Amb el cotxe em vaig plantar a Santa Maria. L'escala que hi puja des del carrer Major fins al replà de dalt em va fer mandra tot i que l'havia pujada més d'una vegada i no em decebia mai. M'havia fet vell de veritat? Una mica de respecte el fa aquella escala!
El gòtic de Santa Maria s'assembla al de Sant Domènec. Potser encara és més sobri. La pedra, per norma, dóna serietat. A l'interior t'hi trobes indefens. Amb poc finestral que, en rebre la llum de sud, no li cal més. A Santa Maria o bé hi dius parenostres o fas via. No conec un altre temple enlloc que et deixi tan desarmat. Quina saviesa arquitectònica! Res et distreu.
La placeta del davant, abocada a les teulades del nucli antic, té una panoràmica que arriba des del Montsec als plans de Lleida.
El cementiri, adossat a les parets del temple. Hi vaig donar un tomb. Carrers de nínxols que son autèntiques galeries de vidre; pels recobriments, passeigs de xiprers harmonitzant amb el temple i un escampall de tombes a terra, des de la més humil de ferro colat al marbre generós dels potentats.