Autoretrat als seixanta-set anys
El cap, feixuc, m'ha encorbat les espatlles
i m'ha enfonsat el pit. Discretament
–i és d'agrair– el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l'imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
I ara, en silenci, esperaré una noia
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se'm farà tard mentre amb els ulls tancats
m'enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d'interrogar la mort que sempre em ronda.