Al menjador de la nostra casa de pagès, cridava l'atenció del visitant una panòplia presidida per una enorme testa de senglar caçat —deien— a Extremadura pel senyor Macario, amic i client del meu avi Sallarès. El senyor Macario parlava un castellà que ens posava els pèls de punta de tan entortolligat com era; l'home ens petonejava sense solta ni volta. Era inquiet, xerraire i entusiasta: per ell Espanya era el millor país del món. Se'ns feia molt difícil imaginar-nos aquell bon senyor, panxut i asmàtic, empaitant un senglar. En aquella panòplia hi havia, a més, arcabussos, trabucs, verdancs, pistoles de pedra foguera, punyals i una simitarra que el pare havia portat d'un viatge que féu a Tànger. Aquell conjunt d'eines mortíferes era l'orgull de la família.
La institució del sometent jugà un paper important en la vida del meu pare. De tant en tant ens portava a revistes de pagesos i propietaris rurals armats, en pobles i poblets del partit judicial. La cerimònia era dirigida per un comandant de l'exèrcit i excepcionalment per un general de brigada, molt pulcre, molt petit i molt vellet. En més d'una ocasió el brigadier es va asseure a taula amb nosaltres; aquell dia les refinades virtuts de gran cuinera que posseïa la meva mare, brillaven com mai.
Aquestes visions i aquests contactes donaren un resultat: l'ostentosa i virulenta vocació militar de què vaig ser víctima. Devia tenir set anys. A l'estiu sempre anava vestit d'uniforme com la cosa més natural del món. Portava sabre i disposava d'una gran bandera, que molt sovint passejava pels camins. M'imaginava al capdavant d'uns quants regiments, que no s'acabaven de decidir a llançar-se a l'assalt del camp enemic. Les meves arengues escandalitzaven els pagesos que llauraven pacíficament. Si el dia era plujós, em dedicava als soldats de plom. Un amic meu, ja adolescent, m'havia parlat del seu propòsit d'entrar a l'acadèmia de Valladolid. El general Marina, amb la seva barba blanca, fou el meu ídol. L'acció del Gurugú m'enardí... Juraria que el pare va acariciar per un temps el somni de tenir un militar a la família.
A casa érem deu germans i quan jo vaig arribar als nou anys havíem quedat reduïts a quatre. Tres o quatre —no ho recordo exactament— van caure en una epidèmia, l'un darrera l'altre, un cada quinze dies. Aquest va ser el primer contacte que vaig tenir amb la mort. Dos d'aquests germanets meus van morir a ca n'Oliver, la casa pairal de Castellar. Ens hi havíem traslladat per consell dels metges. Però el flagell no s'aturà pas. Només ens vam salvar els quatre més grans. La meva germana, que era la primogènita, devia tenir aleshores nou anys. Probablement, amb uns quants milions d'unitats de penicil·lina o cosa semblant, els meus germans encara foren vius. Però no goso pas dir que això hauria estat un bé per a ells. Aquests són secrets absoluts.
Un dels malalts, ja desnonat pel metge, va reclamar la nostra presència prop del seu llit. Delirava. Però ens va reconèixer i ens va anomenar tots, un per un. Es deia Pere, però li deien Pedro, Poca cosa en sé. Tenia els cabells arrissats...
Mentre els uns agonitzaven, els altres corríem pel bosc, jugàvem amb els fills del majordom i els del masover. A la part davantera de la casa hi havia una cambra on guardàvem les joguines de cert embalum. Quan vèiem les joguines arrimades a la paret del passadís, sabíem que un germà acabava de morir. Aquella estança servia de capella ardent. «És al cel!», ens deia el pare amb veu trencada sense gosar ni mirar-nos. La mare s'havia fet invisible: pregava hores i més hores vora el cadàver; ja no podia plorar. L'endemà o l'endemà passat, quan la tornàvem a veure, ens mirava amb els ulls eixuts, envermellits. No ens abraçava ni ens tocava, segurament de por d'encomanar-nos el mal dels fills desapareguts. La imatge que oferia la mare aquells dies era d'una grandesa tràgica, aterridora. Nosaltres no ho podíem comprendre i en fugíem dissimuladament: ens esglaiava.
Allò era la mort. Venien uns quants parents, quatre amics, quatre veïns... Arribaven els capellans i el cotxe de morts amb la caixeta blanca. Tot això tan sabut, tan vulgar, tan repetit. Sonava una cantarella ensopida i greu. I tot plegat emprenia el camí cap al cementiri de Castellar. De ca n'Oliver al poble la carretera planeja i té poc més d'un quilòmetre. Un dia, una quants mesos després, la mare ens va acompanyar fins al peu dels nínxols. Unes làpides de marbre amb els noms i les dates, res de flors; la mare deia que els morts no necessiten flors, sinó oracions. «Reseu...», ens deia. «Agenolleu-vos.» Tot era estrany, no tenia sentit. El cementiri estava mig abandonat; l'herbei creixia pels corriols i al peu de les tombes. Les creus de fusta negra estaven mal plantades, anaven de tort.