Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l'esquena, miro com va davallant la tarda pels camps propers i pels pendents boscosos de les Gavarres. Verdor obscura d'alzinar, de sureda, amb el matís d'algun clap de roures o de pins que claregen. La llum, que era molt líquida, inconsistent, gairebé enlluernadora, pren densitat i es va espesseint. Per davant del banc on sec passen, de tant en tant, ciclistes, atletes, parelles o petits grups de gent que passeja. Abans era la via del tren. Ara és això que en diuen una ruta verda. L'hora és bona per a l'exercici i la temperatura hi convida. El camí és polsós i als camps hi ha sequera. Per ara no es pot pas dir que sigui una tardor humida. Manca pluja. Aprofitant alguns ruixats de final d'agost, els pagesos van llaurar els rostolls i ara els camps estan trabucats i eixuts. Per aquí i per allà, a lloure, hi brota el gra renadiu, els blets, les ravenisses, les ortigues, aquella vegetació espontània que aprofita totes les ocasions i que sempre és a punt de renéixer. Esperar. Ara es tracta d'esperar la pluja. Gairebé com sempre en aquest país. La sort és que aquí, a diferència d'altres indrets, tard o d'hora arriba. Fa enrabiar, però arriba. De tota manera, de moment no n'hi ha senyals. Mentre s'espera la pluja per poder sembrar, sembla que aquests dies de tardor, tan ordenats, tan serens i plàcids, hagin de durar fins qui sap quan.
La boirina, la calitja és, alhora una de les formes i una de les conseqüències d'aquesta calma. Quan el sol es va colgant sembla que un tel de gasa, lleu, s'estengui sobre els turons de les Gavarres. Com si un paper molt fi i transparent emboliqués el bosc, per abrigar-lo de la nit i preservar-lo per l'endemà. Veig al lluny els masos de Palol i de Quart construïts a mig caire, en algun replà dels turons.