A vegades, la brutalitat de les vostres disbauxes arribava a l'extrem impossible de la imaginació. Deien que convidàveu senyors de la ciutat a barrinar pageses per dins l'alzinar. Les al·lotes corrien per les marjades, s'amagaven dins la garriga rere les ginestes, o davallaven a l'aigua i s'ocultaven en una badadura de les roques, mentre els vostres amics les perseguien, caçadors obstinats, fins a retre-les, cames en l'aire, dins els amagatalls. El bosc esdevenia una orgia per a aquells convidats, la disbauxa dels cossos sobre la fullaraca dels pinars, o a la vinya, entre pàmpols i ceps. En alguna ocasió n'hi hagué que quedaren embarassades i vós no dubtàreu de resoldre-ho per la via més curta: sempre hi havia un criat disposat a fer-vos el favor de casar-s'hi, perquè sabia que mai no tornaria a passar fam, si la fortuna el conduïa a l'empar de la vostra protecció. Potser no hi havia ningú tan rigorós a l'hora de salvar els vells requeriments de la moral. M'enrecord que us vaig sentir cridar en una ocasió:
—L'infant ha de néixer, no em parleu de tirar-lo. I seguíeu explicant que per ventura portava un geni dins l'entranya, aquella dona, un savi o un sant que donaria dies de glòria a la seva terra.
Em costa encara ara d'entendre la irracionalitat d'aquell acte carnal que vós organitzàveu dins el mateix bosc que, segles passats, Ramon Llull santificà amb la seva virtut. L'eco de les passes del gran mestre s'entremesclava sobtadament amb els crits de les joves, aquelles tardes d'exaltada disbauxa.