Arribava entre les nou i les deu del matí, s'instal·lava en el despatx —gran, de sostre alt, ben moblat i amb uns quants paisatges de Vallsquer, Cardona, Miret, que no li agradaren gaire, però tenien molta anomenada entre els amics del pare— i hi feia entrar el gerent i el secretari, que, obeint instruccions paternes, el posaven al dia sobre el funcionament de l'empresa. No sortia de la fàbrica fins a primera hora de la tarda, però, llavors, venia la part més gratificant de la jornada: s'havia guanyat el dret d'anar a peu pla al lloc de reunió reservat als senyors i a la gent de professions liberals, sa Botigueta. Cada dia, en haver acabat, s'hi prenia un vermouth, amb l'excusa que havia d'informar el pare del que havia passat el matí a la fàbrica, però li tenia dit que si hi eren el notari o un qualsevol dels missers del poble, més valia que ni obrís la boca.
En haver passat un parell de setmanes, la vida li semblava tan rutinària com abans de partir, d'una monotonia sense possibilitat de sorpresa, i això l'avorria implacablement. Horabaixa, tornava un parell d'hores més a la fàbrica i després no sabia què n'havia de fer, del temps lliure. Els seus antics companys de batxiller s'havien espargit i duien una vida molt diferent de la seva; a més, el pare deia que no eren els més adequats per a mantenir-hi una relació social continuada. Però, d'altra banda, els fills dels altres terratinents, dels fabricants o dels emigrants que havien fet fortuna a Puerto Rico o a França, els trobava tan abúlics i pansits, «són de mira'm i no em toquis», li deia al pare quan aquest protestava que no es feia amb la gent, que els tenia aversió. Així que no tenia amics, i es passava les tardes tot sol. Tampoc ja no llegia, n'havia perdut tot l'interès, i l'única diversió que tenia era de jugar una partida d'escacs, una vegada per setmana, amb el metge vell del poble a sa Botigueta.