Aleshores hem tingut el moment més màgic del dia, que només se sol poder viure amb aquesta intensitat a l'estiu. A llevant la lluna anava il·luminant-se. Semblava una peça d'ivori, brillant, vernissada. A llevant ja dominava la claror de la nit. A ponent, en canvi, sota la solitària lluïssor de l'estrella del dia, com un far en el cel, encara es percebia la llum del crepuscle, la llum d'un sol ja llunyà, que agonitzava sobre el paisatge. Així, mirant a una banda i a l'altra del cel, es podia contemplar alhora -i la distinció era ben clara- la nit naixent i el dia que declinava.
Era una imatge d'una bellesa insòlita, la pura visió material del pas del temps.
Ha durat pocs minuts, però. La lluna s'ha anat elevant, cada vegada més majestuosa. Mostrava, amb una claredat diàfana, la seva orografia, que tant ha fet somniar els homes al llarg dels segles. Regalava sobre la terra una llum blanca, densa, benefactora i totes les formes de vida reposaven del martell del sol i es lliuraven a l'abraçada maternal i aquàtica de la lluna. La nit serà breu, però per a tot el que viu i respira serà consol i manyaga fins que demà el galop dels cavalls que estiren el carro del sol ressoni de nou a llevant, entre pols i fúria.