Amb el company Josep Puig i Pons, que fou el meu millor amic d'infantesa i d'adolescència, sortíem de casa a un quart de vuit del matí; pel camí de Tarragona anàvem a trobar la via ferrada del tren i arribàvem puntuals a l'institut, on a les nou teníem la primera classe. Travessàvem Reus de punta a punta en aquella hora animada i fresca del matí. A l'institut els estudiants ens tenien per uns pagerols perquè veníem d'un poble; però aviat ens vam fer respectar amb els punys. Precisament nosaltres ens crèiem uns xicots superiors pel fet d'ésser els únics del poble que anàvem a estudiar a Reus. Tots dos havíem complert quinze anys. Les nostres pretensions eren infinites. Durant una hora i mitja de camí cada dia, les nostres converses no cessaven. Més que no pas d'altra cosa, parlàvem de noies i de dones, que eren la nostra obsessió. L'altre tema obsessionant era allò que faríem i seríem en la vida. La por del meu amic era que acabaria essent un propietari rural, com així ha estat. Els seus pares no l'havien matriculat a l'institut; venia d'oient a les classes i a final de curs no s'examinà. Com jo, provenia del col·legi de l'exseminarista i era molt més aplicat i intel·ligent que jo, però el seu destí, com el de tants altres alumnes d'aquell desastrós col·legi, fou de no acabar ni el batxillerat.