A les quatre de la vesprada entraven les de Pajares al passeig de l'Albereda.
Era diumenge, i l'animació sorollosa i expansiva dels dies festius inundava la vorera Esquerra del passeig. L'oratge era agradable: una vesprada d'estiu, amb el cel net de núvols, i allà dalt, com un bri de vapor tènue i amb prou feines visible, la lluna, esperant pacientment que li arribara el torn per a brillar. Les llargues fileres de rosers, els massissos de plantes, tota aquesta jardineria mutilada i corregida per les tisores de l'horticultor, reverdia amb la bufada càlida de la vesprada i es cobria de flors, unint els seus perfums senzills al rastre d'essències que deixaven les senyores al seu pas.
Els carruatges, alineats en interminables rosaris, feien voltes i més voltes com catúfols de sénia pel carrer central. Les torres dels guardes dreçaven les seues caputxes de teules envernissades per damunt dels arbres, i als dos extrems del passeig, empetitides per la distància, es destacaven sobre el fons verd, les fonts monumentals amb les seues figures mitològiques lleugeres de roba.
Era l'hora en què el passeig adquiria el seu aspecte més brillant. A tot galop dels briosos cavalls baixaven carretel·les i berlines, i per les voreres del passeig desfilaven lentament, amb pas de processó, les famílies endiumenjades. Els bancs verds no tenien ni un seient lliure. Un zum-zum de vesper sonava al passeig, tan silenciós i desert als matins, i algunes famílies ingènues conversaven a crits, provocant el somriure compassiu dels qui passaven amb la mà en el flamant barret de copa, saludant amb rígids colps de barret els caps que guaitaven per les finestretes dels carruatges.
El que atreia l'atenció de tots era la desfilada incessant de cotxes, símbols de la felicitat i el benestar en un país on l'afany d'enriquir-se no té més desig que evitar anar a peu, com fa la resta dels mortals.
Els cavalls piafaven amb la boca plena de bromera, escampant al voltant l'olor de palla de les quadres, i de tant en tant un renill contagiava tota la filera de bèsties brioses, que pareixien contestar amb nerviosos colps de potes aquest crit de llibertat. Els cotxers, enfundats en levites blanques, exhibien des del capdamunt dels pescants les cares afaitades i galtudes de còmics obesos o capellans ben conservats, i miraven amb un cert menyspreu tota aquella multitud que els obligava a passar unes quantes hores de tedi. En la llarga filera de vehicles hi havia l'antic faetó, balancejant-se sobre els seus molls com una enorme caixa fúnebre, i tancant en el capitonat interior tota una família, inclosa la nodrissa; la lleugera berlina, amb les rodes roges o grogues; la carretel·la, com una góndola, gronxant-se a la mínima desigualtat de terra, i la galera indígena, transformació elegant de la tartana i símbol de la petita burgesia, que, aturada enmig de la seua metamorfosi social, té un peu en el poble, d'on procedeix, i un altre en l'aristocràcia, cap on va.
Una barrera invisible i infranquejable pareixia existir entre la gent que passejava a peu i aquells caps que guaitaven per les finestretes, contraient-se amb un somriure sempre igual quan rebien la salutació dels coneguts. Grups de genets barrejats amb joves oficials de cavalleria giravoltaven entre els carruatges, estirant-se a vegades sobre el coll de les cavalcadures per a parlar a través d'una portella.
Les de Pajares contemplaven amb nostàlgia de desterrades el pas dels carruatges.