—Arri!... Mira que et tuparé!...
Aviat som a les envistes de les primeres cavorques del port.
—I açò és el port?—exclama, decebut, el meu company—. Açò és un còssim!
És clar, me'n faig cabal. Al costat del de Pollença, pàtria d'En Martí, aquest port d'Andratx resulta una miniatura. Però una miniatura d'allò més gentil. Quatre casetes blanques a l'espona de l'aigua, unes flotetes de pins com una ruixa verda i una glopada de mar dins un cossi de roques i sorrals. Un cossi blau, tan blau que àdhuc us fa mal als ulls. I bé: enmig del port hi ha una balandra, amb una bandera barrada al cim del pal més alt. I amb quina joia, aleshores, em trec el capell i la saludo!
—Ep! Ja som aquí!—crido ben fort, des de la llongada.
M'han vist. I de seguida es destaca un bot del costat de la balandra, i un matalot ens ve a cercar.