A diari solcava la seva ciutat en vespa per a estar al seu costat. Des del carrer dels Drets a la mar travessava els diferents eixamples, els barris del port, els carrers que li atorgaven al Cabanyal el blasó de ser la frontera marítima d'una ciutat fluvial i escindida. Al principi, quan l'estiu encara acoloria els plecs dels darrers dies de setembre, anàvem al passeig acabat d'inaugurar. Jo espentava la cadira de rodes i ella es deixava dur amb una sorprenent calma que sempre em paregué admirable. Algunes vesprades paràvem a prendre una infusió. La platja es buidava i el ball de les ones en la vora anticipava l'acomiadament. Ella s'assentava enfront de la mar i jo de cara al xalet de Blasco Ibáñez, l'ídol del meu iaio Pepe. Ens miràvem sense a penes parlar. Hi havia entre els dos un pudor insalvable, un amor pur i net incapaç de sostindre's amb paraules. Estava tranquil·la, serena, narcotitzada. Sabia que apurava els seus últims dies.