A devora ca nostra, dues o tres cases més avall, a l'altra banda del carrer, hi vivia una dona fadrina, n'Antònia de son Romaguera, que descendia de Randa i hi posseïa un hort de terra fèrtil que tenia empriu a l'aigua de la font. A mi em va semblar sempre de la mateixa edat, com si el temps no passàs sobre la seva vida. N'Antònia vivia en una casa gran amb finestres balconeres i unes poques empremtes modernistes a la façana que delataven, any envant any enrere, el temps en què l'havien construïda. Vivia amb un germà, no en record el nom, sempre malalt, que es passava la vida tancat en una cambra. Deien que patia del cap i que, quan s'exaltava, n'Antònia havia de tancar-se en clau a l'habitació perquè no l'agredís.
Quan arribava l'estiu, devers Sant Joan, li portaven de Randa les fruites del seu hort: albercocs, nispros, cireres... A l'horabaixa sortia al portal amb un garbell ple a vessar d'aquelles fruites, arreplegava els al·lots del carrer —en Miquel Matxo, en Corro, en Miquel Bosso, en Jaume Coent, jo, les dues de can Mut, n'Antònia i na Sebastiana— i ens convidava a menjar els fruits saborosos de Randa. I la boca se'ns aigualia, com si cada una d'aquelles fruites retingués un glop d'aigua de la font. Les terres del poble —les terres roges d'Algaida— eren magres i seques i no hi arrelaven altres arbres més que els ametllers, els garrovers o les figueres, avesats a patir les estretors. Per trobar un albercoquer o una perera havies de caminar fins a Aubenya, o, si davallaves cap a llevant, ja a prop de Montuïri, potser en trobaries devers Malesherbes, son Coll i son Mesquida, on la terra és argilosa. D'aquesta banda del terme arribava a vegades a la plaça un meló, un monoi d'alls, un cistell de pomes danieles, una síndria...