A la platja, els turistes continuaven prenent a tothora cafès amb llet.
Semblaven ninots indefensos, rutinaris, per a qui la vida és pura repetició. La majoria eren matrimonis alemanys d'edat mitjana amb infants petits. Hi havia també alguns francesos que, matí i tarda, jugaven a petanca sobre la sorra. Passa, arran de platja, una barcassa carregada d'estrangers: crits i cançons, paraules inintel·ligibles, gestos i nins que es belluguen com a desesperats; des de la vorera, la gent que pren el sol —torrats com a crancs, panxa enlaire— corresponen amb mocadors i tovalloles al vent, coloraines, «adéu, adéu», «bye, bye» i qualque «olé», així de natural i espanyolíssim, d'espanyolitat pròpia de l'alemany enfora de la seva terra, que no sabem a què ve. La Carme sembla descobrir totes aquestes coses, l'alegria espontània i com a d'infant, deixar-se dur d'un entusiasme que mai no ha existit i que cal improvisar cada instant, i participa de sobte i escandalosament d'aquell món.
On som? On som, he dit on som...