A les dotze, quan més gran era la concurrència les de Pajares varen eixir de la Catedral, devocionari en mà, i al puny el rosari de nacre i or. Tornaven a casa després d'oir missa, i en arribar davant de l'Audiència varen veure córrer la gent, mentre sentien alhora un tamborineig llunyà.
-La cavalcada! La cavalcada! -cridava la xicalla corrent pel carrer de Cavallers. I les de Pajares hagueren d'aturar-se davant la muralla de curiosos apilotats al pas de la desfilada.
Primer varen passar els portadors de les banderoles, amb les seues dalmàtiques de seda amb les barres aragoneses i altes corones de llautó sobre cabelleres i barbes d'estopa; darrere d'ells el capellà municipal, el famós «capellà de les roques»; genet en un briós cavall encapotat de groc, el manteu de seda descendint des de l'alçacoll a la cua del cavall, i ensenyant la neta i blanca tonsura en saludar amb el bonet el públic dels balcons. I seguien darrere les dansetes, esquadrons de canalla disfressats amb greixosos vestits de turcs i catalans, indis i valencians, fent sonar panderos roncs i començant passos de ball; les banderes dels gremis, draps gloriosos amb quatre segles de vida, estendards guerrers de la revolucionària menestralia del segle XVI; la sacra llegenda, tan confusa com commovedora, de la fugida a Egipte; els pecats capitals, amb estrambòtics vestits de puntes i colorins, com bufons de l'edat mitjana, i davant d'ells la Virtut, batejada amb l'estrambòtic nom de la Moma; els Reis d'Orient, fent prodigis d'equitació; heralds a cavall, jardiners municipals a peu, amb grans rams, carrosses triomfals, tot mesclat, vestits i gestos, com una grotesca desfilada de Carnestoltes, i alegrat per la viva veu de nas de les dolçaines, el retruc dels tabalets i la marcial cercavila de les bandes.