Aquest càntir vell
Aquest càntir vell que guarda el Museu
un jorn conegué l'escalf d'altre sostre;
d'ell traguejà la pubilla o l' hereu
tornant de la font, a la llum del llostre.
Va romandre humil, voltat de mullim,
vora el portal, ran del banc de l'entrada,
mes, en alçar-lo, el feien sublim
i obligava a aixecar al cel la mirada.
Aquest càntir vell, ventrut i grotesc,
que avui al Museu t'ha omplert la pupil·la,
et pica l'ullet i et mira burlesc
per dir-te que és fet, com tu, de l'argila.
Sigues com és ell, ben ample de broc,
si et cal un dia escoltar confidències;
i d'estret galet quan, seguint el joc,
et calgui donar consells o sentències.
Aquest càntir vell que guarda el Museu,
malgrat que no és d'aparença noble,
d'Argentona és l'herald portaveu:
És com un batec del cor del meu poble.