—Apa, que ja hi som?— em diu la Rosa.
Cert. Però, alerta: no és allò Banyalbufar? Bé ho és, sí. Vull dir aquest poblet de color d'atzerola, acimat al capdamunt d'aquesta graonada de bancals que davalla fins a ran de la mar, a guisa d'amfiteatre. Això mateix: Banyalbufar. Aquests bancals l'identifiquen; uns bancals quadrats i llargaruts com llosanes de balcó, dels quals vessa una mena d'abundor rosada i carnosa. Potser de clavells, potser de préssecs, potser de magranes, potser de codonys...
—No, senyors; res de tot això—respon En Martí—. Aquí no hi ha sinó tomàtigues, les tomàtigues més dolces i molsudes que hi ha sota la capa del cel.
Ja les tastarem, doncs.