primavera i la tardor. L'hivern, tan ple de freds, xalocs i llevantades, resulta inhòspit, humit, malagradós. L'estiu, no obstant la mar, té massa foguerades. En canvi, la tardor, calmosa i tota lleu, com dona gràvida, patina camps i plans, turons i serralades, d'un hàlit de dolcesa incomparable. Quan se'n va el sol a jóc, les ombres amoroses s'ajeuen extasiades pels conreus, tots grassos i barrocs, i pel fullac que cau de les pinedes. Si sona alguna esquella prop d'un rec, tremolen les verdures, admirades. L'autumne és arrel, i tronc, i saba. I és púdic, com xiprer. Si aneu, pels volts de Sant Narcís, cap a Cirera, o cap a can Xerrac, la terra us donarà, tota agraïda, amb rovellons i tot, la forta bafarada de la vida que l'omple, sota els clots, per les dreceres, pels cims i els vessants, amb plenitud total. La primavera és joia, però d'aquella fugissera, femenina, com ària de Mozart. No obstant això, escau bé a la comarca, vestida amb collarets i farbalans de raves, enciams i cebes tendres. Quina miranda més superba, el campanar! A llevant, es veu a primer terme l'enorme baluerna de l'Hospital, les cases i les fàbriques dels verals del Ravalet i de l'Havana í, més enllà, la carretera de França i la línia del tren que es perden vers el cap de morro de Llavaneres. La mar, d'un blau marí que encanta, llepa tot aquest tros de geografia. Més lluny, es perfilen els espigons del port d'Arenys i, encara més enllà, la silueta adés negrosa adés blavissa de les muntanyes de Calella.
L'interior del temple és essencialment barroc amb dues mostres excepcionals, l'altar del Roser, i sobretot, la capella de la Mare de Déu dels Dolors. Per aquest motiu és el lloc idoni per a llegir un fragment La singular i admirable victòria de Lepant, poema èpic del mataroní Joan Pujol, que va viure a la segona meitat del segle XVI i va morir després del 1603. També hi escau la lectura d'un text de Manuel Cuyàs que recrea la basílica plena de gom a gom arran de la Missa de les Santes.
Mostrar indretL'any mil cinc-cents sobre setanta-u,
al jorn setzè del mes qui es diu setembre,
partí del port, sens nigun perill tembre,
lo General, qui no té par nigú,
portant amb si tot lo rovell de l'ou,
per expugnar les gents cruels i feres,
dins molts vaixells qui es nomenen galeres,
qui suma fan de dos-centes i nou.
Sens los predits, aporta més avant
sis grans vaixells nomenats galiasses,
qui sens temor per les marines places,
de port en port, amb ell van navegant;
i més avant, amb vint-i-quatre naus,
les quals no es són en lo combat trobades
per faltar vent, anant ben carregades
de tot mester, contra els inimics braus.
Sota la volta altíssima, dins la nau immensa del temple, el visitant no pot fer res més que arribar a conclusions pessimistes sobre la seva importància personal a la terra. L'interior de Santa Maria empetiteix el més pintat, l'individu més cobert de condecoracions i de poder. El dia de la festa major, l'església s'omple de gom a gom de gent que assisteix a ofici i escolta la Missa de les Santes, una composició musical per a orquestra, solistes i cor estrenada l'any 1848 pel seu autor, mossèn Manuel Blanch, que constitueix un dels monuments principals de la ciutat i una de les misses cantades més originals de totes les que es puguin trobar. Doncs bé, tot i que tots els bancs de l'església i tots els altars laterals i tots els racons estan ocupats de gent, tot i que l'altar és ple de capellans i les primeres files d'autoritats i que les notes musicals omplen l'atmosfera, la sensació d'anorreament no amaina pas. Sobre les espatlles de tots els reunits cau el volum immens d'aire que la nau conté i, sobre el volum d'aire, com si hi descansés, la volta que tanca el temple.
L'any 1694, la Venerable Congregació de Nostra Senyora dels Dolors va adquirir una terreny al costat de l'església parroquial de Santa Maria, per a construir-hi una cripta funerària, una capella i una sala de juntes, voltada d'un banc adossat a la paret. La decoració de tot el conjunt va ser encarregada al pintor Antoni de Viladomat i, és, a hores d'ara, un dels conjunts d'art barroc més rics i més ben conservats de tot el país. Per a valorar-lo en el punt just va bé llegir aquest text de Manuel Cuyàs que detalla algunes les interioritats de l'obra arquitectònica i pictòrica.
Mostrar indretLa volta de l'interior impressiona perquè de voltes amples i altes com aquesta no en corren gaires. Però res a Santa Maria no deixa l'esperit tan en suspens com l'altar del Roser i, sobretot, la Capella dels Dolors. L'altar del Roser, barroc, excessiu, és l'obra mestra dels seus autors, Antoni Ribera i Lluís Bonifaç, i, juntament amb el retaule de Santa Maria d'Arenys de Mar, una de les obres més definitives a Catalunya d'aquell estil que si per una banda pot arribar a embafar per l'altra posa la pell en contacte directe amb aquell concepte tan difícil de definir que és el concepte de sublim.
La Capella dels Dolors constitueix un punt i a part. És l'obra arrodonida, completa, del millor pintor set-centista que Catalunya va veure néixer: Antoni Viladomat i Manald. La capella es troba a la dreta de la nau de Santa Maria, prop del creuer i paret per paret amb el Fossar Xic. Viladomat no solament va pintar les teles que hi pengen i els murals al tremp sinó que va aconseguir el somni pel qual avui molts arquitectes i pintors es desviurien: dissenyar-ho absolutament tot. Els marcs, les motllures, les portes, les talles, el rusc de la gelosia del cor i fins i tot la mesura de la llum que entra són elements pensats per Viladomat. L'execució de l'obra va demanar-li tanta feina que des de Barcelona on vivia i havia nascut va traslladar taller i ajudants a Mataró. Un dia una mataronina, Dolors Esmandia, es va enamorar d'aquell pintor que sabia retratar els àngels del cel. La parella es va casar i va anar a viure a casa dels pares d'ella, la masia quadrada i compacta que es coneix amb el nom de les Esmandies i que encara avui, una mica encrostonada i buida del tot, s'aixeca cap a la banda de la plaça de Granollers.
A l’Hort del Rector s’hi pot accedir des del carrer de Sant Francesc o des de l’altar del Roser. Dona pràcticament tota la volta a la basílica de Santa Maria. Des d’aquest espai es veuen els darreres de les cases del carrer de la Coma, on hi havia la funerària de la família de Toni Cabré (Mataró, 1957), que a Ombres de memòria narra fets que devia haver sentit explicar a casa seva.
Mostrar indretRaquel: Hi ha gent boja, saps... Gent que s’excita amb la sang. Se senten forts torturant els altres... Sembren la por fins en les persones més fortes. Jo aquells dies vaig veure la por en els ulls del rector, saps... Era un home acorralat. La seva fe no li servia per enfrontar-se a aquell terror. Li anava la vida.
Arxivera: Què en sap del rector? Quan el va veure?
Raquel: Va fugir de l’església per casa.
Lola: Sí?
Arxivera: Per casa seva?
Raquel: Efectivament.
Lola: Com va fugir?
Raquel: El pati del taller de la funerària, ja saps, dona a l’hort del rector. Des de l’església es pot sortir discretament i venir a casa. Va ser el vespre del 19 de juliol.
Lola: L’església estava segura.
Raquel: No! Amenaçada i ell corria perill. Des dels primers moments hi havia individus que intentaven assaltar-la. Al vespre, el rector s’escapa per l’hort. El tiet el va a buscar. Salta la paret amb una escala que li posem. Sopa amb nosaltres.
Lola: ...!
Raquel: Una experiència estranya. Vol mantenir la serenitat, aparentar que controla, però està nerviós, espantat... No és la persona serena que coneixíem. Beneeix la taula i sopem sense parlar gaire. L’avi li ofereix que es quedi, amagat.
Lola: He sentit que va estar a casa dels joiers...
Raquel: El rector patia també per nosaltres, els més joves. I per les relíquies de l’església.
Lola: Les relíquies?
Raquel: Les va dur el tiet pel juliol. Les va amagar al magatzem, entre els taüts.
Lola: Encara les hi teniu?
Raquel: Barrejades amb objectes diversos dels enterraments. L’altre dia van venir a fer un registre.
Arxivera: I les van trobar?
Raquel: El pare els va dir que eren ossos.
Arxivera: Cap mentida. Són ossos.
L'altre punt de visió recomanable de Santa Maria l'ofereix el Fossar Xic. És un racó essencialment pintoresc, on el temple es disfressa d'esglesiola rural. Santa Maria és una construcció polièdrica. Tan aviat ensenya un rostre imposant i luxós, de Pasqua Florida i de Pasqua Granada, com es vesteix de sac i es cobreix de cendres quaresmals. Les parets aparentment vulgars de mà esquerra -atenció a l'esgrafiat barroc, reconstruït, del capdamunt- amaguen el conjunt de la capella dels Dolors, el tresor artístic principal del temple i de la ciutat sencera.
Des del bell mig del carrer Puigblanch, mirant enlaire, Santa Maria ofereix una de les estampes més impressionants i a la vegada desconegudes. La capçalera del temple, imposant i compacta, capsulada, amb la punxa arrodonida per la teulada, emergeix a propulsió enmig d'un paisatge de cases. Santa Maria que per dins i per fora és una barreja d'estils arquitectònics i artístics, des d'aquí sembla un paisatge cubista i, segons com, futurista.
El nom li prové de ser segurament la primera i principal de les places que es constituïren en formar-se, cap al segle XIV, el casc urbà antic de Mataró. Sembla que la principal finalitat era la de servir de plaça de mercat o de vendre. Es troba presidida per la banda de llevant per la senyorial mansió dels Villalonga, que durant anys fou la seu dels jutjats de la ciutat. Al centre, s'hi troba un edicle allargassat, l'anomenat vulgarment "El tramvia", construït el 1894, obra d'un joveníssim Josep Puig i Cadafalch. Dos fragments de prosa, un de Joaquim Casas i l'altre de Manuel Cuyàs ens il·lustren detalladament de la vida a la plaça en dos moments molt diferents del segle XX.
Mostrar indretSeguint el curs del sol, la ciutat presenta a tret de mandró les altes cases del Mataró del set-cents, amb la Plaça Gran, bellíssima i proporcionada, sempre en perill de mort per donar gust a quatre botiguers de via estreta, i el laberint de carrers prims, ombrosos, que traginen a través dels segles noms tradicionals malgrat les successives posteriors nomenclatures. Carrers en els quals són fàcils de veure finestrals gòtics procedents d'antigues construccions i edificis aureolats pel pas de les centúries. El trànsit rodat per aquests barris és més aviat escàs, degut que l'amplada dels rodals és insuficient i minsa. Els carrerons de la Beata Maria, Don Magí, Santa Maria, Carreró, Palau, Pujol, Nou i Sant Cristòfol de vegades no són més amples que un parell de metres. Salvada la sobtada depressió del terreny per les Escaletes, els carrers de Sant Pere, Sant Joan i Sant Francesc de Paula són essencialment industrials i mariners. Aquí, la part baixa de la població agermana les monòtones remors dels telers que manufacturen samarretes i mitjons amb la presència dels estris de pescar -nanses, rems, xarxes-; els vestits blaus de la densa animalitat obrera amb les bruses curtes i els esclops dels llops de mar, als quals, de llop, avui, ja no els en queda gaire cosa.
La Plaça Gran és un mercat més d'intempèrie, més semblant al que, des d'èpoques antiguíssimes, s'ha aplegat sempre sobre aquell solar. Si plou, els venedors de fruita i la clientela es mullen. Només els carnissers i els peixaters disposen de teulada en la construcció llarga, baixa i amb puntes de ferro i ceràmica modernistes que hi ha plantada al bell mig de la plaça. Els peixaters i els carnissers treuen el bust per darrera l'escenariet quadrat de les seves parades, com si d'un teatre de putxinel·lis es tractés. La Plaça Gran ha estat restaurada recentment. Des que té lloses noves, compradors i venedors sembla que somriguin amb les dents més blanques. Tot al voltant de la Plaça, finestres gòtiques florides contemplen el moviment que no para fins a la nit i que recomença de matinada.
Pels volts de la Plaça Gran s'obren les botigues d'alimentació més carregades d'anys de tota la ciutat. Al fons de la plaça, un forner ven pa sobre un taulell amb motius florals modernistes. Més avall, a la Plaça Xica, un venedor vestit amb guardapols serveix ametlles torrades i cigrons a la menuda movent-se entre armaris historiats i mig eclesiàstics dissenyats per la imaginació inacabable de Puig i Cadafalch. En el tram de carrer estret entre les dues places, hi ha establiments de queviures amb torres de llaunes de tomàquet fins al sostre i anuncis d'unes sopes concentrades que potser fa ben bé cinquanta anys que no es fabriquen. Més amunt, davant de Santa Maria, una cereria té a l'aparador els ciris amb enagos de puntes que els padrins encenen quan bategen el fillol.
El carrer de Na Pau és un carrer curt i estret que va de la Plaça Xica a la del Beat Salvador. L’origen del nom és incert. Tot i que habitualment es considera que fa referència a la muller de Magí de Villalonga (segle XVIII), nom del carrer adjunt, a finals del segle XVI era conegut com carrer d’En Cabanyes i, ben aviat, va prendre el nom de carrer de Na Pau. És on Care Santos (Mataró, 1970) situa la vaqueria del seu avi, Claudi Torres.
Mostrar indret–Encara busques llet, Tomasa? –i ella fa que sí–. Saps on la trobaràs? A la vaqueria d’en Torres. Allà al carrer de Na Pau, a prop de la Plaça Gran.
La plaça Gran és l’altre mercat de la ciutat, l’altra jurisdicció. Fa molt temps que no hi va, i ara troba que és molt lluny. I pensar que fa anys hi anava cada dia, carregada com una mula, perquè no hi havia més remei!
La Tomasa agraeix el consell i dona l’ordre general de retirada, perquè la pluja referma i les sabates comencen a embrutar-se de fang. La corrua fa cap al carrer de Castaños a bon pas, amb la compra a mig fer. Pel camí, la Tomasa renega sense paraules. Ja seria hora que algú posés un teulat a la plaça, aquestes no són maners de tenir les coses, redimonis.
A la tarda, en solitari i amb ànim d’expedicionària, la Tomasa s’abriga com un sereno i agafa la lletera d’alumini. Travessa encongida mitja ciutat fins arribar a la lleteria del senyor Josep Torres. El carrer de Na Pau número dotze és una casa vella d’una sola planta. A peu de carrer hi ha el negoci: una botiga sense rètol, petita, de parets brutes i ennegrides. Al fons hi ha el taulell de fusta. Al darrere, una porta mira a un pati esquifit, d’on entra l’última llum del dia.
La Plaça Xica rep aquest nom a causa de la seva proximitat amb la Plaça Gran. És, de fet, on el carrer de Sant Cristòfol s’amplia i on conflueixen diversos carrers. Ramon Salicrú (Mataró, 1947), en el llibre Mataró carrer a carrer, diu que la plaça quedà plenament configurada el 1613. A la cantonada del carrer d’en Pujol hi ha la botiga modernista La Confianza (1894), obra de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867-Barcelona, 1956). La Pilar González-Agàpito (Mataró, 1949), que hi va néixer i créixer, perquè els seus pares tenien la botiga de “Les Olivetes” n’evoca els sons, les olors i els colors i la Care Santos (Mataró, 1970) la descriu, ja que és un dels escenaris de Diamant blau.
Mostrar indretEl sol rasant de les set del matí que pujava per “Les Escaletes” fins que arribava a la Plaça Xica és un dels meus records visuals. Anava acompanyat del soroll de les persianes metàl·liques de les botigues que començaven l’activitat. El xerric de la carnisseria serrant els ossos feia estona que se sentia. L’olor de les ensaïmades es barrejava amb l’aroma de la torrefacció del cafè. L’olor de les ametlles torrades buscava el seu espai entre aquella barreja d’olors difícil d’apaivagar era l’olor de la cuita dels menuts; la greixor que desprenien els llardons era l’única que la podia combatre. Intentava treure del cap l’olor del gra cuit: les mongetes, els cigrons i les llenties. La xocolata desfeta s’obria pas en aquell batibull d’olors, en els quals a la tardor s’hi afegia la intensa ferum del vi trepitjat. La salabror de les olives, els trossos de tonyina omplint els plats, els pebrots vermells... Tot el conjunt feia que les glàndules salivals es posessin en funcionament. Poder gaudir d’aquestes sensacions activava altres sentits.
Els colors prenien la seva màxima intensitat en el roig de la carn, la barreja de colors de les mongetes i els cigrons, el negre, el verd i el groc de les olives que acabaven de sortir del suc, el vermell i el verd dels tomàquets es mesclaven amb l’or vell i el vellut de les clàudies. El blanc trencat dels ciris i el vermell de les espelmes. Les betes i les cintes posaven el toc de lluentor a la simfonia de colors. El color de marbre del bacallà en remull es confonia amb el marbre blanc que l’acollia. La fruita de porcellana, el roig dels bistecs, el rosa de les botifarres, el blanc trencat del bacallà, la negror del cafè, el marró clar de les ametlles, el groc esblanqueït dels cigrons, el ros i el blanc dels ous barrejats i el plata de les bateries de cuina despertaven les ganes de poder tocar els colors.
Què hi havia darrere d’aquella simfonia d’olors. De colors i de sorolls? Una colla de botigues configuraven els comerços de la Plaça Xica, cadascuna amb la esva història i les seves estratègies comercials. Històries personals i familiars que naixien i desapareixien.
En aquest indret, s'hi troba un edifici d'estil neoclàssic i d'una sola planta que d'ençà la seva construcció fins a finals del segle XX va servir per a la venda de peix. La descripció que ens en fa Manuel Cuyàs (Mataró, 1952) és minuciosa i evocadora.
Mostrar indretEl mercat de la Peixateria, de 1841, és obra de l'arquitecte nascut a Alella Miquel Garriga i Roca, en aquells moments arquitecte municipal de Mataró. Neoclàssic de cap a peus, com ho demostra la intervenció que va fer a la façana de l'Ajuntament explicada més amunt, Garriga va plantejar el mercat de la Peixateria com un Partenó en miniatura enfilat en l'acròpoli del capdamunt dels propileus que són les Escaletes. És un temple dedicat a Neptú -els atributs iconogràfics del déu mitològic es troben en el coronament de l'edifici, a banda i banda de l'escut de la ciutat- que no mira el mar de cara però que hi comunica directament i de baixada per les Escaletes i el carrer de Sant Joan. Sis columnes vagament dòriques, amb petites estries a tocar del capitell, i dos portals a banda i banda donen pas a una llotja de reduïdes proporcions on antigament hi havia els taulells de marbre dels peixaters.
De la mà de Joaquim Casas podem recuperar l'aspecte tradicional del carrer de Barcelona, el carrer principal i senyor del Mataró intramuralla. Ja des del segle XVI, s'hi instal·laren un bon nombre de mansions senyorials. Fins l'any 1857 a la banda de la Riera hi hagué el portal de Barcelona. En record de l'antiga capella dedicada a sant Sebastià, avui en dia, a la casa de mà dreta, hi ha reconstruïda una mena de rèplica de l'antic portal amb els escuts, d'esquerra a dreta, de Barcelona, Catalunya i Mataró i a l'interior una figura del sant esculpida per Perecoll.
Mostrar indretHeus ací el carrer de més prestigi comercial de la ciutat, de més tradició mercantil. Quelcom semblant al carrer de Ferran de la ciutat comtal, o al de Monterols de Reus.
De la capella de Sant Sebastià als porxos de la Peixateria, una successió ininterrompuda de botigues dóna un alt to transaccional al carrer. Hi ha de tot, des de la llibreria, on es pot adquirir un Baltasar Graciàn, a la xocolateria, on hom pot desdejunar amb una xicra de succedanis i els seus corresponents melindros.
Quan, fa ja uns quants anys, tot el mercat principal de la població estava enclavat a les places -la del Peix, la Xica, la Gran-, el tràfic i el moviment en el carrer de Barcelona eren molt més voluminosos que no pas avui. Més aviat ara el carrer està passant per un període encalmat, menys bullangós, més senyor.
Abans, trenta o quaranta anys en retrocés, era corrent de veure algun xarlatà a la paret de "cal General" o, fregant les portes de "cal Seixanta-cinc", algun recitaire amb un bastó a la mà i un gros cartell quadriculat a la manera d'un estendard:
-Vean, señores, vean, el horroroso crimen acaecido en la provincia de Cuenca... La gent feia rotllana. I l'home s'explicava:
-Entraron por la puerta del corral...
Molts establiments s'han modernitzat. De l'antiga i minsa rellotgeria del senyor Campins a les rutilants joieries d'avui en dia hi va un món de diferència. Amb tot, el carrer manté el mateix contingut essencial de mataronisme que sempre l'ha distingit. És, dintre el rovell de l'ou de la ciutat, el més rovell del rovell.
El moment dolç del carrer de Barcelona és el capvespre del dia vint-i-set de juliol, quan desfila a mitja llum entre les seves altes cases la processó de les Santes.
Entre els carrers més il·lustres de Mataró, aquest està a primera fila. Li manca, potser, alguna pedra noble, desenterrada del seu subsòl secular. O, potser també, algunes majòliques al·lusives com les que ornen i donen categoria al carrer de Petritxol en el cor de la Barcelona vella, tan entranyable.
L'Escola Pia de Santa Anna, fundada el 1737 a petició de l'ajuntament, va ser la tercera fundació de l'orde a Catalunya després de les de Guissona i Moià. Quan el baró de Maldà visità Mataró el 1790, va poder fer una descripció minuciosa del centre escolar, de com s'hi ensenyava i dels principals carrers del centre. És especialment interessant l'incís que fa sobre les dues fonts enclavades al carrer d'Argentona i els avisos perquè no es malgasti l'aigua.
Mostrar indretLos carrers de nomenada en Mataró són estos que he notat; lo camí Ral no menos, que inclou la iglésia i col·legi dels padres de Santa Anna o escolàpios. És recte fins a les últimes cases d'eixida de Mataró, per anar-se dret a Sant Simon. La Rambla queda detràs dels escolàpios, amb vistoses cases a dreta i esquerra o a una part i altre, inclosa la nova iglésia dels referits escolàpios, traient a la Rambla son frontis amb una bella portalada amb molt treball de arquitectura i escultura, quedant lo demés tosco, amb un òvul sobre del portal de dita iglésia de Santa Anna i dos finestrals col·laterals. Lo cimbori és de hechura ochavada, treballat a la romana amb lluminars en tot son voltant, delineades de colors les pedres, i la cúpula sobre a manera de mitja taronja, prou alta, de color verd de llangardaix, amb un curiós panell sobre, havent-se estrenada tal nova iglésia en lo any 1789 o principis del de 1790. Dintre és molt hermosa, amb iguals capelles i altars, que se van fent nous, d'estos lo altar major, interinament de perspectiva o pintura, de la qual, per constar lo demés en l'última relació de mon passeig a Mataró en lo mes de juliol de l'any 1790, no ho repetesc aquí, sí sols que la iglésia sembla, si bé que no tan llarga, a la de la Mercè de Barcelona, blanca, límpia i clara tota ella.
Al davant de la fatxada a la Rambla queda una plaça, prou incomodada per sa molta arena o sorra, de la qual abunda tot aquell tros de rambla fins a l'entrada a la riera per lo portal de Barcelona. A la vora de la iglésia, en la mateixa Rambla, són les aules dels col·legials i estudiants, amb un carrer ample al costat del col·legi de aquells padres, que trau des de la Rambla i costat del portal de Barcelona al camí Ral.
Al mig de la Rambla hi ha una o dos files d'arbres i una creu de pedra amb sa peana curiosa, nomenada la Creu d'en Ramis, entrant-se des de la Rambla per lo portal de Barcelona al passeig de la Riera, així mateix com la Rambla, fora de ser més estreta i les cases més altes, quedant a la part dreta a l'entrada a dita riera los carrers de Barcelona, d'en Pujol, d'en Palau, carrer Nou al costat d'una font, que fa cantonada a dita riera, i sobre de la dita font hi ha una capelleta amb un sant cristo, seguint des d'allí un carrer prou ample fins a alguna travessia i eixida a la plaça i iglésia major, lo carreró i lo carrer de Bonaire.
A la part esquerra de la riera, frente del carrer de Bonaire, és lo carrer d'Argentona i més per avall lo de Sant Josep, a on és la iglésia i convent de Sant Josep de carmelites descalços. I més amunt d'est carrer o per allí cerca, la iglésia i convent de monges de Santa Teresa o carmelites descalces, finint est carrer amb lo portal dit de Sant Josep. En la Rambla, a la mateixa mà, queden los dos carrers de Santa Teresa i de Santa Marta, casi frente de la Creu d'en Ramis o per allí cerca, en seguida d'aquelles cases. Lo carrer d'Argentona, que és molt ample, amb lo portal d'Argentona, que divideix en dos mitats a aquell carrer, amb dos fonts. A un costat de dit portal d'Argentona, a la banda de la riera, és la font de Sant Roc, amb un sant Roc pintat de rajola de València, si en això no m'equivoco, i de cert esculpides unes lletres en la pedra de la mateixa font a on són les aixetes, que diuen: «De la font de Sant Roc aigua prendràs i, presa, la tancaràs», amb las xifres de l'any 1782. I detràs d'esta, la font de Sant Domingo, amb unes lletres esculpides que diuen: «Pren, beu i tanca», amb las mateixes xifres.
Gairebé dos-cents anys després el publicista mataroní d'adopció Joaquim Casas (Blanes, 1911-Mataró, 1993) insistia en cantar les gràcies d'aquest indret de la ciutat veritable moll de l'os de les cites ciutadanes. El fragment relata la trobada amb el polifacètic artista Joan Comella d'Ocata. La lectura de dos sonets d'Isidre Julià (Mataró, 1922) servirà per reblar el clau literari sobre aquest punt tan emblemàtic de la ciutat.
Mostrar indretLa Rambla
I com m'agrades plena de brogit,
de festa i d'alegria endiumenjada,
plena de gom a gom com plebiscit
unànime i total de ta fillada.
Oh, Rambla, cor de la ciutat vestit
amb gala popular i virolada
pel cromàtic anhel de l'esperit:
Eix i nucli de la Urbs agermanada!
Ocells arrecerats en cada plàtan,
amb piuladissa i aleteig constaten
la corrua de tanta multitud.
I així, ahir i avui. L'endemà i sempre.
Oh, Rambla en quin escalf no es perd el tempre
que va passant de vells a joventut.
Ocell de la Rambla al capvespre
M'has pres el cor, ocell, petit cantaire
de ritme dolç i harmònic refilar.
M'has pres el cor, ocell, que vas per l'aire
llançant un raig sonor bo d'escoltar.
Jo que era amarg de tot, fins no fa gaire,
sento l'encís joliu del teu volar;
i una ànsia nova em neix i em porta enlaire
i em sembla que duc ales pel demà.
Demà... Potser l'ocell, absent, encara
un càntic de records amb nota clara
m'arpejarà el desig secretament.
I enyoraré el capvespre aquest: La blanca
sensació subtil que s'entrebanca
amb l'ombra que s'enduu, per sempre, el vent.
Bon dia a tothom, em dic Manuel Cuyàs Gibert i vaig néixer en aquesta casa on visc ara i on amb algunes intermitències he viscut sempre. [...]
La casa que dic, que tindrà un cert protagonisme en la narració verídica que ara comença, va ser manada construir a la Rambla de Mataró per Antoni Cuyàs Sempere, el rebesavi pirata. El meu pare em corregiria: «pirata, no: corsari». Jo també he provat d’imposar l’apel·latiu correcte entre familiars i amics, però «pirata» sempre ha sortit guanyant, i no hi ha en aquest punt res a fer. [...]
Per què torna, doncs? Ens quedarem amb la incògnita, que ni jo ni el meu pare, que va estudiar a fons la vida del senyor Antoni, no hem pogut mai desentranyar. Direm, per fer-la més profunda, que la casa que el navegant va fer construir no veu el mar, ni per davant ni per darrere. L’intueix, s’hi encara, el té a deu minuts a peu, però no s’alça a primera línia de la costa, com fan la majoria de les construccions dels americanos que per aquells anys també van tornar a Catalunya. [...]
A la Rambla, un carrer en expansió fora de la ciutat antiga, adquireix dues cases veïnes. Les unifica per dins i per fora, instal·la a la planta baixa unes cavallerisses i fa plantar al jardí de la part del darrere una magnoliera i un llimoner, un cop ha comprovat que la botànica més exòtica que preferia no arrela ni fructifica. Crida finalment uns decoradors italians que llavors es belluguen per Barcelona i per alguns punts del Maresme i els dona ordres precises perquè a la planta noble, en una gran habitació que s’obre al carrer, li confeccionin una sala amb papers pintats, miralls, sòcols i un gran llum de gas penjat del sostre, com els salons que ell ha vist a les cases més distingides de Buenos Aires i a la estància San José d’Entre Ríos, propietat d’Urquiza, en la qual havia tingut molta entrada i que va ser construïda amb els maons que les seves bòbiles facturaven.
Manuel Cuyàs és el meu mestre de dibuix. De molt jove vaig iniciar les classes al segon pis del número 30 de la Rambla de Mataró, que és casa seva, l’any 1945. De noi hi anava els vespres sortint de l’escola de Santa Anna, que és a la mateixa Rambla, puntualment, sense fer campana ni un sol dia, amb deliri, grimpant els graons de dos en dos fins a l’estudi, empès pel deliri de dibuixar.
L’estudi és una doble habitació de dos balcons sobre la mateixa Rambla, separats per una llar de foc. Davant la llar dues butaques d’estil colonial i una tauleta. A la dreta la seva taula de dibuix i un portacarpetes obert, sempre curull de papers i esbossos. Si s’entreveia algun retrat o caricatura m’abstreia. Per les parets, dibuixos seus a la ploma, pels bastiments de les portes tinters buits de tinta xinesa s’enfilaven amb aire de decoració infantil fins al sostre. Al sostre, de bigues de melis, hi podia penjar algun tronc pelat trobat en alguna riera com un toc decoratiu de subtil surrealisme.
L’estudi, dividit en dues estances, no era pròpiament el d’una escola, sinó un estudi d’artista adaptat a escola, fet que li donava un encant d’intimitat que el diferenciava de la fredor de les clàssiques aules. En els espais que quedaven lliures entre butaques, sofàs i llibreries, Cuyàs hi va adaptar taules de dibuix i una bona bombeta a cada una d’elles. La ràdio emetia cançons que Cuyàs xiulava, acompanyant-les.
A la cantonada del Camí Ral amb el carrer de Sant Agustí, costat de Llavaneres, hi havia hagut un hotel de molta anomenada, l’Hotel Suís, abans Hostal Montserrat. En dona referència la Pilar González-Agàpito (Mataró, 1949) en el seu llibre Camí Ral. De l’Hotel Suís a l’Havana i és un dels escenaris de la novel·la mataronina de Care Santos (Mataró, 1970).
Mostrar indretL’Hotel Suís, durant uns anys, va ser l’hotel per excel·lència a Mataró, allà on s’hi celebraven tot tipus d’esdeveniments. Estava situat al Camí Ral, fent cantonada amb el carrer de Sant Agustí, al rovell de l’ou de la ciutat. Abans, però, havia estat l’Hostal Montserrat.
El Camí Ral era la carretera per anar de Madrid a França i al llarg del seu recorregut s’hi trobaven diverses posades, fondes i hostals.
Al tros que correspon al Tras Santa Anna, hi havia la Fonda Montserrat. A la vorera del davant hi havia unes cases que confirmaven una petita illa en forma triangular, allà hi havia la Posada Peninsular, que anys més tard, el 1897, fou el Mesón del Universo. [...]
Al final del s. xix, cap a l’any 1880, els propietaris de la Fonda Montserrat eren el matrimoni format per la Brígida Solà i en Salvador Solà. Era una fonda de molta anomenada i categoria. El mobiliari i el servei també estaven al nivell: els plats amb les inicials de la casa gravats (FM), les copes de cristall. Era un lloc on s’hi organitzaven grans festes, espectacles d’òpera i sarsueles. També s’hi celebraven casaments, però no només el tec, sinó que també hi feien l’acte religiós, ja que tenien capella. La parròquia també era de categoria. Disposaven de berlines per al servei de carruatge de la clientela, berlines que guardaven al costat de l’entrada de la Fonda pel carrer de Sant Agustí.
A Mataró, des de la postguerra i fins als anys 70 del segle xx, hi havia moltes sales de cinema, que es concentraven sobretot a l’artèria Rambla-Riera. A la Rambla, el Clavé i el Gayarre. A la Riera, el Modern, el Borràs i el Bosque, que esdevindria el Teatre Monumental. El cinema Gayarre va passar a dir-se Cine Serra el 1958. A la dècada dels 70, tanquen el Borràs (1970), el Clavé (1973), el Modern (1975), el Monumental (1976) i, finalment, el cine Serra tancaria el 1982.
Mostrar indretEl Gayarre era al mig de la Rambla. N’hi deien «can Pepet» pel nom del seu propietari, que oficialment era en Josep Cugat. Es vantava d’oferir la millor programació i la sala no estava malament: la pantalla tenia un marc que simulava uns cortinatges molt vistosos, coronats per un medalló. Al mig del pati de butaques s’hi aixecaven quatre columnes de ferro que servien per aguantar el galliner, però que feien la guitza a més d’un pobre espectador que havia pagat igualment els deu cèntims de l’entrada. A l’hivern feia un fred que pelava i no era estrany sortir-ne amb xinxes –de fet, el segon sobrenom popular de la sala era «can Xinxa»– però el pitjor de tot era la concurrència. Menjaven de tot: muntanyes de cacauets –les peles les tiraven a terra–, pinyons, avellanes i fins i tot algun meló. Quan no tenien la boca plena bramaven com bojos. Especialment els dimecres, dia preferit pels mariners de la platja. Si alguna cosa els desagradava, organitzaven una bona tabola. Bramaven, llençaven peles de cacauet als músics i fins i tot trencaven els bancs. No és estrany que la gent civilitzada s’ho pensés dues vegades abans de posar els peus en un lloc així.
L’Eusebi Fort arriba aviat, per fer dits, per encendre el llumet elèctric esquifit que li permet veure les tecles i pe obrir el paravent que el protegeix de les mirades –i d’altres coses, ja ha quedat dit– del públic. Hi ha dies que en comptes de piano, la pel·lícula s’acompanya amb un tercet de vent. Llavors el paravent es fa imprescindible. Per algun motiu, la gent respecta més el piano que les trompetes.
Si pot, li agrada mirar un tros de la pel·lícula. Molt de tant en tant li ensenyen alguna partitura. Un cop en va veure una que venia d’Amèrica i que portava escrit a l’encapçalament la marca de la pel·lícula: Goldwyn Pictures. Però com que les línies del pentagrama s’alternaven amb instruccions en anglès, no li va servir de gran cosa. El millor és improvisar. Quan els enamorats es posen tendres, toca El vals de las olas, que acompanya molt bé i fa plorar la gent. No falla mai. Però si té el dia inspirat no li fa res regalar la Cançó de taverna de Mendelssohn o la Romança en fa de Beethoven. Tot és rebut igual: amb una indiferència entusiasta. Els dits li corren pel teclat si entra un tren en una estació o encara més si plou a bots i barrals –de vegades s’inventa una versió econòmica de la Rapsòdia hongaresa de Liszt–, tot i que la seva especialitat són les persecucions i les corredisses, quan grapeja el piano tan de pressa que espanta les criatures que seuen a prop del paravent. El cinema és per a ell més cansat que un combat de boxa.
Durant la primera meitat del segle xx, el Teatre Clavé va ser l’ànima de la vida cultural mataronina. Va ser construït entre 1879 i 1901. Tenia dues façanes, la que donava a la Rambla (l’única que actualment es conserva) i una altra de més austera, obra de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867-Barcelona, 1956), que donava al carrer de Montserrat. Fins al 1915 va ser denominat Teatre La Nueva Constancia. Després, es diria Teatre-Circ Clavé, en homenatge al músic i polític Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1924-1974), fundador del cant coral i impulsor del moviment associatiu. Va ser objecte de diferents remodelacions, fins que va passar a ser un cinema i, finalment, malgrat la campanya ciutadana “Salvem el Clavé”, va ser enderrocat el 1979.
El 30 de juliol de 1905 s’hi va celebrar un certamen literari organitzat per la Societat Recreativa Nueva Constancia, que va ser presidit per Josep Puig i Cadafalch, i el 28 de juliol de 1918 s’hi van celebrar els Jocs Florals, organitzats per la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista a Mataró i el setmanari La Nau, òrgan de la Lliga, presidits per Pompeu Fabra (Gràcia, 1868-Prada de Conflent, 1948).
Mostrar indretQualsevol s’adonaria que el cinema Gayarre, amb els seus insectes, les seves males olors i el seu públic devoracacauets no és lloc per a l’Eusebi Fort. Per això el senyor Pruna, que el té molt present, li proposa que treballi per a ell ara que al Clavé hi pensa projectar cinema. El Clavé és un teatre de bon to, on la gent benestant hi veu teatre, sarsuela, òpera i circ i alguns cops l’any molt assenyalats hi va a ballar. Ara no té més remei que rendir-se a l’evidència de la nova moda del cinema, però ho vol fer amb senyoriu, distingint-se de la competència. Per això contracta un quintet format per dos violins, contrabaix, violoncel i piano, que tocarà els dies de pel·lícula, que no seran tots. L’empresari ha aconseguit l’exclusiva de distribució d’una marca americana de pel·lícules que es fa dir Metro Pictures Corporation i creu que li reportarà algun benefici. És un home amb vista, que es prepara per a alguna cosa que s’ensuma però que encara no es veu.
L’Eusebi Fort ho accepta, és clar, però pregunta si pot conservar l’altra feina. S’estima el Gayarre i les seves sessions sorolloses. Hi ha conegut molta gent i, en fi, és home de fidelitats. En principi, el senyor Pruna no hi veu inconvenient, i l’Eusebi Fort esdevé l’home amb més feines de la ciutat. Les sessions del Clavé demanen assajos. Hi ha dies que hi arriba cansat, sense temps ni d’enganyar la panxa, però de seguida es revifa, perquè els companys són agradables i les trobades un descobriment constant de melodies noves i ritmes diferents.
A la primera meitat del segle xix, el terreny de l’entorn d’aquesta plaça era una horta coneguda amb el nom d’Horta del Lleó. L’Ajuntament permet als propietaris d’edificar el terreny a canvi de cedir gratuïtament un espai per a una nova plaça que es dirà, precisament, plaça Nova (acord municipal del 26/05/1843). El carrer que va des del Camí del Mig fins a la plaça seria el carrer de Cuba, que acabaria donant nom a la plaça.
La plaça de Cuba rebé oficialment el nom del segon president de la Primera República Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), que acabava de morir, per decisió del consistori (sessió del 5/12/1901), però ja era coneguda amb el nom de plaça de Cuba i el poble mantindrà sempre el nom popular. Al mig de la plaça, s’inaugurà, el 12 d’abril de 1936, en el marc de les festes de la República, un mercat cobert, projectat per l’arquitecte i l’enginyer municipals Lluís Gallifa i Grezner i Ignasi Mayol i Pasant, respectivament. Anys més tard, rebria el nom de Mercat de la Concepció, tot i que popularment no ha deixat mai de ser el mercat de la plaça de Cuba.
A la part de dalt de la plaça, hi ha l’edifici de dos cossos construït per Josep Puig i Cadafalch (1892), que el 1931 és reformat per Gallifa i Grezner per dedicar-lo a l’ensenyament secundari. Hi havia hagut l’escola de primària Mare de Déu del Pilar, que després es denominaria Angeleta Ferrer. Va ser la primera seu de l’institut de Mataró, que, el 1958, havien d’impulsar Alexandre Satorras i Angeleta Ferrer.
Mostrar indretEl pas del piano va aixecar exclamacions a tots els carrers del recorregut. Ja a tocar del seu destí va fer sortir al portal una dotzena de treballadors de la tintoreria, que van mirar-lo de lluny i amb reverència, com si fos la imatge d’un santcrist. Algunes senyores que en aquells moments compraven a les parades del mercat de la plaça Pi i Margall –que tothom deia de Cuba– van voler seguir l’estranya processó per esbrinar-ne les causes. Les nenes de l’Escola de doña Pilar es van apilonar rere les finestres, amb un brogit de veus emocionades.
En aquest indret hi havia hagut, des del 1685 fins al 1936, el convent de les monges carmelites descalces, conegudes com a Tereses. En començar la guerra civil, l’edifici fou incendiat i, posteriorment, enderrocat. La plaça es denominà llavors 19 de juliol. En el franquisme, prengué el nom de Plaza de los Caídos i s’hi projectà un monument, que va ser objecte de l’atemptat de què parla Manuel Cuyàs (Mataró, 1952-2020) en la seva novel·la autobiogràfica.
Mostrar indretA Mataró, un dia va aparèixer a terra una mà de l'estàtua que presidia el conjunt monumental erigit a la memòria de "los Caídos" després de la Guerra. Les autoritats locals van parlar d'atemptat. Van voler organitzar per aquest motiu un acte de desgreuge, però quan ja ho tenien tot preparat un especialista va dictaminar que la mà havia caigut pel seu propi pes a causa de la mala qualitat de la pedra utilitzada per l'escultor. L'ajuntament va encarregar un monument nou, aquest cop de granit, perquè durés tota l'eternitat. A principi de 1974, coincidint amb el consell de guerra a Salvador Puig Antich, el monument va ser volat de matinada per un escamot anarquista local. L'explosió es va sentir d'una punta a l'altra de la ciutat i va despertar tothom. Jo coneixia un dels autors de l'atemptat. Havia vingut des de petit amb mi a col·legi i no en tenia gaire bon record perquè un dia m'havia trencat un paraigua. Ho va fer sense voler però no es va disculpar, sinó que encara va riure.
L'execució de Salvador Puig Antich ens va afectar molt. Qualsevol de nosaltres podria haver estat ell, si no per ideologia i acció, per edat. La nostra possible reacció va neguitejar la policia, que ja anava esverada després de l'explosió del monument als caiguts, i vam notar que la repressió s'acusava. A mi no em van renovar el passaport.
Segons consta en el padró de Mataró de 1930 (referenciat teòricament l’1 de desembre, però que es deuria anar completant en els mesos posteriors), al número 16 del carrer de Santa Teresa hi ha empadronada la família d’Antoni Comas: els avis materns, Jaime Pujol i Rius (amb una creu al costat, ja que va morir el 31/01/1931) i Dolores Juncà i Puig; l’àvia paterna, Rosa Figueras Rigau; el matrimoni format per Francisco Comas Figueras i Pompilia Pujol Juncà i els fills d’ell i nebots d’ella, Juan, Josefa, Jaime i Francisco. Hi consta també Un “recién nacido” de cognoms Comas Pujol, nascut el 1931. Sens dubte, es tracta d’Antoni Comas i Pujol, únic fill del matrimoni, que va néixer el 3 de gener de 1931. No serà el domicili on creixerà, ja que en el padró de 1936, trobem la família domiciliada ja a les Figueretes, número 1, 1r pis. El futur catedràtic de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona certifica el seu naixement al carrer de Santa Teresa en uns escrits autobiogràfics. El fragment seleccionat forma part del pròleg del llibre de Ramon Salas i Oliveras Presència mataronina al Río de la Plata a les darreries del segle XVIII i primera meitat del XIX, publicat el 1977.
Mostrar indretPerquè jo també he format part de la vida de Mataró. Nat al carrer de Santa Teresa, en el cor mateix de la ciutat, vaig estudiar en el seu col·legi més arrelat i popular, a Santa Anna. És natural que en la visió i en els records de Mataró s’hi reflecteixin els meus condicionaments personals, sobretot el fet de pertànyer a una família modesta i profundament religiosa. Tant els meus germans com jo vam ser pujats en allò que se’n diu –o se’n deia– “el sant temor de Déu, en un respecte al proïsme portat fins a la delicadesa i al sacrifici, en un puritanisme moral que gosaria qualificar de calvinista, en un menyspreu per tots els qui feien doble joc, es passaven de vius o s’aprofitaven d’alguna situació –la meva adolescència coincidí amb l’època de “l’estraperlo”– i en una repugnància instintiva –una implacabilitat– envers tots aquells que fossin capaços de deslleialtats i traïdories en qualsevol ordre. [...]
Ja una mica més gran, vaig ésser col·laborador del diari Mataró, assidu d’El Racó i animador d’aquelles empreses culturals i artístiques jovenívoles que se solen fer amb tanta il·lusió com arravatada inconsciència. He estat un infatigable passejador dels carrers de Mataró, sobretot de la Rambla, i un delerós explorador dels seus bells encontorns. A més de lligams familiars, a Mataró, hi tinc amics entranyables. [...]
El més curiós i sorprenent és que quan em revé el record de Mataró és sempre la imatge càlida d’una ciutat irisada de sol i de llum blava. És cert que una diada de tal o tal any va fer un aiguat que s’ho va endur tot, però per recordar això ja haig de fer un esforç de memòria. La visió, quan em ve espontàniament, és sempre dolça, amarada de claror, com si mai no l’hagués tocat l’ombra d’un núvol. [...]
Permeteu-me, doncs, i perdoneu-me –si cal–, que jo –també com un emigrat, encara que no a Río de la Plata– gosi evocar el Mataró de la meva infantesa i de la meva adolescència, que finí amb la dècada dels quaranta –precisament quan començà a convertir-se en una ciutat diferent, tant pel que fa a l’urbanisme, com a la manera de viure, als costums i a les tradicions. Un Mataró que ben segur molts ja no coneixen i que els és del tot inimaginable i irreconstruïble. Un Mataró on, malgrat tot, hi tocava sempre el sol.
La Riera de Cirera travessa de nord a sud el casc urbà més antic de la ciutat. Des de l'any 1890 el passeig central va ser convertit en calçada per a la circulació de carruatges. El 1924 va ser pavimentat. Els antics plàtans, el 1930, van ser arrancats i substituïts pels til·lers actuals. Manuel Cuyàs (Mataró, 1952-2020) ens en presenta una bella estampa costumista. Joaquim Casas (Blanes, 1911-Mataró, 1993) relata la trobada amb el polifacètic Joan Comella d’Ocata, i les gràcies que veuen tots dos en els dos passeigs que units per la plaça de Santa Anna.
Mostrar indretAbans –i quan dic abans vull dir no només les èpoques antigues sinó també tot aquest segle fins als anys cinquanta i seixanta– els mataronins no es passejaven per enlloc que no fos la Riera o la Rambla. Mentre aquestes dues vies acollien una gentada enorme que es trobava i es tornava a trobar, que se saludava i es tornava a saludar, els altres carrers i les places de la ciutat vivien una calma fosca i silent. Sota els til·lers i els plàtans de la Riera i la Rambla, els ciutadans que avui acompanyen nets a les escoles van lligar primers amors, van comentar la pel·lícula del diumenge a la tarda, van picar olives i patates de molts vermuts. Fins i tot els episodis històrics de gruix –vagues sonades, manifestacions, proclames de noves formes de govern– no cobraven cap mena d'entitat si abans no havien reunit molta gent a la Rambla i a la Riera. Si de cas, els dies de sol, alguns ciutadans s'alleraven i gosaven arribar fins al Parc Central, on s'entretenien amb el negret petri de la font o miraven passar les minyones que feien bufanda amb algun soldat sortit de l'antiga caserna d'Artilleria.
Avui, la Rambla, la Riera, i la Plaça de Santa Anna que les uneix, conserven encara el paper noble de fòrum ciutadà però n'han perdut l'exclusiva. Els habitants dels barris ja no baixen a ramblejar sinó que es queden als parcs i a les places de creació recent (parcs de Cerdanyola i Cehegín, places d'Antonio Machado, Joan XXIII o Rosa Sabater), on s'han descobert bancs que també permeten el festeig i una fresca bona de respirar.
I no va parar de glosar-me les mil gràcies de la nostra Rambla, tan pulcra i cosmopolita; de la plaça de Santa Anna, mediterrània i cordial, i de la incomparable Riera, curvilínia i enlluernadora com una dona bella.
Vaig haver de convenir amb ell. Certament, els passeigs interiors de Mataró -o, si voleu, els seus carrers principals- posseeixen un encanteri particular. El que ocorre és que, de tan vistos, s'escapen a la percepció dels ciutadans.
D'acord amb el meu amic, m'adoní que el vernís civilitzat de les nostres avingudes radica, principalment, en la profusió d'arbres, tan magnífics; els til·lers de manera especial.
És un arbre elegant, el til·ler; pictòric i gràcil com un minuet. Fi de soca, multiplica la gamma dels seus verds en una simfonia inacabable de matisos. A cada moment canvia la intensitat del seu colorit i, a l'hora en la qual la tarda s'esdevé púdica i entranyable, la llum dels fanals i dels anuncis lluminosos li brinda un llenguatge platejat i remorós que, la nit en dansa, es converteix en un íntim i expectant calidoscopi de silencis. En el temps en que la flor esclata, la Riera s'omple de flaires emparentades amb l'essència de la llatinitat i del renaixement.
Pioners del bon temps en la nostra geografia urbana, els til·lers inicien cada any la marxa triomfal del verd. Efímera, això sí, molt curta. Però tan superabundant i tremendament visual i olfactiva que hom es sent inclinat a treure's amb reverència el capell quan passa sota les seves ombres acollidores í trèmoles com un pit de verge.
L’escriptor, advocat i polític Terenci Thos i Codina va néixer l’1 de setembre de 1841 a la casa que llavors era el número 27 de la Riera. A causa de les diverses numeracions, més tard va ser el 21, després el 53 i, des de 1977, és el número 10. Thos i Codina és el nom més destacat de la intel·lectualitat catalanista de Mataró del segle XIX. Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Vallvidrera, 1902), en una carta datada a Can Tona el 14 de maig de 1866, li palesa l’admiració i li lloa la llengua, que compara a la puresa de la Plana de Vic.
És l’indret adequat per llegir-hi tant la carta de Verdaguer com el poema amb el qual el futur Mestre en Gai Saber hi va guanyar l’Englantina en els Jocs Florals de 1886. Va ser musicada pel compositor de família mataronina Joan Borràs de Palau (Barcelona, 1868-1953). La primera vegada que es té constància que es va recitar en públic ho va fer el propi autor el 1885, en una vetllada a Mataró. La versió musical d’aquesta composició, molt popular entre els mataronins fins ben entrat el segle XX, es conserva al Museu Arxiu de Santa Maria.
Mostrar indretVisca la ganiveta!
Pro Patria
I
Terra pobra i remagrida
Catalunya sempre ha estat,
mes lo giny de sa nissaga
fins los rocs ha fet brotar.
Pics i esqueis de ses muntanyes
són planers pel català,
en llurs rostos fa quintanes,
de les pedres vol fer pa.
Oi, quina gent
tan amatent!
Erms i emprius li fan basarda,
traure artiga no li'n fa;
terra on ella apunta l'eina
a llevar no sol trigar.
Eixa raça és feinadora
més que el pler ama el treball,
perquè sap que de vergonya
l'ha tret sempre, com de fam.
Oi, quina gent
tan amatent!
Res hi fa d'atrafegar-se,
viu a pler amb lo trasbals,
d'enginyosa, qui la guanya?
d'arriscada, qui n'és tant?
No li requen les suades
–per menjar s'ha de suar–
Si la terra no n'hi dona
per guanyar-lo passa al mar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Ni braó ni pit li manca,
ni delit li manca mai:
per ço mai li ha mancat honra
ni tampoc li ha mancat pa.
I quin pa! Gairebé costa
més de du’l que d'afanyar:
Déu me valga! Per llescar-lo
ganiveta sort que hi ha.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!
II
De l’escon la capçalera
llambregueu-la, prop la llar,
talaieu la rastellera,
i quin goig fa de mirar!
Són uns pans com unes rodes
semblen obra de gegants,
nostres dones, si en són llestes!,
ni se'ls troben per les mans.
Oi, quina gent
tan amatent!
Vinga, diuen, la farina,
amb farina farem pa;
omple, noia, la pastera,
arremanga’t bé de braç.
Com s'estufa i creix la pasta!
Pit i fora! A bracejar!
Au! Mourem-la, cop de fènyer
i, després, dret a enfornar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Ja el tenim damunt la taula.
Pa de Déu! Quin goig que fa!
De guaitar-lo fa denteta,
de flairar-lo, ensalivar.
Com l'enrotlla la fillada!
Quin glatir! Apa, a dinar!
Pa guanyat, diu la padrina,
sens vergonya es pot menjar.
Oi, quina gent
tan amatent!
I que és bo, lo pa de casa!
A mi l'altre em sembla amarg;
pa de casa no empatxega
lo de fleca sempre és car.
Doncs talleu-lo, respon l'avi,
qui bé el guanya el sap tallar;
acosteu la ganiveta
que primer el vull persignar.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!
III
Felip Quint, gavatx de mena,
bé te'n pots ben titular:
per posar-te una corona
vas have’ns d’endogalar.
Gavatxons te van posar-la,
t'hi ajudaren castellans:
mes abans nostres besavis
bé et la feren prou gruar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Nostra pobra Catalunya
com la vares maltractar!
Tos saions l'agarrotaren,
nostres furs varen cremar,
fins i tot la ganiveta
ens la van engrillonar!...
No us migreu; ja vindrà l'hora
de poder-la deslliurar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Aquella eina beneïda
que ens tallava sempre el pa,
Que el besavi del nostre avi
d'un besavi va heretar,
al bell caire de la taula
amb cadena ens van fermar:
aquell dia desfermar-la
tots a l’una vam jurar.
Oi, quina gent
tan amatent!
Los gavatxs un jorn tornaren,
fins lo pa ens varen robar;
aquell jorn les ganivetes
en llur carn vam esmussar.
Quina feina tan ben feta,
catalans, ja esteu venjats!
Esmoleu les ganivetes
per si mai hi hem de tornar.
Visca la ganiveta!
de tallar el pa, de tallar el pa:
visca la Catalunya,
que el sap guanyar, que el sap guanyar!
Encara que un xic tardanes, prenga de bon grat les quatre ratlles que li envio només que per a dir-li la meva admiració per son Llibre de la infantesa, que en compte de minvar ha anat sempre en augment fins a la terça o quarta vegada de llegir-lo. Tot m’ha caigut a l’ull en aqueix ditxós llibre, des del començament del pròleg fins [a] la darrera ratlla; sols que pujava de punt mon enamorament quan vostè parlava de l’esguard tan bell i trist de la castellana [mestressa del castell], quan deia allò de l’anell encisat, del pelegrí i na Caterineta, i arribava al cim al contar-nos del drac i de la coloma que de les tèrboles aigües del gorg de Canigó en sortiren. Oh! Aleshores, si jo hagués sigut de l’àliga, tot volant cap a l’illa encantada, de mar endins, estic segur que m’hauria posat a la finestra de vostè, i, dient «Déu i home», hauria entrat i li hauria dit lo que aprés no es digueren amb la filla del rei que en la finestra el guaitava. I si hagués gosat, no me n’hauria anat sense apetonar-lo.
No pot ser sinó que alguna fada de les que conta vostè li ha donat aquell llenguatge, pus si fos veritat lo que diuen que l’aprengué entre el poble, jo, que en só fill i m’hi he criat, i fins a avui dia i en una terra en què, com la parla catalana, tot és més pur, fins l’aire que aleno, hauria trobat lo trau de parlar-lo tan bonic, i fins ara no m’he vist amb cor d’escriure’n una ratlla. I en prova d’això he esqueixat ara mateix, de desesperat, la primera rondalla que per matar una tarda d’estiu havia escrit.
Però, ja que vostè no ha pas de menester les meves i justes alabances, me’n despedeixo dient-li mon agraïment i el greu que em sap de no poder pagar-li amb res per ara. Plague a Déu que cap a mes velleses puga tornar-li el jornal amb un altre llibre que imitàs lo de vostè, no fos sinó de lluny en lluny!
PALAU
¿I on se suposa que haurà d’estar hostatjada
nostra estimada Reina?
RENIU
És cosa assenyalada
que no hi ha lloc més òptim que a casa d’en Baró.
BARÓ
¿A casa meva, heu dit?
RENIU
Sens dubte la millor.
BARÓ
¿I em podeu explicar què té d’extraordinària?
RENIU
Doncs que està situada al carrer amb més amplària.
La Riera. De tots, és el més distingit
i volem que la Reina rebi un tracte exquisit.
¿I qui millor que tu per deixar-li una estança
quan el Rei d’altres cops ja t’ha fet confiança?
BARÓ
¡D’acord, Josep, d’acord! Tot això està molt bé.
Pro ¿algú em pot dir, sisplau, mentrestant on viuré?
A més, vindrà la Reina segur que acompanyada
de servents i de dames i gent de molta alçada.
¿Vols dir que hi Ha prou casa per tanta processó?
RENIU
No cal que parlis més: tens tota la raó.
per això comprarem dues cases veïnes
per tirar-les a terra...
BARÓ
¡Ara sí que m’amoïnes!
¿Pro això qui ho pagarà?
RENIU
¡Oh, no ho faràs pas tu!
Correran les despeses a expenses del comú.
BARÓ
Home, Josep, això és tota una altra cosa.
Que vingui a casa meva, que a mi no em fa cap nosa.
La Riera és el veritable centre neuràlgic de la ciutat. Actualment rep aquest nom la via que va des del Parc Central a la Rambla. Com diu Pilar González-Agàpito, al llarg del temps ha rebut diverses denominacions i diverses numeracions. Amb la democràcia es va oficialitzar el nom popular que havia rebut sempre.
El carrer de Bonaire deu el seu nom a una capelleta que hi havia amb una imatge de la Mare de Déu del Bon Viatge o del Bon Aire, patrona de l’illa de Sardenya i vinculada des del temps que l’illa pertanyia a la corona catalanoaragonesa a diferents indrets de Catalunya.
En aquest indret podem llegir el fragment del llibre de Pilar González-Agàpito (Mataró, 1949), tot fixant-nos en la façana de l’edifici indicat, i, tot seguit, el de Diamant blau, on Care Santos (Mataró, 1970) situa la botiga d’Eusebi Fort.
Mostrar indretLa Riera ha estat i és un dels espais emblemàtics de la nostra ciutat, espai que ha presenciat part de la nostra vida social i política, així com les transformacions econòmiques pel que fa al desenvolupament del comerç. El fet que l’Ajuntament estigui situat a la Riera, la fa esdevenir escenari dels diversos canvis polítics. Des del balcó de l’Ajuntament s’ha pogut percebre la proclamació de la República, les desfilades militars, la vinguda del rei i les manifestacions per la democràcia.
Els diferents noms que ha anat adoptant aquesta via principal de la nostra ciutat també en són una bona mostra, dels canvis polítics. Des de la Rambla de Mendizábal a la Rambla del Generalísimo, i a com en diem actualment: la Riera. D’aquests canvis també se’n ressentí la numeració de les cases. En una època començà la numeració per la plaça de Santa Anna i en una altra per la part de dalt, per la cruïlla amb el carrer de Bonaire. Com a curiositat, a la casa de la Riera que va cantonada amb el carrer de Bonaire, Can Cabanyes –per la nostra història a Can Parull–, encara s’hi pot veure a la façana el núm. 1 i el núm. 90.
El negoci de lloguer, venda i reparació de pianos del senyor Fort era a la cantonada de la Riera amb el carrer Bonaire. Hem de fer constar que era una botiga petita i sense pretensions, però que donava per a la manutenció d’un home solter. La botiga i l’ofici eren herències paternes: el seu pare havia estat afinador de la casa Erard, que al carrer de Fontanella de Barcelona tenia una de les poques oficines que havia obert fora de París. Com que els pianos Erard eren cars, la clientela era selecta. Com més diners tenia el propietari, més sovint es desafinava el piano. De vegades, calia anar-hi a corre-cuita, com el metge que va a veure un malalt greu. El jove Fort de tant en tant acompanyava el seu pare en aquestes visites, el mirava treballar, es fixava en la pulcritud, l’ordre de les eines que portava al maletí, la delicadesa dels seus moviments, la concentració i el silenci.
En el Pati del Cafè Nou hi ha el monument en record a Joan Peiró i Belis (Sants, 1887-Paterna, 1942), anarcosindicalista, cooperativista, Fill Adoptiu de Mataró, que havia estat secretari general de la CNT i ministre d’Indústria de la República Espanyola. Va morir el 24 de juliol de 1942, afusellat per les autoritats franquistes.
El monument “24 de juliol”, obra de l’artista Martí Anson (Mataró, 1967), es va inaugurar el 24 de juliol de l’any 2018. És un fanal amb forma de bufador de vidre amb una punta lluminosa de vidre bufat, que recorda la relació de Peiró amb el la Societat Cooperativa Cristalleries de Mataró, el popular Forn del Vidre. El fanal està col·locat sobre una peça de ciment com les que s’utilitzen en les obres. El pati del Cafè Nou és al costat de la Presó i prop del monument a l’Alcalde Josep Abril, també afusellat pel franquisme.
El fanal només s’il·lumina un dia a l’any: el 24 de juliol.
En aquest lloc és escaient de llegir el sonet que el poeta i mestre de català Albert Pera i Segura (Mataró, 1929-2019) li va dedicar en el seu llibre Vides immolades.
Mostrar indretJOAN PEIRÓ I BELIS
† 1942 a Paterna als 55 anys
Obrer senzill ascendit a ministre,
d’humanisme i cultura ben fornit,
debel·lador del terror més sinistre,
restablidor d’un ordre pervertit.
Fundador d’eficaç cooperativa
del Forn del Vidre feta a Mataró,
on l’obrer no és esclau i manté viva
del treball just i honrat la il·lusió.
L’èxode dels vençuts el duu a l’exili,
alemanys vencedors l’han descobert,
vil extradició fa que es perfili
la infausta fi d’un sacrifici cert.
Davant la llum de la mar de llevant
cau un heroi en dignitat gegant.