Avui hem contemplat una mena de miracle. Al fil de l'horitzó, al nord, inesperadament, hem vist que s'obria una llenca de cel clar, prima però lluminosa. Ho hem comentat il·lusionats: «S'aixeca la tramuntana!»
De mica en mica, sobre Girona, el cel blau i límpid, tocat d'un puní de grogor de la posta, ha anat creixent. La tramuntana encara no ens arribava, però es veia que anava avançant i arraconava la nuvolada cap a migdia, com qui plega una estora. Quin espectacle! Ha vingut un moment en què la meitat del cel l'havia guanyada la tramuntana i era immaculada, d'una puresa cristal·lina, mentre que a l'altra meitat s'acumulava la torbonada, que s'havia tornat encara més fosca, d'una blavor profunda, de grop. La sort de la bromassa, però, ja era decantada. Semblava un exèrcit de molta aparença i petulància que, a l'hora de la veritat, és expulsat del camp de batalla per un enemic eficaç, fornit i ràpid. La boirada s'ha anat acastellant a migdia i a ponent, amb turbulència, resistint l'embat de la tramuntana amb escassa fermesa, fins que, en menys d'una hora, no n'ha quedat ni rastre.
Llavors ha arribat la nit amb una lluminositat bellíssima, amb un cel d'una blavor marina, metàl·lica, més intensa al punt alt de la volta, des d'on anava difuminant-se, amb una gradació de gran finesa, fins al daurat de la posta, sobre el qual es dibuixava el perfil del Montseny i de les muntanyes de ponent.
El dia, oblidat l'ensurt, esvaïda l'amenaça, s'ha adormit amb una gran pau, a poc a poc. A entrada de nit, com si fos un fanal de fira, del cel penjava una lluna tendra, fulgent, d'una blancor tímida. En un camp llunyà, un pagès cremava un munt de matolls i canyes seques i les flames dansaven en l'aire de tramuntana i s'enlairaven com si volguessin calar foc a la lluna.