A Barcelona també ens vam trobar, amb el nou naixement, davant el problema de la vivenda i sobretot del meu taller. El piset de nou casats, ara amb tres criatures, s'havia fet impossible. Jo ja feia temps, d'ençà que el meu pare havia mort, que havia instal·lat l'estudi en unes habitacions, primer en un pis que em van prestar els oncles de la Teresa al carrer de Saragossa, i després a casa la meva mare, però tot estret i ple d'inconvenients. El desordre i la falta d'espai, tant en un lloc com en l'altre, no podia resistir-se ja mes. Eren catorze o quinze anys de treballar en quartets petits, amb mala llum, i la il·lusió d'aconseguir un taller "de veritat" es feia ja imperiosa.
La Teresa tenia de la seva família part d'un petit terreny al carrer de Saragossa, i vam pensar que era un barrí ideal per a nosaltres.
Decidírem encarregar la nova vivenda i l'estudi a l'arquitecte J. A. Coderch, que ens semblà que podria copsar les nostres necessitats, tant les materials com les que exigia el nostre temperament, que s'inclinava per la sobrietat i la calma necessària.
Mentre esperàvem que acabés la construcció, jo vaig continuar treballant al pis de la meva mare.
Teles de gran format, grans espais, grans superfícies silencioses, grans masses en rar equilibri, desolades, abandonades, de vegades torturades. Grans murs infranquejables, grans parets, murs de lamentació, refús de mirar el món, indignació per aquest món, indigne món de l'home, del nostre home. O, paradoxalment, mur-espai, tancat-obert, portes que duen a altres portes.
Moltes de les meves obres eren teles sota el signe de l'amor, de l'amor universal. Moltes, però, sota el signe de la ràbia. I les grans superfícies de matèria em donaven un camp per desfogar les meves ires contingudes, d'opressió i de silenci forçat.