A Maria-Mercè Marçal
Potser t'has allunyat per mantenir
viva com mai la presència des d'una
balma absoluta dels anys, o potser
som nosaltres, perduts entre foteses,
que hem desertat l'espai que compartíem.
Qui ens ho pot dir? La solitud és una
llenca de temps desmesurada i tràgica
que mai no dóna convincents respostes
i els sentiments ja no tenen l'encesa
fragilitat de quan tu els dibuixaves.
Sabem, és clar, que ja res no serà
com quan tu hi eres, i aquest buit, fal·laç
de massa cert, és l'espai on ressonen
desitjos i projectes i esperances
que assagen vanament de confegir
una ombra o un acord que et representi,
mentre dellà el mirall el fosc embruix
de la teva mirada ens acompanya.
9.8.98