—Avui matí, a migdia —li havia dit Nina amb aquell to que feia tan especial— hi ha una missa i, tot seguit, una desfilada per devora de l'Institut. Tu i jo hi hem d'anar a veure-ho, Nasi. Hi anirà tothom: els nobles, els rics, la gent com nosaltres, els de mig pèl, en fi, tothom. I no vull que nosaltres hi manquem. Ja t'he dit que ens hem de fer notar. Tothom ho fa, això... O t'estimes més que comencin a xerramecar de nosaltres, eh?
—D'acord. Molt bé, hi anirem, si tu ho vols...
—És clar que hi vull anar! M'han dit que hi haurà el comte Rossi, aqueix italià tan valent que ha vingut per ajudar-nos a combatre els rojos al front de Manacor... Saps qui et dic? Bé, n'hi ha que diuen que aquest nom és fals, però, tanmateix, és un home molt plantós i molt elegant. L'altre dia ho vaig sentir dir a les nostres veïnades. I, a més, es fadrí, i totes les jovenetes de Ciutat se'l miren amb molt bons ulls...
—Doncs jo, no sé què pestes hi han de fer, per aquí, tants d'italians...
—Nasi, no diguis això, em sents? No ho diguis! Mira que si qualcú et sentia!... Ai, Déu meu! És que el Vaticà no és a Roma? I el Papa, que no hi viu, al Vaticà? Doncs, ara ja saps què hi fan els italians, aquí. Defensen la religió. Han vingut a protegir-nos d'heretges i de malanats com el capità Bayo, perquè ho sàpigues. Ho entens, ara?
—Està bé, dona, està be. Va teu...
—Així es que, fill meu, posa't la millor roba que tenguis i procura alegrar la cara, entesos?