Aquestes ruïnes es troben a la part més alta d'un tossal abrupte, des de l'aspra i huracanada eminència de la qual s'albira un extens i meravellós panorama de terres i mars espanyols i francesos. L'ascensió és difícil. A la meitat de l'empresa desapareix, alhora que la vegetació, fins la dels més escarransits matolls, qualsevol sendera. S'ha —o s'havia: no sé si les coses han canviat, amb el temps— de pujar a peu, a peu de coneixedor, i brau, per desafiar abismes; o a llom de cavalleria, de cavalleria conduïda per mulers. Quatre muls estigueren a punt des de l'aurora del dia de l'excursió: un per al President dels Jocs Florals, un altre per a un sacerdot, un altre per a la Reina de la Festa, un altre per a la seva senyora mare, que no volgué de cap manera quedar-se sense acompanyar-los... Després es veurà per què aquí s'hagi indicat el nombre i destí d'aquestes cavalleries.
La resta dels excursionistes era gent jove; o bé nadius, per a qui aquells espadats no servaven secrets i coneixien fins i tot dreceres, si bé més arriscades, de menys fatiga; sobretot, per a després, a la baixada. Es deia correntment que, per a escalar fins a Sant Pere de Roda, es necessitava estar preparat. Mes no estava precisament en tal exigència d'ascesi el motiu que la Lídia anomenés després aquesta expedició a Sant Pere de Roda, la «pujada al Mont Carmel».