18 octubre [1941]. Amb els poetes Guasch i Graugés vaig a Samalús, el poblet on vaig passar molts estius de la meva infantesa. M'ha fet molta alegria reveure aquell país d'oliveres, de boscos de pins i alzines veïnejant amb els conreus (vinyes o camps d'alfals o de trepadella, verdíssims, que fan la impressió de prades de país alt). Feia un dia d'aquells tan dolços de tardor: brillava el rou a les herbes, hi havia uns lleus núvols blancs, el sol daurava els boscos i alegrava el gris de les oliveres i el groguejar de les vinyes.
Hem dinat a casa de mossèn Ramon Garriga, home notabilíssim, poeta, escultor, decorador fantasiós, que fa flors delicades amb trossos de carbassa o de magrana i canelobres amb canyes i un jonc entortolligat a l'estil salomònic. És un esperit sacerdotal, ardentment religiós, però amb replecs innegables de sibaritisme: un sibaritisme innocent, a base d'objectes d'aram brunyit, de pots de farmàcia antiga, de rams d'espígol, d'un jardinet humil (amb lilàs, cactus, romanins, craetegus amb el petit fruit de color de posta, sajolida, sàlvia, bròdia, berbenes roges i un «arbre de l'amor» la llavor del qual va enviar a mossèn Ramon, des de l'ardent Marraqueix, una antiga serventa). Mossèn Garriga ens conta, entre altres coses saboroses, que la tardor passada, quan se n'anaven les orenetes, va veure baixar tot d'una del cel una cosa que queia en espiral, i que li anà a caure als peus. «Era una ploma d'ala d'oreneta. Havia travessat l'Atlàntic, qui sap l'espai que havia travessat!... Potser era el seu testament, i m'enviava aquell record pressentint que ja no tornaria... Ara la guardo al breviari, com una estampa.»
I, mentre dinàvem i ens queixàvem perquè mossèn Garriga no escriu gairebé mai, en Guasch li pregunta: «Bé: i què feu, des del matí fins que us fiqueu al llit?» I mossèn Ramon, ràpid, somrient, amb aquella ironia dolça que li encén els ulls blaus: «Ai! Buscar rimes!