Abans d'entrar a Binissalem...

Abans d'entrar a Binissalem ens ha sorprès de veure'l tot endomassat. Dels balcons i finestres de les cases del carrer que ara anem a embocar pengen unes belles draperies de seda i de vellut vermells. Tot el poble és com una gran flamarada. ¿Quina festassa és avui, que s'ha posat tan guarnit?... En Martí se'n riu per sota el nas i, en arribar a l'indret de la primera casa, assenyalant enlaire, exclama:

—«Pebres!»

És veritat. No ni ha tals domassos ni velluts, sinó una galant penjollada de pebrots vermells posats a assecar a sol i serena. Alguns enfilalls d'aquests pebrots semblen collits de fresc, i encara conserven la molsa lluent i tendral; altres ja han perdut la inflor sanitosa dels primers dies i els més vellets els veuríeu brandar corrugats i secallons al flat de la brisa fina del matí, mentre esperen el moment d'ésser mòlts i pastats amb la carn de les sobrassades. Si seguíssim fins a Palma, tots els pobles de la ruta —Consell, Santa Maria, Marratxí— els trobaríem guarnits i empolainats de la mateixa manera; però no podem fer-ho, puix que ara hem de trencar per aquesta carretera menuda, tortuosa i vorejada de tàpies, murs i bardisses, la qual en poca estona ens durà a Sencelles.