Aquella tardor, les marees, que sempre havien estat suaus, començaren a pujar més del que era habitual; les ones arribaven ja al peu de la torrassa de l'Esperó, vora el portal Nou, i seguien pujant encara. Els astrònoms havien anunciat canvis imprevistos. A la nit, la lluna tenia un color daurat i la seua dimensió era inusual, molt gran, com una gran safata de llautó.
L'aigua botà el dic del port i arriba fins a l'antiga plaça de les Barques i fins a les portes de la presó de la casa del Rei, tot creant els consegüents problemes per a la vida ciutadana.
Els governants ordenaren que tot el runam procedent dels enderrocs de cases que es feien a la ciutat s'abocaren al llarg del moll de la costa per a elevar la cota del dic. Tanmateix, aquesta mesura no fou suficient per tal d'aconseguir aturar el moviment de l'aigua.
Els habitants dels carrers de Baix, del Postiguet i de l'Escorxador van veure espantats que, en la plenamar, l'aigua envaïa les calçades i molts d'ells començaren a traslladar-se amb el seu moblatge, estris, eines i atuells a les zones més altes de la Vila, per Sant Nicolau i el barri del Carme.
Les barques podien passar ja amb facilitat pel portal de la Mar, per enfront de la Duana, per entre les torres de Sant Sebastià i de la Mare de Déu de Montserrat i entraven dins la ciutat fins als magatzems del carrer dels Boters.
Per tal de pujar el seu nivell, hom va terraplenar el sòl de terra de les plantes baixes. En el vestíbul d'a1gunes cases s'improvisaren petits embarcadors amb escales que baixaven fins l'aigua. Els fonaments d'alguns edificis es van consentir i originaren la ruïna de tot l'immoble i greus danys en els edificis veïns.
Un mati, un gran cetaci va aparèixer en l'horitzó i el pànic es va estendre per tots els barris de la ciutat.